Climbing La Mussara

Una tarda d'aquelles que no se'n treu gaire profit, a la feina. Ja no queda pràcticament ningú per les oficines i qualsevol cosa que necessites és pràcticament impossible tancar reunions o demanar documents o encarregar coses. Els meus companys havien començat ja les vacances el dijous. Al matí m'havia llevat una mica més d'hora per preparar-me la maleta: la intenció era sortir directament de la feina cap a La Mussara, bonic poble abandonat a les muntanyes de Prades (Tarragonès) per anar a passar-nos els cap de setmana escalant si el temps ens ho permetia. La predicció del temps no era massa optimista: 85% de probabilitat de pluges generalitzades per tot el territori, i alguns ja havien saltat de la convocatòria.

Així les coses, cap als vols de les 18'00 vaig plegar veles i vaig decidir anar cap a casa a preparar-me de veres la maleta. Havia de reconèixer que al matí no havia agafat ni la meitat del que necessitaria. I sort que ho vaig fer. Si fins i tot m'havia deixat el sac de dormir! Així que vaig anar cap a casa, pensant què preparar-me, quan em va trucar la Victòria i vaig decidir passar a veure-la per casa (aprofitaríem per anar tots dos al súper a habituallar-me). Tal dit, tal fet. Amb l'únic inconvenient que sortia de casa la Victòria a 2 de 9. Preveient dues hores de viatge i havent de passar per casa a buscar més roba d'abric, algun joc per si ens havíem de distreure tot el cap de setmana tancats al refugi i alguna lectura, se'm començava a fer massa tard per anar a un lloc on no tenia ni idea de com anar més que tres vagues indicacions d'en Josep Manel per email.

Sortia de casa meva a quarts de 10 direcció a l'AP7. Primer vaig fer un intent de perdre'm, pensant-me que Reus m'ho trobaria abans de Tarragona, i ja un cop deixada l'autopista sí que vaig passejar-me tot Reus de cap a peus. Si no vaig parar 4 persones per preguntar, no vaig parar ningú. I quan preguntava tothom es quedava amb una cara de "què carai i deu anar a fer aquest paio a aquest poble...". Però me'n vaig ensortir i vaig trobar la carretera que guiava cap a Maspujols, Albiol, Vilaplana i finalment La Mussara. Tal i com deia abans, La Mussara és un poble abandonat al cim litoral de les muntanyes de Prades. Un espectacle per a la vista: des de la porta del refugi es veia com la muntanya quia als nostres peus 1.000 metres avalls i travessant pobles amb la mirada ensopegaves amb Reus i, al fons, platja i mar.Un espectacle. Però tota aquesta preciositat de vista, que és la que tens mentres estàs escalant, no la vaig descobrir fins el matí del dissabte. Tota la pujada des Vilaplana fins dalt La Mussara va ser per una carretereta de muntanya amb boira baixa de la que no et deixa veure tres dalt d'un ruc. Estava exaltat pensant que tornàvem a descobrir coses, passant per primer cop a les 11 de la nit per una carretera que esperes que et porti a un poblet abandonat on t'has de trobar amb tres companys. Potser no escalaríem en tot el cap de setmana, però el viatge, l'estada al refugi, tornar-nos a veure després de... molt de temps, era genial.

El refugi el vaig trobar a la primera i en Josep Manel i en Sergi ja hi eren, apurant un parell de gots de vi. En Jordi no pujaria de nit, així que ja el veuríem l'endemà matí. Vam anar a dormir la mar de contents un cop vam haver sopat quatre rosegons de pa i una mica d'embotit.

Dissabte matí es va llevar molt emboirat, però sense ploure, així que ens ho vam pendre amb molta calma, convençuts que no faríem res. Pels volts de les onze en Jordi ja havia arribat i en Pièrre, el guarda del refugi, ens havia indicat els sectors d'escalada més xulos i més aprop (per si a mitja passejada ens enganxava la pluja i havíem de tornar corrents). Vam agafar el material, tot i que alguns no estaven convençuts de carregar tot el "lastre" per fer potser una via i encara gràcies...

El sector era a 5 minuts, encara no, amb unes vies de llargada d'entre 10 i 15 metres, molt ben equipades i de dificultats molt variades. Perfecte! Ens hi vam posar ràpidament... i no vam parar fins les 7 del vespre! Excepte una mica de boira ploranera a primera hora, el dia es va aguantar fins ben entrada la nit, que va començar a ploure. Cap de setmana més que aprofitat. A les 7 érem ja al refugi, calentets prop de l'estufa i apurant la primera de les 5 ampolles de vi de la nit. Vam començar jugant al dòmino, després a les cartes i al final ens vam posar a cantar amb tres paios més de Barcelona que també estaven passant el cap de setmana allà. Sopar de refugi, calentent, que sempre cau que ni fet a mida, una mica més de fer el beure un cop en Bacardit i la Mireia ja van arribar, petar la xerrada i a dormir. No em trobava massa bé.

Va ser una nit de malsons i fred. Ruc de mi vaig agafar el sac d'estiu pensant que al refugi hi hauria flassades, però resulta que a part de no arribar-hi l'escalfor de la casa a dalt les habitacions, no tenien ni una trista manta. Així que vaig dormir amb les malles i la samarreta tèrmica, l'armilla polar, el polar i els pantalons d'escalada amb mitjons, i malgrat tot això, vaig agafar la grip... diumenge vaig llevar-me a 3 de 8 perquè no em trobava gens bé al llit, i efectivament, el paracetamol i l'ibuprofè van fer miracles! Així que vaig reafirmar-me amb les meves intencions de baixar a dinar a Barcelona, així aprofitaria l'efecte de les medecines per fer el viatget de tornada.

Quan arribava a Barcelona me'n vaig adonar que no havia ni tan sols trobat a faltar música ni ràdio, durant les 2 hores de viatge! Quin mal de cap i quin mal d'ossos! Després d'un cap de setmana genial la penitència va ser tres dies al llit amb febre. Però s'ho va valer!

La Mussara forever, sobretot per primavera!

La pell de gallina era suor freda?

Ja deia jo que estava cansat... seix! Me'n vaig a escalar 2 dies i agafo la grip que feia anys que no enganxava! En part és positiu, perquè suposo que això serà com fer cau i net, una espècie de purificació per entrar a l'any nou descansat sa i fort. Clar que també cal que em cuidi una mica i l'acabi de curar del tot, oi? Bé...

Dies de presses, aquests... compres de regals, veure amics, trucar-ne d'altres que no veuràs...

El cap de setmana, malgrat enganxar la grip, va ser espectacular! Diria que això es mereix un comentari per si sol.

No tinc res clar per cap d'any però tinc molt poques ganes de fer-ne res de bo i diria que acabaré quedant-me a casa o fent el ronso a casa d'algú. Cada any em fa més mandra aquest dia!

Nadal i pell de gallina

Últimament estic molt fluix físicament. En altres temps em diria que m'estic deixant. No cuido massa el meu físic i això un dia o altre ha de passar factura. Any nou, vida nova. Hi ha un parell d'idees que em volten pel cap que pel meu bé haig de fer: l'una és anar com a mínim un dia entre setmana a fer esport, com a mínim una hora. El millor seria anar a córrer per l'Autònoma. L'altra és portar un control de despeses diari. Perquè no pot ser que no sàpiga el dineral que em gasto en restaurants, gasolina, pàrquings, roba,... haig de tenir un cert control. Quan vaig estar a Finlàndia vaig aconseguir portar un control absolut sobre les despeses, cèntim a cèntim. Aquest seria l'objectiu. No és tan difícil.

Un altre any vaig pensar que estaria bé enviar felicitacions de Nadal a les amistats, però un altre any, el temps m'ha enganxat i al final, res fet. En fin, que Bon Nadal a tots i totes.

Per marxar, un vídeo que en Josep ha penjat al seu blog. A qui no se li posi la pell de gallina és que no té sang a les venes!




PS- Llons, estic cansat, eh?!

Els amics

Neixes, coneixes la teva família, et baralles amb el nen del costat pel teu xumet, estires els cabells de la nena que t'agrada, fas emprenyar la mestra perquè no calles a classe, fas amics jugant a futbol al pati, te'n vas a la discoteca amb tota la classe al viatge de final de curs a 8è, fas amics a l'institut... i sovint acaba passant que trobem una persona amb qui, com que s'hi està molt bé, t'hi quedes al seu costat.

I què se'n fa de tota la resta de gent? Perquè al principi, de molt petit comences coneixent la família, i la tens sempre al costat, i vas amotllant la teva relació amb la família i amb els amics repartint el temps com pots, però quan hi entra també altra gent... sempre és un joc d'equilibris.

Em considero afortunat de tenir la gent que tinc al meu voltant.

Hi ha gent que pel que sigui la veus molt sovint i t'és molt propera, gent que la veus molt de tant en tant i també n'és, de propera, i gent que la veus a diari però no la soportes,... Espero poder mantenir l'equilibri de veure'ns i mantenir la relació, encara que parlem de tant en tant, i que quan parlem hagi passat molt de temps.

