L'essència

Molt gran l'anunci d'Estrella Damm que estrenaran aquesta nit.

Dues perles del que s'hi diu:

"Són les ganes, treballar fort,

desperta company! És millor que la sort"

i...

"I el que facin els altres tan se val,

la feina ben feta, ni té fronteres, ni té rival"

Renfe

D'ençà que em vaig llicenciar que pràcticament no havia tornat a menester la Renfe. Però ve't-ho aquí un dissabte com el passat em vaig fer mal al genoll, no puc conduir i per tant haig de tornar a desplaçar-me en transport públic.

Així que tot content de tornar a exercir de ciutadà responsable vaig cap a la Renfe a fer-me transportar.

Primera bufetada: el tuf. No recordava aquella catipent que emana de les entranyes del centre de Barcelona anomenades andanes de Renfe Rodalies. És una barreja entre perfum de fregits, clavegueram i aire viciat de multitud, com una habitació tancada. El record es va fer més viu que mai. Era una de les coses que més odiava de viatjar en Renfe. Aquella sentor que tot ho empudia. Fastigós.

Segona bufetada: gent corrent pertot. Com rates desesperades. Tenia la sensació d'estar dins un terrari immens amb ratolins de laboratori movent-se histèrics buscant la sortida (o en aquest cas la entrada).

Tercera bufetada: la realitat. Com podia ser que no hi hagués pensat, que ho hagués oblidat! Evidentment, hi havia una avaria en el subministrament elèctric dels combois entre l'Hospitalet i Sant Vicenç de Calders (ma o meno), i resulta que això només permetia la circulació de 2 trens cada hora en direcció sud. I el senyor que ho repetia per megafonia deuria suposar que això ens deixava tranquils als que anàvem direcció nord (circulació entre l'Hospitalet i Manresa, on no hi havia problemes), perquè teníem informació. Potser no calculaven que era informació gairebé irrellevant per nosaltres. Per mi, sonava gairebé a excusa.

Un cop arribat a casa, després de valorar durant més de mitja hora si valia la pena anar a agafar els Catalans fins a Sant Cugat i agafar l'A4 (potser trigaria 90 minuts, però tenia la certesa de quan duraria el recorregut i moltes més garanties de servei), van anunciar que el proper tren passaria en 15 minuts, aproximadament. Va passar, vam convertir-nos en sardinetes en llauna altra vegada, i vaig arribar a casa donant gràcies de poder-me desplaçar cada dia amb el meu propi vehicle. Que trist.

En fi, una experiència 100% Renfe, 100% estructures públiques espanyoles a Catalunya (deixeu-me ser una mica demagog, vaaaa), 100% INFRA-estructures.

Què tal tot? Anar fent, no? Si és que no ens podem queixar...