La roca matamòrfica que tendeix a... sorpresaaaaa!!!!

Un amic deia que el cap de setmana servia per acabar rebentat. En el seu cas, es rebentava a escalar, cap de setmana amunt, cap de setmana avall, dormint poc,... i dilluns llevant-te notant tots i cadascun dels músculs dels braços i de l'esquena!

Jo hi estic d'acord. El cap de setmana em serveix també per treure el ventre de penes: estríctament, perquè menjo millor (o amb més gust) que el que menjo cada dia al menú de la universitat, i també perquè faig allò que tinc moltes ganes de fer. Cap a mitjans de maig s'està preparant una concentració d'ex-cursetistes del CADE a Vilanova de Meià. Pot ser espectacular, una autèntica invasió! Que es preparin els Mossos que la rave que podem muntar pot ser d'escàndol!

Aquest cap de setmana he fet una mica el pallasso però sobretot, he fet allò que tenia ganes de fer: jugar a bàsquet (vaig haver d'anar fins a Navarcles per a fer-ho), compartir el temps amb qui en tens ganes, dedicar temps a les obligacions familiars, aaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!!

Sorpresa!!! Haig de marxar!!

Per què ens comparem (I)

Fa dies que em volta pel cap la idea de per què ens comparem tot el sant dia amb altra gent. Tu puges una muntanya més alta que jo, tu guanyes més calers que jo, tu ets més guapa que jo, tu tens més amics que jo, tu parles millor que jo...

Quan penses en canvis a la teva vida, te'ls planteges en termes de millora, està clar. I compares. Et compares amb tu mateix i et compares inevitablement amb els altres.

Per què treballo on treballo i no treballo a l'estranger, guanyant-me millor la vida? És que potser per mi no és important guanyar més calers? Deixes passar oportunitats?

Què hem vingut a fer aquí? Jo tinc prou clar que a ser feliç, estar tranquil amb tu mateix, acceptar-te. I la comparació no hi té res a veure, en la felicitat, tal i com la començo a entendre. Seré feliç o no sobretot depenent de com sigui jo, de la meva capacitat de tenir esperança, d'anel·lar i creure que tot pot millorar i amén, així serà. La felicitat no depèn de com de bé relativament estàs. No ha de tenir a veure amb la comparació amb els altres. I si ho faig, és que m'estic equivocant, oi?

Que tinguem sort

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Si em dius "et vull", que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi, no demanis un camí planer,
ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.

Lluís Llach (I si canto trist, 1974)

Tan tranquil...

"Jo encara no t’he explicat tota la meva peripècie per terres montserratines. Vaig passar-me una bona estona intentant arriba al camí gran de baix de tot de la riera, però una munió d’esbarzers em barraven el camí malgrat les meves múltiples incursions. Els meus dits i braços demostren la ferocitat de la batalla. Quan per fi vaig arribar-hi, seguir el camí blau tal i com em vau dir, el que és seguir-lo, no el vaig seguir massa. Ni rastre del color blau. Total, que vaig acabar enmig d’un camp d’oliveres a sota una masia (aquell parell de masies tan maques que es veien allà baix al fons quan anàvem pel camí fent via cap a la paret?). Mitja hora més tard i després d’unes quantes grimpades i demostracions de conglomerat en descomposició (em vaig tornar a posar el casc per si de cas...), vaig retrobar el camí original i vaig aconseguir arribar al cotxe. Estic fet un toro! Tela l’excursioneta, nena, tela!!!"

"A les 10 vaig marxar cap a l’Autònoma a jugar a bàsquet una estona (vaig intentar localitzar la Laia per si volia anar a escalar però resulta que havia nascut la Gisela, la nena que feia tieta a la Gemma, i se’n va anar cap a Lleida a conèixer-la). Brutal el partit de bàsquet, estic en tan baixa forma... hi vam estar de quarts d’11 fins la 1. Entre dutxar-me i arribar a casa ja eren gairebé les 2, i a les 4 havia de ser a ESADE per l’assaig general de l’acte del diumenge. Pot sembla que tampoc tinguéssim tantes coses a fer però ens hi vam estar fins les 8. A les 9 tenia un sopar al Raval ; els de Contrastant (http://www.contrastant.net/ves/comiat.htm) han decidit plegar i, com que no els coneixia i organitzaven un sopar de comiat, vaig decidir apuntar-m’hi. Una experiència interessant, això d’anar a sopar amb gent que no coneixes. De fet, em pensava que l’ambient seria més jove, però la mitjana d’edat rondava els 40 i no hi faltaven les criatures menors de 10 anys (Déu n’hi dó!).Vaig conèixer un parell de nois de la CAL de Molins de Rei i unes quantes persones interessants (actrius mig-amateurs, criatures menors d’1 any que es dedicaven a trencar la vaixella,...) però havia decidit plegar veles a les 12. Durant el sopar la Laia m’havia dit si volia anar l’endemà matí a escalar. Com que m’han segrestat el meu arnés, vaig haver de passar per cals Lluïsos a agafar el d’en Jordi. Entre pitus i flautes, a quarts de 2 a casa."