Tant de bo poguéssim fer cada dia a mida del que volguéssim i hi hagués temps per a veure tothom, fer tota la feina i parlar amb tots aquells amb els que no podem parlar sovint.

Un petonet per tu, encara que no ens hàgim vist des de fa molt :)

El compte enrera ha començat

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA
Per Alfons López Tena

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para
asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.


Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

* Alfons López Tena* es vocal del Consejo General del Poder Judicial./

Publicat a Público per tota Espanya.

La recta final

Desrpés d'una setmana passada bastant "xunga" per feina, començo una setmana curteta amb ganes de refer els meus hàbits, refer els meus prejudicis laborals, refer la meva manera de treballar en algunes coses. Sé que el que tinc ara per ara és provisional, però independentment d'això hem de poder ser professionals amb un mínim nivell d'excel·lència sense importar les circumstàncies. Un nivell mínim.

El meu conflicte amb La Caixa acaba aquesta setmana. Tinc ganes de veure com respiren quan vagi a tancar tot el que hi tinc, mai abans ho he fet.

Aquesta setmana comença el Nadal, per a mi. Aquesta setmana és Sinterklaas. Encara no sé ben bé què és, més enllà d'una tradició holandesa relacionada amb el Nadal.

En vistes, una via llarga amb en Bacardit cap a finals de desembre i un cap de setmana d'escalada amb les cotxinetes i potser en Josep Manel, en Pep, l'Anna, la Lola, l'Edu... (tant de bo!).

Va, enfilem l'últim mes de l'any i comencem a traçar les línies del vinent, que segur que serà moooooooooooolt interessant i emotiu.

Revolta a Bolívia

"Apreciados amigos y amigas,

Muchos de ustedes me han escrito estos días manifestando su preocupación por lo que está ocurriendo en Sucre. Agradezco muy sinceramente su interés, solidaridad y sobre todo las voces de ánimo que nos hacen llegar.

Ciertamente estamos viviendo momentos de mucha confusión. Este fin de semana hubo mucha violencia en Sucre. Como resultado de los enfrentamientos hubo tres estudiantes muertos y cerca de un centenar de heridos, de los cuales por lo menos cuatro siguen en la U.C.I. del Hospital. La gente incendió los cuarteles de la policía, el cuartel de transito, los bomberos e incluso alguna casa particular. La policía, con la intención de frenar la tensión, abandonó la ciudad, dejándola librada a su suerte, con un centenar de hambrientos convictos, que se fugaron de la cárcel. Por otra parte, la primera autoridad y prefectural se encuentra escondida, sin atreverse a dar la cara. Es así, que Sucre se ha convertido en una ciudad sin policía y sin autoridad.
Pasados los trágicos momentos del fin de semana, ahora la población trata de retornar a la calma. Desde el lunes los vecinos se organizaron para limpiar las calles y resguardar la seguridad ciudadana. Siempre he admirado la solidaridad y capacidad de organización de los bolivianos. Son sin duda estas cualidades, las que les han permitido surgir una y otra vez de las cenizas.

Pero ¿qué hay detrás de todo esta violencia? Según nuestro análisis, lo de Sucre ha sido una batalla más, orquestada por la oposición, para evitar el avance de la nueva constitución. El Gobierno necesita la nueva constitución, para dar legalidad a los cambios económicos y sociales que quiere implementar. Pero existe un sector conservador y con mucho poder, que no esta dispuesto a permitir ningún cambio. Esta lucha ha durado todo el año y zancadilla tras zancadilla han ido frenando la elaboración de la nueva constitución. Desde septiembre los constituyentes no podían sesionar, porque todo el tiempo eran objeto de ocupaciones, atropellos e incluso agresiones físicas. Finalmente el Gobierno decidió garantizar las reuniones y puso a disposición de los asambleístas, unas instalaciones al interior de un liceo militar, que se encuentra a las afueras de Sucre. En apoyo de esta iniciativa acudieron un gran número de indígenas, que se apostaron silenciosamente en las afueras del recinto.

La oposición utilizó el argumento de los indígenas y de la reunión en un recinto militar, para lanzar a la población a tomar las instalaciones militares. Lógicamente no pudieron llegar hasta el recinto, porque se lo impidió la policía, pero los constituyentes que se reunieron, que eran algo más de la mitad, se sintieron obligados a sesionar bajo la presión de los enfrentamientos. Finalmente, el domingo por la noche, los constituyentes lograron aprobar el marco de la nueva constitución, que la oposición ahora rechaza, por las condiciones en que fue elaborada.

La realidad es que hemos llegado en Bolivia a una situación de intolerancia muy grave. Una prueba de esta intolerancia la hemos vivido nosotros mismos. El domingo recibí la llamada de un informante, que me avisaba de que la turba estaba viniendo a quemar la Radio de ACLO. Afortunadamente pudimos para el golpe y no ocurrió nada. Pero hoy hemos aparecido en una lista pública como enemigos de la ciudad. La lista ha sido elaborada por el sector más ultraderechista del comité cívico, que no permite que haya gente que piense diferente a ellos. Un periodista de ACLO ha sido golpeado en la calle y dos más están amenazados de muerte. Estos son las tácticas que utilizan aquellos que acusan de antidemocrático al gobierno de Evo Morales y reclaman legalidad, libertad de expresión, etc.

La oposición utiliza muy bien los medios de comunicación para sus propósitos y son pocos medios los que no aceptan apoyar su discurso, porque son declarados enemigos, amenazados, etc. De esta manera la oposición puede difundir continuamente una información manipulada, cuyo mensaje, muchas veces racista, va preparando las condiciones para el enfrentamiento y el rechazo a Evo Morales, a quien llaman despectivamente, cocalero, macaco, indio de mierda o Lacayo de Chavez.

Su intención es ahora lograr la renuncia de Evo, pero, por lo que yo conozco del modo de ser aymará, esta renuncia no se dará, porque el concepto no existe entre los aymaras. Cuando un aymará acepta un cargo al servicio de la comunidad, lo acepta hasta las últimas consecuencias, incluyendo la entrega de su propia vida. La otra alternativa sería aplicar el referéndum para la revocatoria de mandato, que curiosamente es una de las propuestas del MAS para la nueva constitución. Pero para poder aplicar este procedimiento, tendrían que aprobar primero la Nueva Constitución y esto es lo que no quieren.

Desgraciadamente está es la situación que estamos viviendo y nadie sabe hasta donde podremos llegar, pues, con este manejo irregular de los medios de comunicación, vemos como la oposición va ganando cada día más apoyo, sobre todo entre las sectores populares de las ciudades, que carecen de formación y son fácilmente captados por este mensaje manipulador de la radio.

Una abraçada,
Pare Rafael Garcia Mora

Dimarts 27 de novembre de 2007, Sucre (Bolívia)"

Perquè sí...record a Ovidi Montllor

El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de Plaça Catalunya fins a l'estació de França.

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta.

Perquè som una nació i diem prou.
Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
Perquè som un país modern.
Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
Perquè volem continuar essent un país modern.
Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
Perquè s’ha acabat el bròquil!
Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
Perquè s’ha de caminar una hora al dia
Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
Perquè tenim dignitat.
Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a Plaça Catalunya!

El 4 de desembre

Debat públic al Petit Palau

l'1 de desembre

L’àliga i el falcó

Fa molts i molts anys, tants que costa enrecordar-me’n, hi havia un poblet petit perdut a la muntanya, on les gents vivien dins tendes a racer del vent i el fred. Cada matí, a trenc d’alba, de cada tenda en sortia un fil de fum que escalfava les galtes i aixecava la mandra del llit. Vet-ho aquí que en aquest poblet i vivia un jovenet, alt, fort i trempat, enamorat d’una nina d’ulls de color mel i cabells daurats, tota senzilla. S’esdevení que un dia el jovenet confessà el seu amor a la xica d’ulls de color mel i cabells daurats: “tu que n’ets tan preciosa, no et plauria que et fes riure avui, i demà, i tants jorns com volguera el temps?”. I ella acceptà que la féra riure avui sí, i demà també i compartir així l’alegria d’estar plegats.

Com s’anava alçant el sol cada matí, passaven el temps plegats. Sabent-se afortunats de tenir-se l’un a l’altre, preocupats, anaren a parlar amb la metzinera del poble: “tu que n’ets de vella tan sàbia, digue’ns què hem de fer per viure sempre plegats en l’il•lusió de compartir”. Ella els digué “aneu i atrapeu una àliga i un falcó. Preneu un cordill fort i uniu una pota de l’àliga amb una pota del falcó i els deixeu lliures. Dos dies passaran, i tornareu”. Així feren. I tornaren a veure la metzinera. “Així doncs, què n’ha passat?”, els preguntà només veure’ls entrar. “Vàrem fer tal com ens indicares, els atrapàrem, els lligàrem, l’un d’una pota de l’altre. El primer matí intentaren aixecar el vol, cadascun pel seu compte, i no pogueren. La tarda del primer jorn es començaren a picar amb el bec! El segon matí jeien cansats a terra, a migdia s’havien picat els ulls l’un a l’altre… i al capvespre jeien ja sense vida”, féu ella tota trista. “Així doncs no heu de fer vosaltres”, els deia, “visqueu junts, cuideu-vos i preocupeu-vos l’un de l’altre. Com l’àliga i el falcó fan si els plau, voleu l’un al costat de l’altre, amb il•lusió, però mai lligats”.

I rondalla contada,
ja és acabada,
que si t’ha agradat,
per tu un petonet torrat.

Me'n vaig

El temps és totalment subjectiu. Quant dura un segon, quan fas un petó que encara ara et posa la pell de gallina? Quant dura un segon, quan t'estan a punt d'enganxar jugant a "cuita a amagar"? Quant dura un cap de setmana a L'Eixida? Quant dura un cap de setmana penjat d'una paret?

Me'n vaig quatre dies als States però tinc la sensació que aquests dies s'allargaran molt i més i més. A veure què en traiem d'aquest viatge. Estic tranquil. Podré llegir molt durant el viatge.

Algunes fotos de la Castanyada a l'Estany 2007.

On són els amics? :)

L'hem tornat a liar!

Amb els de Ca la Pili, l'hem tornat a liar. Un altre any hem anat a Santa Maria de l'Estany (comarca del, diguem-ne, Moianès) a passar el cap de setmana de la Castanyada tots plegats.

Aquest cop a més a més hi hem anat amb 3 parelles noves (atenció a l'impacte de tres nous al grup després dels 3 trencaments dels últims anys...), i encara falta la Lali per presenta'ns la seva.


El que em sap greu últimament és que fa la tira que no veig a la Laia, la Gemma, l'Edu, la Lola, en Pep, la Mireia, en Josep Manel,... fa molt de temps que no veig el pèl a cap d'ells i en tinc moltes ganes. Aquest cap de setmana no que sóc fora, el següent tampoc que l'Estefania està per aquí i a més a més hi ha Sant Iscle, el següent potser me'n vaig a Düsseldorf, i ja ens plantem al primer de Desembre, on segurament una mica de fred ja farà per anar a escalar, però mira, si ens hem d'organitzar així...

Desinflament

Estic perdent aquell punt d'improvització que tenia fa un temps enrera. Avui matí el tenia lliure, perfectament podria haver anat a escalar, però per contra, és migdia i encara porto el pijama. A aquestes hores podria estar acabant una via llarga a Montserrat o puc estar a casa davant l'ordinador fent aquesta feina d'endreçar l'habitació.

Hauria d'haver estat capaç de trobar algú per anar a escalar. Si tinc ganes de fer alguna cosa, em moc per fer-la i punt. M'haig de posar les piles en això i no acomodar-me!

Abans d'acabar l'any haig de muntar un sopar amb els ex de l'Escaladei. La Gemma, en Jordi, la Paula, l'Ainhoa, i potser també s'hi apuntaria en Didac, en Raül i l'Òscar. A veure. Abans d'acabar l'any!

Au, que me'n vaig de castanyada tot el cap de setmana!

La ràbia

Veure el desgraciat aquest que va estomacar una noia als Ferrocarrils de la Generalitat fent el fanfarró pel poble em provoca fàstic. Però no només perquè em provoca ràbia i fàstic ell mateix, sinó per l'espectacle en què s'ha muntat tot aquest cas. Aquest paio és un perill públic! És el típic milhomes que te'l trobes engrescat i mig torrat i et fa una cara nova perquè l'has mirat malament.

La gent que es pren amb tanta arbitrarietat actuar sobre els drets dels altres no pot ser que puguin disposar dels seus drets d'una manera immaculada. No és just. Potser ajustat a aquesta llei que tenim, però no just humanament, no és equilibrat el dany i la pena. En aquest sentit, cada cop em sento més proper a "l'úll per úll, dent per dent". Sense arribar a determinats límits, com penes de mort, però entre això i fer-li créixer l'ego de pinxo de barriada anant pel carrer amb llibertat vigilada i a veure si rebrà un correctiu econòmic i potser de llibertat (tot i que no és delicte de sang i per tant delicte de faltes, per via civil...molt complicat que vegi l'ombra d'una cel·la)., crec que hi ha tot un camp de penes a articular.

Em declaro inculte en temes legals, però humanament em sembla totalment injust.

D'altra banda, tal i com escriu el Mestre Partal al seu web, què carai està passant últimament amb la professió periodística? Tot ha de ser sensacionalisme, en aquest país, a partir d'ara?

Com eduques una criatura perquè no acabi sent un desanimat com aquest paio? En quin moment aquest paio decideix ser aquest tipus de persona? Li agrada? És el que volia? És completa inconsciència?

Les millores socials de la Catalunya d'aquestes esquerres (II)

Per començar, una carta que il·lustra el malestar dels metges i la seva impotència (la pèrdua o fuga de talent en aquest país fa temps que està sent un dels principals cavalls de batalla per la lluita per a la competitivitat i productivitat), i seguit una carta que segueix el tema d'ahir.

1. http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20071023/53405178303.html

2. "CARTA A TOTS ELS COORDINADORS D’ABS i a qui pugui interessar:

Benvolguts amics,

Avui dilluns 22 d’octubre a las 8,10 hores del matí he rebut el meucessament com a director d’equip de forma verbal, molt correcte i de bonesmaneres pel Gerent de l’ICS Sr. Jose Maria.

El motiu d’aquest cessament, és no poder permetre que un director d’equipcritiqui l’empresa i que jo em defineixi com a coordinador enlloc de director(dient no tenir res a veure amb la carta dirigida als coordinadors, encara queno li agrada el to ni tampoc el contingut).

Sempre m’he definit com a coordinador perquè vaig ser escollit per l’equipfa 16 anys i cada any puntualment poso el meu càrrec a la seva disposició,intento gestionar el grup des del consens i sé que una mirada o un somriurefan més que un escrit o una ordre.

A les 9 h, ni un minut més ni un minut menys, un cop cesat m’ha vingut alcap una anècdota que coneix prou bé el meu amic Josep Casajoana (que no hatingut res a veure amb el meu cessament), que explica la història: Eltorero “Mario Cabré” després d’haver estat tota una nit amb la “Ava Gardner”va sortir disparat de l’habitació, i quan aquesta li va preguntar on anava,ell va contestar: “Doncs a explicar-ho”!!! Així, amb aquesta idea he anat a veure els meus companys del Raval Sud per explicar-los lo sorprenent que em semblava que el gerent d’un govern anomenat d’esquerres i socialista, fos el primer a cessar un director-coordinador d’equip(segons conceptes) per una carta enviada als seus companys.

Personalment penso que l’empresa som tots i m’agradaria que des de lagerència se’ns escoltés, doncs no entenen bé els diferents problemes que se’lsplanteja, ni són conscients del que representa l’atenció primària ni delmaltractament a la que és sotmesa. No voldria que el meu cessament fos utilitzat, tinc tot el respecte persindicats, diferents associacions, col•legis, societats, fundacions etc., però l’únic que desitjo és que es resolguin els problemes de la primària a poderser amb un diàleg no piramidal i sense aquesta oferta sanitària de politiqueo barato.

A més a més a dia d’avui, tampoc sé si m’interessa formar part d’un grup dedirectius i gestors en el que dissentir estigui penalitzat, jo vull seguirpensant que sóc mínimament lliure per defensar el que crec que és just, sempredes del treball, la humanitat i la cura pel malalt (anomenat fatídicamentclient), perquè de fet tant el Sr Jose Maria com jo mateix no som res més quevulgars engranatges dins aquesta roda de la sanitat, i avui estic cessat jo,com demà ho pot estar ell.

Dr. Jaume Morató Griera

Ex-Coordinador ABS Raval Sud

Les millores socials de la Catalunya d'aquestes esquerres

La situació precària de l'Atenció Primària a Catalunya i la suposada carta de cessament del Dr. Jaume Morató.

"Carta a tots els coordinadors de les ABS de Catalunya

Encara no han passat ni 6 mesos que varem fer una vaga (Veure full annexa al final) i ja tenim que tornar a parlar de fer-ne una altra, i mira que n’hi ha de coses a fer més importants abans que tornar a pensar en una vaga !!!

Havíem parlat fa uns mesos amb el Sr Jose Maria que la Primària a dia d’avui està completament esmunyida per :

Uns objectius merament economicistes: Reducció dels dies de baixa; control quanti-qualitatiu de la despesa farmacèutica (només penalitzada si l’indica l’especialista en Primària, però autoritzada als altres especialistes hospitalaris i no hospitalaris); accessibilitats no aconseguibles; ... Una manca de substitucions per manca de metges, però si aquets es troben no són autoritzats per les diferents direccions perquè diuen que no hi ha diners??

Cupos entre 2000 i 2500 pacients, (molts d’aquests amb barreres idiomàtiques i amb percentatges de vells majors de 65 anys superior al 30%) que encara que ens surten comptabilitzats a l’e-CAP, des de l’administració diuen que no són reals ???.

Una excessiva demanda i massificació de les consultes, potenciada pels nostres mateixos dirigents i polítics que parlen d’atendre tot tipus de patologia des de la primària, indicant-nos que ens formaran per fer-ho (?): No és un problema de solvència sinó de impossibilitat quàntica!. Així: Les onades de calor, el control del sintrom, les depressions, la petita cirurgia, la pediatria, els fons d’ull i les diferents púrries que no desitgen veure els altres també especialistes, serveixen a la administració i als mitjans de comunicació per vendre una sanitat pública totalment falsa i fictícia.

Una posada en marxa de grans programes grandiloqüents amb trucades i seguiments de malalts per “patologies”: Insuficiència cardíaca, EPOC, vells fràgils i diferents normes de conducta a seguir que no creen més que enrenou i duplicitat de visites, enlloc de col·locar tot aquest personal paral·lel a treballar assistencialment. Per això, quan es parla que hi ha molts metges a Catalunya fa riure, ja que si contéssim hores metge assistencial / pacient estaríem a la cua d’Europa. Descomptant els metges col·locats a la gestió, a les diferents conselleries, col·legis de metges, IES, Unitats docents, Grups de treball diversos i els que estan treballant al estranger (amb unes condicions bastant més optimes), resultaria que el verdader percentatge de metges assistencials estaria al voltant del 67%.

En aquest context actual de misserabilitat de l’assistència primària, ara se’ns diu mig amagat, mig clar, que l’ambulatori tancarà i obrirà una hora abans i una hora més tard, però que no farà falta que hi siguem tots i tampoc que es visiti a ningú, és a dir només se m’acut que deu ser: “Para joder”.

En noticies de premsa el discurs que es dona és que es vol congeniar la vida familiar amb la laboral. Sortint una hora més tard ??? Però quin tipus de família té aquesta gent !!!

El nostre President del Col·legi de Metges, diu que això està molt bé perquè millorarà l’accessibilitat i reduirà la pressió en les urgències hospitalàries (“La Vanguardia” Dijous 11 d’Octubre). I jo em pregunto, realment creuen que l’obertura d’una hora més als centres millorarà la pressió a urgències? I perquè no diuen als metges dels hospitals que obrin les consultes externes i els quiròfans a les 7 del mati? o que surtin a les 18 hores? igualment rotatori... Tot sempre amb la idea de millorar l’accessibilitat, reduir les llistes de espera i evidentment també congeniar la vida familiar i laboral.

Des de fa molt de temps encara que les visites als ambulatoris siguin de 9 a 20 hores, molts sanitaris comencen abans per preparar el que serà un dia terrorífic i altres no sortiran abans de les 20’30 per molt que els gestors expliquin que és perquè no se saben gestionar la consulta. Tancar a les 21 hores voldrà dir en un futur acabar a les 21,30.I tenint en compte que al menys la meitat dels sanitaris fa horari de tarda dir que és per congeniar la vida familiar amb la laboral és una “presa de pèl”.

Lluitar per mantenir l’horari de visites al centre és molt important i no té res a veure amb el compliment de l’horari.

Penseu que al mes de març hi ha les eleccions generals i segurament canviaran gerents, consellers i demès gestors, però les hores de més es quedaran, seguiran faltant metges i el torn rotatori passarà a ser dos hores més de visites. Ja no visitarem les dos terceres parts de l’horari sinó que únicament farem assistència i seguirem essent els guardians econòmics de la gestió.

Afortunadament ja sabeu que hi ha mecanismes legals que ja s’estan fent (Sol·licitud escrita del nou canvi d’horari i posteriorment notificació a Magistratura del Treball) , que els sindicats es van movent i que en definitiva hem d’intentar anar tots a una, comunicar-nos entre nosaltres i seguir pressionant, i si tard o d’hora s’ha de plantejar una vaga ja en tornarem a parlar.


Dr. Jaume Morató Griera
Coordinador ABS Raval Sud

CARTA ANNEXA

Llegida la convocatòria de vaga pel 10 d'abril,
Des de el ABS Raval Sud crec que hem de fer la vaga perquè:

En primer lloc, perquè recolzem la plataforma “10” minuts per visita mèdica , que no és res més que demanar unes condicions humanes a la nostra professió, amb una racionalització de la demanda i un temps per la formació i investigació mèdica dels metges especialistes en primària.

En segon lloc, per la prepotència i desconeixement amb que des de la conselleria es tracten els temes de l’Assistència Primària, amb frases com : “Els metges de Catalunya són els que cobren més, es també a Catalunya on hi ha més metges per mil habitants, els metges de l’atenció primària no compleixen els horaris, els metges de primària són els responsables de la saturació d’urgències hospitalàries, a la primària atendran la salut mental “etc. etc., frases dites des de la conselleria i els seus voltants sense demanar el més mínim assessorament a la gent que portem anys a la Primària.

I a més a més, perquè creiem que si els “especialistes” en Pediatria no són prou per veure nens, tampoc els també “especialistes” amb Medicina de Família són prou per atendre la demanda de Medicina Primària amb “cupos” majoritàriament superiors a 2000 persones. La manca de planificació dels nostres directius en aquests últims 15 anys és una responsabilitat que han d’assumir ells, com també ho ha de ser el arreglar-ho, però mai solament a expenses d’una Atenció Primària ja sobrecarregada a tots els nivells.

Perquè a la Primària se’ns planteja un allargament horari sense mai valorar també el compliment dels horaris hospitalaris, ni pensar en la necessitat de trobada a la primària entre els torns de mati i tarda per mantenir les seves sessions. Perquè se’ns regeix des de fa anys amb criteris economistes respecte aspectes com els fàrmacs, tires reactives i diferents substitucions, mentre els hospitals segueixen induint tractaments farmacològics penalitzats a la primària. Perquè seguim treballant amb infrastructures i ordenadors obsolets.

Perquè encara ara s’està discutint sobre el paper de diferents estaments sanitaris (Infermeria i Administratius) Perquè els diferents càrrecs de l’administració que canvien bi o anualment, segueixen decidint com hem de fer la primària, sense mai preguntar ni seguir una mateixa línia pactada entre tots els estaments. Perquè encara ara es dificulten i s'entrebanquen una sèrie de substitucions de tots els estaments sanitaris.

I finalment, perquè estem farts de sentir que la majoria de desastres de la sanitat són deguts a una mala Atenció Primària, quan des d’aquí pensem que la mala actuació de l’administració en els últims 15 any és la que ens ha portat a aquesta sanitat desbordada i burocratitzada.

Es per tot això i per veure com des de la Conselleria (i els nous càrrecs en els quals hi tenim dipositada una certa confiança) resolent els conflictes esmentats, no tan solament a nivell del fons sinó també de les formes que, crec que hem d’anar a la vaga el dia 10 d’abril.

Per una bona sanitat pública i social us convidem a fer vaga.

Jaume Morató ABS Raval Sud".

Font: col·lectiu de metges d'atenció primària del Barcelonès

Curiositats

Una manera de saber com ets.

Muntanyes, rius i valls

Eres petita, ara ja ets gran
duus la maleta buida i nova
t´han sortit els pits, i amb ells
unes ganes boges d´arrencar a córrer
Pardàls, coloms i campanars
no callen mentre tu intentes somiar
Corre afanya´t que fas tard
la mare sempre et posa nerviosa
s´ha fet vella al teu costat
com una nena amb roba grossa

Inventaràs de nou l’amor les nits d’estiu, dormides vora el foc

I veuràs, muntanyes, rius i valls
colors de gent, llavis humits, buscant el teu espai
i trobaràs que és el que deixes i el que trobes
el que et fa el viatge més intens i més gran.

Als castells on vas jugar
ara no hi ha reis ni princeses
però no deixis de pensar
que ets la més bella i la més valenta.

Inventaràs de nou l’amor...
i veuràs, muntanyes, rius i valls...

Josep Thió

(tots tenim encara dintre l'infant que creix)

Tornar a començar

Sembla la cançó de Sau, en el mític disc "7", el penúltim que van fer: avui hi hem tornat i ha estat un dia com els de quan vam començar.

He quedat amb la Laia a dos de deu al Bar Anna, esmorzats, per començar a escalar "d'horeta". Com sempre últimament, he arribat 10 minnuts tard però ella encara no hi era. He esperat que les cambreres em vinguessin a agafar comanda (sempre hi ha les mateixies noies, jovenetes, amb els pircings, vestides de negre, sense estressar-se massa però sense parar). I esperant, esperant, ha arribat la Laia, i he demanat dos cafès amb llet i un entrepà de truita (mitja barra de quart, així com cal). Un quart d'hora tard. Es veu que en Pep també vindria i l'ha estat esperant. Com que anava tard també, vindria amb el seu propi cotxe. Així que hem tingut temps per fer-la petar i posar-nos al dia, que feia molt de temps que no teníem una estona tranquil·la per xerrar.

Ha arribat en Pep, i cap als voltsde les onze hem decidit començar a fer via. Hem anat a un nou sector de la cara sud de Montserrat, la Vinya Nova. Genial, vies llargues, fàcils, amb la llàstima que si és estiu o és un dia de molt de sol, té orientació sud, sud-est. Hem començat per un 4+, tots tres de primer. Després un cinquè, tots tres de primer també. Després un 5+, que l'he intentat obrir de primer, però en veure'm molt insegur havent posat la primera xapa, he decidit fer marxa enrera i l'he fet de segon sense problemes. Per acabar un 6a la mar de maco, vertical, però amb bons forats.

