Per petició expressa del públic i perquè com que em quedo tard a l'oficina avui tinc temps també per a les meves coses, us parlaré de l'aventureta del cap de setmana de Pont de la Mercè (ergo del 22 al 24 de setembre).
Fa un parell d'anys amb la Mireia vaig anar a fer una part del GR que passa per dalt de la Serra del Cadí-Moixeró. Ens vam proposar d'anar del refugi Lluís Estassen al refugi de Niu d'Àliga i tornar, primer carenejant la serra i després passant de baixada pel refugi del rebost, Bagà, Gisclareny i Gresolet. La nostra aventura va acabar en fiasco quan, havent de fer nit a Bagà no quedaven llits ni a les cases particulars (ja té collons el tema), així que vam anar en cotxe de Bagà directes cap a l'Estassen estalviant-nos l'última jornada.
Passats dos anys, em tempten amb la idea de repetir d'alguna manera l'excursió, sortint del Pedraforca (Lluís Estassen) per anar a Niu d'Àliga i tornar al Pedra. La diferència és que en comptes de carenajar vas pujant i baixant per les valls del Parc Natural. En diuen fer la Cavalls del Vent.
Uns dies abans de marxar, vaig veure que en Josep Bayó havia fet Ripollet-Montserrat caminant i que se n'havia sortit prou bé, de manera que li vaig proposar si també s'apuntava a la travessa. I evidentment, es va apuntar al bombardeig. No les tenia totes que en Josep estigués en la plena forma necessària, ni que jo també la tingués, però ens hi vam tirar de cap.
Preparats com anàvem (en Josep d'abrigall portava una jaqueta Levi's de punt), vam ajuntar-nos amb 12 persones més de les quals la gran majoria totalment desconegudes (amics i amigues de la Laia i la Gemma, les cotxinetes de Berròs). Així que la primera nit ens vam trobar 14 persones en un refugi per passar 3 dies perduts per la muntanya caminant i caminant i caminant.
El primer dia va ser trencador, sobretot la pujada al refugi Sant Jordi i la remuntada de Bagà al refugi del Rebost. El segon dia començava amb una pujada d'unes 2 hores i mitja on havíem de remuntar 900 metres fins al refugi de Niu d'Àliga i llavors baixar a Penyes Altes del Moixeró i baixar cap a la Vall de Cerdanya. Trencadores sobretot les baixades. Just vam arribar al refugi de Cortals d'Ingla que se'ns va posar a ploure (ens va anar ben bé de minuts, la cosa). L'endemà, amb tota al fatiga acumulada ja de dos dies, va ser bàsicament història d'una pujada de 800 metres per arribar al Pas dels Gosolans dalt la serra del Cadí i llavors ja enfilar el lent i interminable descens fins al refugi Lluís Estassen.
Penjo fotografies de la travessa al web, però no reflexen en absolut el que és caminar 3 dies durant 8 o 9 hores al dia, pujant i baixant muntanyes, valls i turons. La sensació que tens d'accessorietat de tot plegat (com quan tornes de colònies), que no calen diaris, ni teles, ni cotxe, ni grans coses per viure (per viure! i viure bé!!). I tampoc reflexen el que és abocar-se a fer una experiència com aquesta amb gent que no coneixes. El món és ple de bona gent, però les males experiències ens ofusquen.
Em quedo amb la il·lusió del Josep i els menjars dels refugis, de veure que el tiu ho passava malament en determinats moments però hi posava ganes (saps que sí o sí has d'arribar) i de veure com som capaços d'endrapar tres plats de sopa i 3 cuixetes de pollastre rostit i una poma per fer-ho passar avall. A en Josep no sé què li va dir la fisioterapèuta quan li va veure el turmell-esguinçat-en-recuperació després de caminar més de 90 kms amb un desnivell acumulat de 5.500 metres, però li deuria dir de tot menys bonic.
No sé què té la muntanya que et repte, t'extenua, t'ofereix moments per a un mateix...
Fa un parell d'anys amb la Mireia vaig anar a fer una part del GR que passa per dalt de la Serra del Cadí-Moixeró. Ens vam proposar d'anar del refugi Lluís Estassen al refugi de Niu d'Àliga i tornar, primer carenejant la serra i després passant de baixada pel refugi del rebost, Bagà, Gisclareny i Gresolet. La nostra aventura va acabar en fiasco quan, havent de fer nit a Bagà no quedaven llits ni a les cases particulars (ja té collons el tema), així que vam anar en cotxe de Bagà directes cap a l'Estassen estalviant-nos l'última jornada.
Passats dos anys, em tempten amb la idea de repetir d'alguna manera l'excursió, sortint del Pedraforca (Lluís Estassen) per anar a Niu d'Àliga i tornar al Pedra. La diferència és que en comptes de carenajar vas pujant i baixant per les valls del Parc Natural. En diuen fer la Cavalls del Vent.
Uns dies abans de marxar, vaig veure que en Josep Bayó havia fet Ripollet-Montserrat caminant i que se n'havia sortit prou bé, de manera que li vaig proposar si també s'apuntava a la travessa. I evidentment, es va apuntar al bombardeig. No les tenia totes que en Josep estigués en la plena forma necessària, ni que jo també la tingués, però ens hi vam tirar de cap.
Preparats com anàvem (en Josep d'abrigall portava una jaqueta Levi's de punt), vam ajuntar-nos amb 12 persones més de les quals la gran majoria totalment desconegudes (amics i amigues de la Laia i la Gemma, les cotxinetes de Berròs). Així que la primera nit ens vam trobar 14 persones en un refugi per passar 3 dies perduts per la muntanya caminant i caminant i caminant.
El primer dia va ser trencador, sobretot la pujada al refugi Sant Jordi i la remuntada de Bagà al refugi del Rebost. El segon dia començava amb una pujada d'unes 2 hores i mitja on havíem de remuntar 900 metres fins al refugi de Niu d'Àliga i llavors baixar a Penyes Altes del Moixeró i baixar cap a la Vall de Cerdanya. Trencadores sobretot les baixades. Just vam arribar al refugi de Cortals d'Ingla que se'ns va posar a ploure (ens va anar ben bé de minuts, la cosa). L'endemà, amb tota al fatiga acumulada ja de dos dies, va ser bàsicament història d'una pujada de 800 metres per arribar al Pas dels Gosolans dalt la serra del Cadí i llavors ja enfilar el lent i interminable descens fins al refugi Lluís Estassen.
Penjo fotografies de la travessa al web, però no reflexen en absolut el que és caminar 3 dies durant 8 o 9 hores al dia, pujant i baixant muntanyes, valls i turons. La sensació que tens d'accessorietat de tot plegat (com quan tornes de colònies), que no calen diaris, ni teles, ni cotxe, ni grans coses per viure (per viure! i viure bé!!). I tampoc reflexen el que és abocar-se a fer una experiència com aquesta amb gent que no coneixes. El món és ple de bona gent, però les males experiències ens ofusquen.
Em quedo amb la il·lusió del Josep i els menjars dels refugis, de veure que el tiu ho passava malament en determinats moments però hi posava ganes (saps que sí o sí has d'arribar) i de veure com som capaços d'endrapar tres plats de sopa i 3 cuixetes de pollastre rostit i una poma per fer-ho passar avall. A en Josep no sé què li va dir la fisioterapèuta quan li va veure el turmell-esguinçat-en-recuperació després de caminar més de 90 kms amb un desnivell acumulat de 5.500 metres, però li deuria dir de tot menys bonic.
No sé què té la muntanya que et repte, t'extenua, t'ofereix moments per a un mateix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada