L'economia... llons que n'és de rara!

Quan va començar tot això de la crisi, algunes persones em preguntaven "però qui s'ha quedat tots aquests diners que la gent està perdent?". I és que sembla bastant raonable que si abans tenies 100 i ara n'has perdut 30 i en tens 70, algú se'ls ha quedat.

Però és que això de l'economia és complicat, perquè es basa, sobretot i en allò més profund, en les expectatives. Si ha d'anar bé, anirà bé i per tant gasto. Si ha d'anar malament, anirà malament i per tant no gasto. I d'això tan senzill, per efecte dòmino, s'escampa i s'escola entre forats i foradets fins empapar-ho ben bé tot.

Avui m'han fet arribar un escrit que crec exemplifica aquesta història del crèdit i dels bancs i de la necessitat de tenir crèdit i quin impacte té això en l'economia i al final, en la vida de cadascú.

Espero que us agradi!

"Agost, una petita ciutat de costa ..., plena temporada alta; plou a bots i barrals des de fa diversos dies, la ciutat sembla deserta. 

Tots tenen deutes i viuen a base de crèdits. Per fortuna, arriba un rus folrat i entra en un petit hostal amb encant. Demana una habitació. Deixa un bitllet de 100 € a la taula del recepcionista i se'n va a veure les habitacions. 

El cap de l'hotel agafa el bitllet i surt corrents a pagar els deutes amb el carnisser. 

Aquest agafa el bitllet i va a pagar els seu deutes amb el criador de porcs. 

Aquest s'afanya a pagar el que li deu al proveïdor de pinso per a animals. 

El del pinso agafa el bitllet cuitacorrents i volant se'n va a liquidar el seu deute amb la prostituta a la qual fa temps que no paga. En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit. 

La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hostal on hi havia portat els seus clients les últimes vegades i que encara no havia pagat. 

Just en aquest moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no el convencen, agafa el bitllet i se'n va de la ciutat. Ningú ha guanyat un duro, però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira el futur amb confiança! 

MORALITAT: SI ELS DINERS CIRCULEN S'ACABA LA CRISI

La descendència

No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida,

ensenyeu-los a superar-les.

Louis Pasteur

Una espurna de llum

Montserrat acaba sent refugi de tempestes. Enmig del temporal de final de curs, se'ns acut a en Bacar i a mi anar a fer una excursioneta per Montserrat a veure què fem. Decidim portar tota la paramenta d'escalada per si ens abelleix a mig camí fer ni que sigui un primer llarg d'alguna via, facileta i ben equipada, si us plau, que tenim el coco molt desentrenat.

Així que a quarts d'11, com bons domingueros, ens plantem a fer cua darrere cotxes i cotxes per entrar al pàrquing del Monsestir. Objectiu: Gorros. Mesos enrera ho havíem intentat també amb en Bacar i la Mireia i va acabar en una patxanga de caminadeta de diumenge carregats com mules. Però ves per on, resulta que no hi cap ni un cotxe més, així que toca tornar cap a casa o... deixar el cotxe alguns quilòmetres enllà i apropar-se al Monestir caminant. Decidim que millor que caminar és anar al pàrquing de Can Massana, i d'allà tirarem cap a Agulles o on sigui. Al cap d'unes quantes voltes, i havent comprovat que allà tampoc hi ha lloc, deixem el cotxe al marge de la carretera, en un revolt sortint.

Fem via cap a la zona d'Agulles, ni que sigui per estirar les cames. Veiem una indicació que ens diu "Refugi Vicenç Barbé / Agulles", i com que amb en Bacar ens estem especialitzant en plans ambiciosos, execucions modestes i castanya als refugis, decidim fer-hi cap. El lloc, refugi dels de tota la vida, amb el típic guarda "a veure què volen aquests, ara!". Hi faig una cervesa en dejú, revisem el típic llibre de ressenyes a base d'acumulació de fotocòpies, i optem per acomiadar-nos preguntant al guarda on carai hi pot haver pels voltants una via facileta i ben equipada. Ens envia a La via Aresta Brucs a l'agulla La Màquina del Tren, via facileta facileta, perfecte pel nostre estat d'entrenament físic i mental, ben equipada (xapes rovelladetes, R1 3 burins rovelladets, R2  2 spits en més bon estat, ràpel equipat a banda oposada de l'agulla en general en bon estat).

Comencem amb la intenció no molt definida de fer el primer llarg i marxar. En Bacar l'obre, i decidim fer-la sencera (només dos llargs) i s'acaba convertint en un migdia-tarda aprofitat al màxim, en un balconet amb vistes a Montserrat Sud ben maco.

Tornant cap a casa me n'adono que només he fet tres vies llargues a Montserrat però que la companyia sempre ha estat excepcional, i això ho ha convertit sempre en un viatge interessant. La sensació de tornar a ser dalt una agulla, no té preu.

Overloading

Fins els collons, i arribant als meus límits... cada any és pitjor la recta final abans d'estiu :( M'estic fent gran, o és que no sé dir que no, o és que les responsabilitats cada cop són més? O és que és una suma de tot plegat?!

Enfin...