Ha estat com tornar a començar, fer les teves vies fàcils, intentar-ne alguna una mica més difícil i no poder perquè et bloquejes, perquè ja fa estona que t'estàs visualitzant caient, i així és com si ja estigués passant. Així que abandones i que li tibi un altre. I hem acabat amb una via molt per sobre de les meves possibilitats, via d'equilibri i força i tenir les coses clares i els nervis calmats. Un dia com els de la tardor de l'any passat. Perquè ara farà un any que vam fer el curs d'escalada. Un any que fa que coneixo tota aquesta trepa: les cotxinetes, la Laia i la Gemma, en Pep, la Lola, en Jordi, l'Edu, en Josep Manel, l'Anna, en David, l'Oriol i la Cecília (ara amb l'Arnauet), en Llanos, en Maluta, en Sergi, el Jordi "presi",... una pila de gent i de caps de setmana coneguent Catalunya i posant-me a prova!

M'ha servit de molt. N'estic molt content. Pel camí en Christian ha gairebé deixat d'escalar, en Jordi Lluís s'ha apuntat al carro, la Mireia està pràcticament desapareguda i alguns altres que ja pràcticament ni segueixen el fil dels emails. Un nou món, una nova etapa.

Demà amb els d'ESADE anem al SAF a fer algun partidet de bàsquet o futbol, i de passada també portaré el material d'escalada, a veure si algú més encara s'hi enganxa!

La calma

Necessito tot allò que crec que necessito? De què em queixo? Què és més greu durant el meu dia a dia? Una mica de calma, per favor...

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamoradano sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

(gran versió de Joan Dausà)

14 paios, unes muntanyes i un destí!

Per petició expressa del públic i perquè com que em quedo tard a l'oficina avui tinc temps també per a les meves coses, us parlaré de l'aventureta del cap de setmana de Pont de la Mercè (ergo del 22 al 24 de setembre).

Fa un parell d'anys amb la Mireia vaig anar a fer una part del GR que passa per dalt de la Serra del Cadí-Moixeró. Ens vam proposar d'anar del refugi Lluís Estassen al refugi de Niu d'Àliga i tornar, primer carenejant la serra i després passant de baixada pel refugi del rebost, Bagà, Gisclareny i Gresolet. La nostra aventura va acabar en fiasco quan, havent de fer nit a Bagà no quedaven llits ni a les cases particulars (ja té collons el tema), així que vam anar en cotxe de Bagà directes cap a l'Estassen estalviant-nos l'última jornada.

Passats dos anys, em tempten amb la idea de repetir d'alguna manera l'excursió, sortint del Pedraforca (Lluís Estassen) per anar a Niu d'Àliga i tornar al Pedra. La diferència és que en comptes de carenajar vas pujant i baixant per les valls del Parc Natural. En diuen fer la Cavalls del Vent.

Uns dies abans de marxar, vaig veure que en Josep Bayó havia fet Ripollet-Montserrat caminant i que se n'havia sortit prou bé, de manera que li vaig proposar si també s'apuntava a la travessa. I evidentment, es va apuntar al bombardeig. No les tenia totes que en Josep estigués en la plena forma necessària, ni que jo també la tingués, però ens hi vam tirar de cap.

Preparats com anàvem (en Josep d'abrigall portava una jaqueta Levi's de punt), vam ajuntar-nos amb 12 persones més de les quals la gran majoria totalment desconegudes (amics i amigues de la Laia i la Gemma, les cotxinetes de Berròs). Així que la primera nit ens vam trobar 14 persones en un refugi per passar 3 dies perduts per la muntanya caminant i caminant i caminant.

El primer dia va ser trencador, sobretot la pujada al refugi Sant Jordi i la remuntada de Bagà al refugi del Rebost. El segon dia començava amb una pujada d'unes 2 hores i mitja on havíem de remuntar 900 metres fins al refugi de Niu d'Àliga i llavors baixar a Penyes Altes del Moixeró i baixar cap a la Vall de Cerdanya. Trencadores sobretot les baixades. Just vam arribar al refugi de Cortals d'Ingla que se'ns va posar a ploure (ens va anar ben bé de minuts, la cosa). L'endemà, amb tota al fatiga acumulada ja de dos dies, va ser bàsicament història d'una pujada de 800 metres per arribar al Pas dels Gosolans dalt la serra del Cadí i llavors ja enfilar el lent i interminable descens fins al refugi Lluís Estassen.

Penjo fotografies de la travessa al web, però no reflexen en absolut el que és caminar 3 dies durant 8 o 9 hores al dia, pujant i baixant muntanyes, valls i turons. La sensació que tens d'accessorietat de tot plegat (com quan tornes de colònies), que no calen diaris, ni teles, ni cotxe, ni grans coses per viure (per viure! i viure bé!!). I tampoc reflexen el que és abocar-se a fer una experiència com aquesta amb gent que no coneixes. El món és ple de bona gent, però les males experiències ens ofusquen.

Em quedo amb la il·lusió del Josep i els menjars dels refugis, de veure que el tiu ho passava malament en determinats moments però hi posava ganes (saps que sí o sí has d'arribar) i de veure com som capaços d'endrapar tres plats de sopa i 3 cuixetes de pollastre rostit i una poma per fer-ho passar avall. A en Josep no sé què li va dir la fisioterapèuta quan li va veure el turmell-esguinçat-en-recuperació després de caminar més de 90 kms amb un desnivell acumulat de 5.500 metres, però li deuria dir de tot menys bonic.

No sé què té la muntanya que et repte, t'extenua, t'ofereix moments per a un mateix...

Piles baixes

Aquest any he perdut l'hàbit d'escriure, sobretot perquè no tinc cap moment per parar davant l'ordinador.

Ahir vam anar al Pedraforca amb els de Fantasia i hem iniciat el procés de fundació del FAM (Fantasia Acció Muntanyenca), que esperem tingui certa acceptació entre monitors i coordiandors diversos i aconseguim fer ni que sigui mínimament pinya per fer sortides. Atenció a les casualitats: diria que ahir en Josep Manel i en Jordi estaven fent el Pedraforca també amb les respectives parelles. Evidentment no ens vam ni veure el pèl perquè nosaltres vam començar a pujar la muntanya que ja deuria ser migdia... ai Senyor!

He penjat fotos del cap de setmana amb la Victòria al Solsonès.

S'han fet les proves de bàsquet de l'equip d'ESADE i no hi vaig anar perquè es feien en hores de feina, així que hauré de moure fils per apuntar-me a l'equip, si és que aquest any també m'interessa. Aquest dijous començo un curset de Shiatsu que promet!

Amb els de l'Arnau de Vilanova estem muntant un debat entre Jordi Pujol i Heribert Barrera per a mitjans d'octubre. A més a més tenim un espai a El Singular Digital on hi pengem articles d'opinió diria que setmanalment (els jovenets encara no hem fet cap aportació i ja tocaria...).

A veure si em poso les piles aquesta temporada...

Cites

"No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient,

però no imprescindible."

Miquel Martí i Pol

Bon diaaaa!!

Bé, avui podria ser un dia com un altre, però no l'és! Com sabeu, estic mig canviant de feina. Em quedo a la universitat però fent una feina que crec que pot ser més interessant que la que estava fent (en la que ja em començava a sentir estancat i això és caca, lleig, fora!).

En aquest moment d'impàs, he tingut una molt bona notícia sobre les meves responsabilitats sortint (les que vaig deixant, vaja): sortim 1a. escola de negocis en el rànquing de The Wall Street Journal. Com deia en uns posts fa uns mesos (post 1 i post 2), complicat estar a l'alçada.

Per prendre-m'ho amb calma, aquest cap de setmana he anat fora, al Solsonès, la Catalunya vella fronterera amb els sarraïns. Un cap de setmana d'aquells que ha tingut gust de setmana sencera, i que tornes amb les piles carregades. Per aquells que us interessi el lloc. Ja penjaré algunes fotos del cap de setmana quan recuperi la meva càmera.

Tot torna a començar! Amunt lleganyes!

PD- Atenció a la possible assenció al Pedraforca l'últim cap de setmana de setembre. Interessats envieu-me un correu electrònic pels canals habituals.

L'Oriol està fet un bou!

Jo no sé què ha estat fent aquest paio durant l'estiu, però jo pensava que entre que seria pare i la calor i nyonyeria de l'estiu, tots tornaríem amb una mica menys de grau. Atenció a les dues últimes entrades al seu blog. Va sobraaaaaaaaat!!