"La il·lusió és el millor calmant. Tot és qüestió de prendre-s'ho amb calma, i il·lusió. Que no mori l'infant que portem dins:

Per la lluita eterna
d'un senzill somriure

d'aquell infant que aixeca els ulls i et mira.

Per la lluita eterna
de mostrar l'infant que porteu dintre."


La Montse en la veu i en el record.

Que important que és compartir...

Una mica de batibull

No pots estar sempre al 100%, gas a fons i ja frenarem. Però reconec que m'encanta, que m'ho passo bé parlant amb gent diferent de llocs diferents de coses diferents. Últimament potser tinc la sensació que comencem a anar alt de revolucions, i entre que estic mig engostipat i que estic cansat, sóc el primer en baixar una mica el ritme i renunciar a fer coses.

Que estem muntant coses, que aprenc coses noves, que estic coneixent gent nova... ho fa tot molt interessant. L'equilibri malgrat tot també és necessari, i crec que dins el batibull de "vida" que porto considero que n'hi ha. Potser el que més em falta són moments per a mi mateix, però tinc la sort que força sovint, moments que passo amb amics meus em permeten pensar en mi mateix i poder-me prendre aquest temps de reflexió.

Una cosa que em preocupa: viure amb il·lusió la meva principal tasca diària: la meva feina.

Assagem

Com diu un company meu "sense el silenci, la música no existiria".

Ja portem dues o tres sessions d'assaig de l'acte d'homenatge a la Montse Grima, i d'acord, segurament hi ha de tot menys silenci, però hi tenim els nostres moments de calma, i comlpicitats. És curiós, ens estem reunint per tocar cançons de tota la vida (La vall del riu vermell, El conte medieval, Que tinguem sort) i ens n'adonem que hi ha alguna cosa que ens uneix, ens entenem.

Sempre he estat molt egoista amb la música, l'he considerada més una manera de gaudir-ne jo solet que no pas en grup o per als altres. Aquests dies assajant està sent una de les primeres vegades que tocant amb una colla de gent tinc la sensació que tots aportem, que ho fem millor, que m'agrada més el que diem plegats tocant que no el que diria jo sol per a mi. M'aporta més en grup que sol.

No t'has imaginat mai acabant un sopar, entrant ja a l'apartat de vins dolços i amb els ulls ben desperts engegar cançons i mans per acabar fent una orgia de cançons i sons?! Seria impresionant.

Casa-Sevilla-Bacelona-Vilanova-Casa-Barcelona-Casa

Ha estat un parèntesi que hauria d'haver estat de reflexió però pràcticament no he pensat gaire en el blog. A voltes les coses es precipiten més que no pas passen.

Bé, el cap de setmana ha estat tot un èxit! Tot va començar el divendres. Vaig plegar tard de la feina i tenia ganes de parlar amb algú. No paro mai per casa, i una nit que podia sopar amb la família, resulta que no hi havi ningú a casa. Vaig fer tres trucades, vaig anar a casa una amiga, i res, ningú, així que vaig plegar veles i a casa vaig sopar unes croquetes boníssim amb olives i tele de divendres vespre-nit. Per sort vaig anar a dormir d'hora: l'endemà m'havia de llevar d'hora perquè me n'anava a Sevilla amb una colla de fanàtics del Barça a veure el partit contra el Sevilla. L'experiència genial, malgrat perdre el partit: Sevilla i el seu "fiesteo", l'estar al carrer, és una vida molt de conviure, molt feta als altres, a quedar, a passar l'estona fora de casa. És que quan deu fer calor de la forta no et deus poder estar pas tancat a casa,...

Després de l'odissea d'anar a Sevilla, veure el partit i tornar amb el vol de les 7'50, vaig anar a escalar amb la Laia. Santes casualitats, resulta que em va trucar per anar a escalar en el precís instant que em deixaven davant el meu cotxe a Zona Universitàri, a 500 metres d'on la Laia m'estava trucant. Així que vam perdre'ns una mica per la comarca del Penedès (?) i, el temps just de fer una via de segon i baixar corrents cap a casa perquè a la tarda havia quedat a Barcelona per fer un cafè. De fet, vaig decantar-me més cap a la camamilla perquè tanta fritura a Sevilla havia de deixar petja! Una posta de sol prou maca i cap a ESADE que havíem quedat amb en Bassa i la troupe per assajar amb els instruments. Molt divertit tot plegat. Això s'hauria de repetir, quedar per quedar, amb els instruments, i si ve de gust, acabar les postres tocant una rumbeta ben amanida o una havanera...

En acabar vaig passar per casa a sopar que feia molts dies que no veia la família, però resulta que la meitat ja eren a dormir, així que tampo no vam avançar gaire :)

El detall positiu del dia d'avui: la Mireia m'ha regalat un llibre ES-PEC-TA-CU-LAR, "Guerreros de la roca, entrenamiento mental para escaladores" d'Arnos Ilgner. Caldrà veure si és bo o què, però per poc que en sigui ja m'anirà bé perquè ara per ara aquest és la meva principal debilitat a l'hora d'enfilar paret. Tinc ganes de provar via llarga per veure si sóc capaç d'entomar altre cop el risc d'allunyar xapes, confiar en el material,... només de pensar-hi ja em suen les mans!

Poc a poc i bona lletra, amb il·lusió, però sense presses.