Tot torna a començar

L’estiu ha estat molt profitós. He gaudit fent totes i cadascuna de les coses que he volgut fer i torno calmat i tranquil, i una mica impacient per saber com anirà aquest proper curs. Pensava en la conveniència o no d’escriure entrades individuals per a cadascuna de les coses que he anat fent, però resolc que el que tinc ganes és de guardar-ho a la memòria. De fet, no he explicat gairebé gens què he fet aquestes vacances, i com de bé m’ho he passat. No és que no en tingui ganes, però d'alguna manera, em sembla em sento com si ho banalitzés. Nàpols, Roses, setmanes per Barcelona fent el mandra, alguna escalada i la meva segona via llarga,...

Tot torna a començar. Ja tinc ganes que arribi el fred, que torni a ser hivern i poguem recuperar el foc a terra, les castanyes i les mantes que t'abriguen!

Tot torna a començar i en canvi, som un any més grans, haurem de canviar alguns hàbits, canviar algunes maneres de fer, deixar de fer coses, fer-ne algunes de noves.

Tot torna a començar.

PS- Heu de llegir l'entrada d'un company d'escalada sobre el seu estiu al purgatori, com en diu ell. Quanta raó i que impresionant!

Benaventurat de mi!

Doncs sí, torno a marxar de vacances! Que dius "però no havies fet ja tres setmanes?", doncs sí, però no en vaig tenir prou i a mi sempre me'n daven dos, així que a repetir!!!

Res, estaré quatre dies a Napoli a casa d'una amiga de la Victòria, on espero poder tenir temps per gaudir de fer el badoc i de veure passar el temps entre pàgines de llibre i entre cabells sedosos. Res de presses.

I quan torni, tinc ganes de combinar família, Victòria i muntanya i amics.

El curs vinent serà intens i interessant. Farem grans coses, emprendrem nous camins junts, aconseguirem allò que ens proposem i hi deixarem la pell en tot!

Viu com si anessis a morir demà

i aprèn com si anessis a viure sempre!

Edu Requena

Salut!

Salut per les baixades pel riu
salut per les pintures de guerra
salut per les estirades de corda
salut per les boques plenes de farina
salut pels partits de futbol i pels 8 a 1
salut per les ballaruques que s'acaben a les 6 amb música enllaunada i guitarra a les mans

Salut pels dinars de butifarra a la llúpia amb torrades i aigua congelada
salut pels esmorzars de croissants i magdalenes amb cafè amb llet
salut per les mousse de llimona d'Esterri
salut per les nactarines i els tomàquets cherry

Salut pels veïns
salut pels padrins
salut pels pares i germans
salut per tu, i per tu i per mi.

En un petit racó de muntanya...

Aquest cap de setmana he tingut la impresió de ser protagonista d’alguna cosa molt especial. Com si d’un personatge d’una obra de Victor Català em tractés (em ve al cap sobretot Solitud), m’he confós entre les pedres d’un poblet del Pallars anomenat Berròs, sentint cada tros de carrer com si també fos meu, com si també en formés part. Confós entre el paisatge però present. Tot m’era tan familiar i proper… ben bé com quan revius escenes d’infantesa, tan entranyables i dolces.

Els veïns em resultaven coneguts, la confiança guanyada amb el pas del temps. En definitiva, em sentia conegut, o millor dit, re-conegut, tornat a conèixer, tornat a trobar. Perquè sentia que no era el primer cop que hi era, allà, que feia festes amb tota aquella gent. I malgrat tot, es tracta d’un racó de món que pràcticament ni sabia que existia.

Hi vaig pujar amb la promesa d’una festa major de poble sense saber ben bé què esperar, i en vaig tornar convençut d’haver compartit un petit tresor amagat. Convençut que tinc uns amics que em permeten compartir moments pels que val la pena esperar. L’any vinent potser hi puc tornar.

Cadascun dels moments viscuts i compartits, els assaboreixo en la memòria. Gràcies cotxinetes.

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nóvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah, i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava

I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina:Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre l’aprovava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava

Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava que cantava com una gitaneta a les nits de lluna :ole, ole, ole...

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites.

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.

I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles, ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes Gluglgugluuuuu........

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny...

Albert Pla (no perdre's la versió d'en Joan Dausà)

Treballar no sempre és treballar

No arribaré a cap conclusió sorprenent, però l’evidència aquest dies se’m clava al pit. He passat dues setmanes treballant: torns, material, activitats, hospitals, medicines, actituds, vigilàncies, malsentesos, malsrotllos,… dues setmanes, 20 hores al dia.

I el que més recordo és que la feina la feies rient a tot hora. Rèiem per qualsevol bestiesa! Que si la porra del bacalao, que si un “agilucho” (pels no iniciats, es tracta de l’acció de tirar-se a la piscina amb la tovallola d’altri a mode de parapent tot cridant “agiluchoooooooooooooooooooooooo!!!”), que si el nen que et demana d’anar al lavabo apretant-se el cul perquè no surti res, que si una mirada de complicitat, un acudit dolent enmig d’un missatge reial, salvar-te d’una galleda d’aigua per simple intuïció, confiar en la confiança, matar l’assassí o ser assasí i guanyar matant-te, inventar-te una cançó amb coreografia en 30 segons,…

Ara que tot seguit he tornat a treballar, davant l’ordinador, em pregunto per què no sóc capaç de riure a tot hora de les coses que faig, del què diem, del què pensem, dels errors aquí també. La gent aquí la conec més en principi que de colònies el primer dia. Diria precisament que és un tema de confiança. Aquí ens amaguem les vergonyes. De colònies assumeixes que no te les pots amagar, que és obvi que es veuen, i emocionalment necessites compartir-les. Confies. T'aboques als altres.

També hi deu influir el fet que, sobretot pels monitors, la principal preocupació és passar-s’ho bé, perquè així els nens també s’ho passaran bé. Cuidar, estimar, gaudir.

Segurament això és el que em falta a la feina del dia a dia: no ens cuidem, no ens estimem, i no ens permetem gaudir. Perquè estem treballant, només faltaria això!!!

Oi?

La bufetada de la tornada

Ja torno a ser aquí!

Gairebé estic sense paraules. El casament d’en Timothée va ser sorprenent, la connexió París-Colònies una bogeria, amb reunió a ESADE inclosa pel mig, les colònies emotives, aprenent com cada any altre cop dels companys però sobretot dels nens.

Quant de temps fa que no fas una pilota de fang amb les teves mans? Quant de temps fa que no jugues a la bandera? A lladres i sereno? Quant de temps fa que no fas un partit de futbol de 25 contra 25? Quant de temps fa que algú que amb prou penes fa dues setmanes que coneixes et diu entre llàgrimes que et trobarà a faltar molt, tingui 7 o 21 anys?

Cada any les colònies tornen a ser especials, tornen a tenir la seva part màgica, diferent. Cada any aprens tant i tornes amb tantes ganes de menjar-te el món, que quan topes amb la dinàmica “d’aquí baix”, et cau el món a sobre i et passes un mes sense saber ben bé què estàs fent, ni per què ho fas… per sort els amics t’ajuden a posar-te altre cop al teu lloc. Com deia altres anys, just després de colònies no és massa bona época per a prendre decisions trascendentals. Estàs aixafat, trobes a faltar fer bromes tot el dia i riure per qualsevol bestiesa, no preocupar-te durant dues setmanes de quant valen les coses, només preocupar-te dels nens i de passar-t'ho bé, de divertir-te. Per sort ara ja no em passa com els primers anys, que agreujat per situacions de faldilles no aixecava el cap fins ben bé gener...

Torno amb ganes de pensar el proper curs, que segur que portarà moments molt emotius i importants. Fa temps que hi ha coses que em ballen pel cap i n’hi ha que no poden esperar gaire més, com posar-me a fer la tesina, encara que m’hagi de passar un any tancat a casa els caps de setmana.

De moment, torno amb ganes de veure la gent altra vegada, els de colònies, els d’aquí, la família,… de moment, aquest divendres tarda partidet de futbol-platja a Barcelona, i diumenge si Déu vol, partidet de paintball. Si algú s’hi vol apuntar hi serà molt benvingut. Només cal que m’ho facis saber a través de l'email o deixant un comentari.

Tornem a la guerra del dia a dia. Tornem a intentar trobar la màgia de les petites coses que et passen en un dia qualsevol.

Poder Fantastia per sempre!

Per la lluita eterna d’un senzill somriure d’aquell infant que aixeca els ulls i et mira.

Per al lluita eterna de mostrar l’infant que porteu dintre.

Que me'n vaig!

Em sap molt de greu, però marxo.

M'encanta marxar, per les colònies, per París i pels retrobaments i coneixences, però em sap greu perquè fa la tira que no veig a força gent i passaré encara més temps sense veure-la. Feia temps que no tenia un ritme com el de les dues o tres últimes setmanes (se m'ha fet etern...).

Petonts, abraçades i molta muntanya!

Fins finals de juliol,

Jaume.

Abans de l'a reveure

Ha arribat un moment que tinc ganes de fer moltes coses. Bé, potser com sempre, oi? Tan és.

Tinc ganes de fer moltes coses. N’hi ha que les necessito. Tinc la sensació que necessito tornar a fer una via llarga, sentir-te totalment penjat de la paret, pujant un lloc secret, compartint-ho amb el company de cordada. Tan màgic...

Fer una excursió, fer un matí de paintball, fer un partidet de bàsquet, jaure al sofà i mirar una peli de les bones (que això vol dir o The Godfather o alguna d’aquestes d’institut USA amb nens de 15 anys, boníssimes!!).

Faig recompte del que vaig fent i penso... carai, no està gens malament! En l’últim mes he tingut tants moments per recordar!! Escalades arran de costa, anar “de comprar”, pujar el Pedraforca, seure a casa a sopar amb la família, anar de vacances al Delta de l’Ebre, sopar amb els de colònies, conèixer gent que diu coses molt interessants,...

Aquest mateix dimarts, vaig tenir la sensació d’estar en una pel·lícula: un bar, quatre amics, fent petar la xerrada després d’haver menjat quatre coses, amb la cerveseta. Cap client al local, cadires sobre les taules, i els cambrers a la cuina sense ni aparentment preocupar-se per si fèiem via o no. Un moment d’aquells que ets feliç, perquè estàs tranquil fent broma, rient, xerrant. Només faltava un paio al fons del local tocant un piano de paret mentre el cigarret se li consumeix entre llavi i llavi.

Estic a punt a punt de marxar de colònies. Ja tinc la llista de les coses que m’haig d’endur feta. Aquesta propera setmana serà una barreja de presses, tranquil·litat, festa i feina. A veure si podem amb tot plegat.

Hi ha tanta gent que voldria veure abans de marxar aquest proper dimecres... pel cap baix necessitaria 5 moments de cafès.

Sort que tornaré, i amb les piles a rebentar d’energia!

Podeeeeeeeeeeeeer Faaaaaaaaaantaaaaaaaaaaaaaaasiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!

La llista

2 banyadors
1 tovallola platja
14 samarretes curtes
1 samarreta llarga
7 pantalons curts
1 pantaló llarg
13 calçotets
3 parells mitjons esport
1 polar
1 camisa “Jonny”
1 capelina
1 barret
1 xancletes
1 bambes
1 espardenyes
2 tovalloles duxta
1 xampú
1 raspall de dents
1 pasta de dents
1 desodorant
1 colònia
1 crema afaitar
1 màquina afaitar
1 loció afaitar
1 crema hidratant
1 crema solar
1 crema llavis
1 motxilla
1 cantimplora
1 lot frontal
1 xiulet
1 llibre de contes
1 caixa de sabates buida
Cartes tarot
Guitarra
Cançoners
Flauta
Amplificador
Cables amplificador
1 reproductor mp3
Walkies
1 pipa + fardell
1 paquet petards
1 paquet espelmes
Carregador mòbil
Mòbil
Cartera

Us sentiu tan rucs com jo me'n sento?

"[...] En el simposi de Madrid hi han participat eminents matemàtics com els guanyadors de la medalla Fields (el guardó més important de les matemàtiques) Wendelin Werner i Stephen Smale. Actualment, les investigacions en el camp de les matemàtiques se centren a descriure el comportament de qualsevol fluid, ja sigui l’aire al voltant de les ales d’un avió o el combustible del motor d’un cotxe.

Les equacions de Navier-Stokes són un conjunt d’equacions en derivades parcials no lineals que descriuen el moviment d’un fluid. Tot i ser formulades fa més d’un segle, se’n sap molt poc i la seva possible resolució “permetrà molts avenços en l’aeronàutica i en tot allò relacionat amb els fluids”, segons el matemàtic Manuel de León, membre de l’executiva de la Unió Matemàtica Internacional.

Un altre dels problemes pendents de resoldre és la hipòtesi de Riemann, un dels problemes matemàtics no resolts més coneguts i que molts matemàtics han intentat resoldre. Tot i que se sap que hi ha infinits nombres primers, no se sap com estan distribuïts. Aquesta informació és útil per a moltes aplicacions, per exemple, tot allò relatiu als codis oberts en RSA."


Font: http://www.telenoticies.cat/

Si un dia et dic que...

Quan feia la carrera recordo que més d’un cop havia propugnat la importància de la comunicació i secretament em reconec que alguna vegada m’havia fins i tot imaginat fent classes sobre el tema a la universitat.

Tots els problemes que hem d’afrontar, fins i tot els nostres propis, estan relacionats amb la comunicació. A la feina, amb la família, amb els amics.

El missatge es perd d’una manera tan fàcil, els malentesos són tan habituals! Què puc fer per transmetre allò que vull dir a la gent que m’importa d’una manera clara? Com eliminar l’esbiaix? La proliferació de canals de comunicació, sobretot de comunicació personal, espontània i immediats encara incideixen més en la pèrdua dels matisos. Un exemple clar és la creació de recursos per tal de corregir aquestes mancances en alguns d’aquests canals, com són l’aparició dels emoticons als messengers.

Al cap i a la fi, es tracta d’intentar transmetre allò que sents o penses de la manera més acurada possible. Dominar el llenguatge (que no es tracta de cap cotxinada, pels malpensats), ser empàtic i avançar-se als malsentesos i dirigir-se a cada interlocutor de la manera apropiada.

Així i tot, malgrat haver-te de trencar la closca pensant en tot això cada cop que respons un email, cada cop que escrius un sms, cada cop que escrius al messenger, m’agrada pensar que la millor manera d’evitar la pèrdua de matisos en la comunicació és, tan fàcil i tan difícil, asseure’s l’un davant de l’altre i mirar-se als ulls, veure’s la cara, el somriure, el to de veu, i parlar sincerament. Perquè en els matisos hi ha tot el joc d’intentar convèncer i explicar-se. Intentar reduir al mínim el soroll entre l’emissor i el receptor, i explicar-se sense embuts i amb els ulls sincers. De tu a mi. De mi a tu.

Lo riu sí que és "vida" (vida vidorra...)

L'amic Llanos no falla mai :)

"Jo per l'any que ve proposo per diumenge post rave ressacós competició d'escalada de categoria paralímpica, carrera amb taca-taca i campionat de trivial per a cervells abduits... les fotos parlen per si soles, la meva favorita és la que surt l'amic santi amb un altre coleguilla crujint-se l'ampolla de JB que afortunadament per a la integritat del meu fetge alt de transaminases no vaig arribar a veure... i molt menys encara a beure, apa salut i fins a la propera, que esperem que sigui aviat ( potser n'organitzi una altra per acomiadar-me abans de marxar als USA... )."

L'any que ve, qui no vingui, que no es queixi, que ja esteu avisats!

Ja n'havia parlat algun cop, però...

L'amic Pep Mària va escriure fa poc un article al diari econòmic Cinco Días sobre el sentit que li donem a la feina que fem cada dia i allò que ens aporta. Ja n'havia parlat alguna altra vegada abans, fent referència a vegades a textos que ell també comenta, però el seu article, el seu fil argumental està molt més ben travat.

Un piló de dies que feia que no escrivia

Atenció a la Primera Rave del Cargol de Vilanova de Meià. Fanatisme escalador barrejat amb alcohol i cançons xungu-maquineres. Quin ambient! Tot Déu fent brandar els frontals ben amunt com si estiguéssim en una disco qualsevol amb les seves llumetes llampegant. El fum també hi era, i també era de canó, com a les discos :) Menció especial als tres animals que van entossudir-se a dormir a dos pams de la munió de cinquanta brètols xisclant, saltant i esquitxant de cervesa a tort i a dret... bravo, amb un parell!

Aquest dissabte passat havia mig quedat amb la Pili però, oh atzar de la vida, al final no li vaig poder confirmar. De manera que em vaig trobar dissabte sense tenir-lo planificat. Em van llevar d’hora i vam fer el ronso. Vaig anar a Vèrtic que fins a final de mes fan liquidació de temporada. Van caure un sac de cotó i una armilla wind-stopper per 70€. A part unes xancletes amb velcro que van picar una mica més però que des del primer moment van com un gua. Directament vaig anar al SAF a jugar a bàsquet i vaig redescobrir el rocòdrom. Hi haig d’anar amb cintes, un dia d’aquests. Entre que havia dormit poc la nit abans i la rebentada del matí jugant a bàsquet i fent plafó, després de dinar vaig decidir fer una becaineta, res... de 4 a 8. Sopar a un etíop i l’endemà matí votar, recollir quatre coses i anar a fer una costellada a la terrassa-lounge d’uns amics de la Victòria per celebrar el final de l’etapa de residents. Un dia amb tanta calma... que si l’aperitiu, que si el foquet, que si les cervesetes, que si el Trivial, que si les eleccions... al final vaig arribar a casa que gairebé eren passades les 12, amb la sensació que una altra vegada havia aconseguit fer del cap de setmana precisament allò que necessites. Me’n vaig anar a dormir diumenge pensant que el cap de setmana havia valgut molt la pena, que el recordaria durant molt de temps.

Com t’anima veure que les coses van precisament per on tu sents que han d’anar.

Calma. Moooooooolta calma.


PS- Qui té la meva cordaaaaaaaa!

Si tu vas al cel!!

Les colònies són com una teràpia. La tensió de vigilar els nens, les relacions amb els companys de feina, dormir tan poques hores (algun any recordo dur una mitjana de 3 hores per nit...), curteix. Sé perfectament per què dedico una part de les meves vacances a anar de colònies: perquè torno a ser nen. Perquè quan n'estàs fart d'emails, trucades, quedades, reunions, obligacions, de cop et trobes davant una colla de nens amb qui sí o sí t'ho has de passar bé, però a sobre fent el que tu creus que és més divertit, a la teva manera, i tenint la llibertat de fer el que vols.

Lluny queden els anys que la Noe i jo érem el motor de transmissió de la il·lusió a les colònies. Més aprop hi trobo la Rosa, en Xavi. Marcel, Joaquim, Vanessa, Quim, Emma, Marta Guasch, i el mestre, el referent, Xavier Parras. Gent que només havent estat 15 dies amb tu t'han marcat molt més que gent amb qui has compartit anys d'estudis, per posar un cas. Gent que només he conegut de colònies, però que malgrat això els recordes tan intensament... els recordes i els trobes a faltar.

Per la lluita eterna
d'un senzill somriure d'aquell infant
que aixeca els ulls i et mira

Per la lluita eterna
de conservar l'infant
que porteu dintre

La Màfia us estima
com una puça estima un poll

Recordar les cançons, els balls, els contes, les animalades,... són com petits regals que ens vam fer. Els primers anys són els que més van marcar: cada cop que recordava les mil-i-una bestieses que havíem fet durant els 15 dies, no podia més que esclatar a riure, inclús mesos després del juliol!

Recuperar la innocència, la bellesa, la tendresa, la il·lusió. Cada any em segueixo sorprenent per les mateixes coses que el dia a dia t'acaba fent oblidar. És impactant una abraçada de por, una abraçada d'alegria, accions i emocions directes, sense filtres, sense prejudicis.

No em puc explicar sense explicar les colònies.

Sorprenent a última hora

A última hora, mentres feia camí cap a casa, vaig rebre la sorpresa més gran de tot el viatge...

England i Wales

Alguns comentaris sobre la visita a Gal·les i Angleterra,

Al primer calaix de l'habitació de l'hotel hi tenia una bíblia. Això ja em va sorprendre, però encara em va deixar més astorat la nota de la primera pàgina "where can I find help in time of need" i hi seguia anotacions indexades de versos de la bíblia agrupats per temes: pena, Evangeli segons Sant Joan, 8-16 i Evangeli de Sant Lluc, 24-32. I així anar fent. Una manera atractiva de tenir la bíblia com a referent sense que te l'hagis d'haver llegida.

Segurament és degut al bon temps que ha fet, però l'he trobat un lloc encantador per a viure-hi. Sobretot per la tranquil·litat. Ni Londres em va semblar tan estressada ni estrident com Barcelona.

El dilluns el Jordi no em podia acompanyar en el meu petit viatge. Treballava. Així que vaig visitar Londres tot solet. Em feia mandra, sincerament, però m'ho vaig passar genial. Va bé sentir que sol també t'ho pots passar bé perquè em fa sentir més segur. Perquè no pateixes pel què passarà. Vaig recordar el correfoc de l'any passat a Manresa, quedant-me sol de festa, on vaig trobar-m'hi més tard la Mariona Reixac. O el sopar de Contrastant fa un mes. No sé si això és signe d'estar bé amb un mateix, però m'aporta seguretat en mi mateix.

Em fa molta gràcia la gent que quan li explico que he anat a Angleterra i Gal·les i que dels cinc dies (dos de feina) el cap de setmana me n'he anat a Bath, Bristol i Cardiff, es posen les mans al cap i diuen "com pot ser que no hagis anat a Londres?!". O quan faig el comentari de "he descansat molt" també es posen les mans al cap dient "com pot ser que no hagis sortit de festa per Londres?!". Com si tot estigués a Londres, i tot fos la festa de Londres, com si tot allò prioritari estigués a Londres, com si fora de Londres no hi hagués res interessant a veure, enlloc on badar, res per a aprendre. Per què tinc la sensació que s'estan perdent de la missa la meitat?

He tingut moments per llegir (a parcs assegut a Londres, al tren, a l'avió, esperant que en Jordi tornés de treballar,...). Em costa molt concentrar-me en la lectura, és com si d'alguna manera me n'hagués oblidat, de llegir.

Al final, amb el que em quedo del “cap de setmana”, és que he vist en Jordi, l’he conegut una mica millor, que hem compartit silencis. Compartit. I silencis.

5000 nits

Després de tantes nits estrellades
que ens han convertit en amants
després de tantes llargues converses
rialles i jocs de mans.

Pintant mussols a les branques del arbres
cantant a Venus i a Mart
desfem els nusos d´aquesta roba
que tanta nosa ens fa.

Són 5000 nits aprenent a estimar
són 5000 nits compartint soledats
Fas que senti que sóc a casa
d’aquest moble a un altre calaix
són 5000 nits esperant que demà
sigui al meu costat.

Des de l´instant del tret de sortida
sempre m´has fet girar el cap
a aquesta cara hi ha dibuixada
una arruga de felicitat

Com el rovell que no descansa
has rosegat metall
aquella noia de vambes vermelles
em farà vell al seu costat.

Són 5000 nits aprenent a estimar…

Són 5000 nits confiant que demà
seràs al meu costat.

Josep Thió

Veni, vidi, vici.

Potser no hauria de ser tan contundent amb la valoracio de la meva estada a Londres, perque encara em queden quatre dies per polular per la "illa", pero de moment, en termes professionals, podriem dir que la visita ha estat exitosa.

si, m'han xocat, algunes coses, pero m'esperava trobar-me amb una ciutat molt mes sorprenent. Suposo que no m'hi he estat prou encara i que la televisio ja ens ho ha ensenyat practicament tot, sobre aquest mon nostre de ciutat.

Estic tenint temps per llegir-me un llibre que fa temps que tinc, "Guerreros de la roca". Ja en parlarem mes endavant perque tot just vaig pel principi (si amics, es un llibre d'aquells que s'ha d'anar llegint a poc a poc i deixar-ho reposar), pero de moment en van sortint coses molt interessants.

Per variar m'he deixat la camera de fer fotos a casa, aixi que poc material podre compartir.

No us ho perdeu: maig, juny,... i me'n vaig de colonieeeeeeeeeeeeeeeeeeees!!!! Que Deu ens enganxi confessats!!

Sant Jordi mata el drac

Per primer cop diria que he viscut un dia de Sant Jordi com la majoria dels mortals. En parella, fent l’intercanvi de llibres i rosa, amb sorpreses i, mentres passejava, em sorprenia del munt de parelles acaramelades, per aquí i per allà, que caminava, s’abraçava o senzillament es miraven. Fins i tot a les 12, cap al tard, caminant cap al cotxe, me’n vaig trobar unes quantes! Ahir va ser un d’aquells dies que vas pel carrer i veus tothora cares amb un mig somriure permanent i mig dissimulat, inquiet, que et fa vibrar i t’impulsa també a omplir-te el pit i definitivament, somriure també. Dia de sol, dia de vellut, càlid, suau. Diada que neix del patiment, del perill, de l’agosarament, de l’empenta, del sacrifici, de la vida i de la mort, de la vida que neix de la mort, Sant Jordi mata el drac, brolla la rosa a glopades i t’enamores i és el destí.

És allò que fa especial Sant Jordi, un dia com un altre, però tan fixat com et quedes en els petits detalls, en l’emoció, en els altres. En allò tan de cada dia.

Jo sí que sóc de segona...

Article d'Albert Om sobre el documental de TeleMadrid "Ciudadanos de Segunda".

El meu retorn

Torno a tornar a la feina, amb menys esma que mai. Tinc la teoria que necessito algun tipus de complex vitamínic perquè havent estat malalt durant l'última setmana (tranquils que només m'ha aixafat 3 dies de vacances) tinc la impresió que he acabat amb totes les reserves que podria haver tingut algun dia.

Si tot just comencen!

Ara arribo de ca la Laia, des del divendres migdia fins ara.

Dos dies escalant per Solius i zones properes. Ara mateix estic fet una caqueta, perquè no estic gens acostumat a aquest ritmet, però totalment satisfet després de fer gairebé dues vies de primer. Mica en mica anirem guanyant confiança i aprenent a caure sense prendre mal...

La Laia tiba fort. I sinó mira com es fa un 6b amb la calma! (Única foto del cap de setmana; és el que té endur-se la càmera sense bateria...). S'ho va haver de mirar, oi, però no anava com un xoriço i va anar pujant. Mica en mica anirem agafant confiança.

Tinc la impresió que demà haig d'anar a treballar, però... què carai, si demà començo les vacances!!! Hahahahahahahahahaaaa... m'encanta!!! Ja estic pensant en anar a fer esquí de fons, i a escalar, i aquest cap de setmana que ve, a Manresa a celebrar l'aniversari de la Beth i el meu.

Avui és dia d'estar-se per casa, encendre la llar de foc, quedar per fer un cafè i potser fins i tot anar al cinema cap al tard.

Va amunt les vacances!