Les cartes

El diumenge passat vaig passar-me una bona estona tirant les cartes a les amigues de la Victòria. Potser van ser un parell d'horetes. La Gide, l'Anna, la Sara, la Gide un altre cop, la Marina... Són coses, aquestes del Tarot, que jo no hi crec gaire. Com molts cops he comentat amb amics i coneguts, crec més en la força de reflexió que exerceix que no pas en la lectura d'un futur concret.

La Pili algun cop ens havia explicat la següent història: un tarotista reuneix 40 persones fanàtiques del tarot i els diu que els llegirà el futur. D'un en un, els parla i els diu "abans de dues hores moriràs". Un cop ha fet el mateix pronostic a tots, els fa pujar a un autobús i els porta dalt de tot d'una muntanya i els diu "d'aquí trenta segons bloquejaré l'accelerador de l'autobús que es dirigirà sense més remei cap aquell penya-segat d'allà al davant i tots morireu, excepte jo, que hauré saltat abans". Acte seguit, les 40 persones surten corrents de l'autobús entre empentes i rodolons. Comptats els 30 segons, bloqueja l'autobús que surt disparat direcció al penya-segat i cau al buit sense ningú a dins.

A depèn de qui el tarot el pot condicionar, però mai, segons la meva opinió, determina. Ha de servir per veure la teva vida des de diferents prismes, nous punts de vista.

El que fot por és quan veus a les cartes que una noia té un bonyet al pit, o que fa una setmana que s'ha deixat de prendre les pastilles per quedar-se embarassada, o que una determinada persona exerceix una força molt forta sobre algú... Per a tot això, jo no tinc explicació.

Tenir una filla

Algun cop ja he escrit sobre ell i diria que he fins i tot escrita la lletra de la cançó. Al web d'en Josep Thió t'hi pots descarregar les cançons dels seus dos discos. Encara em sento més orgullós d'haver-me'ls comprat. Perquè si els vaig pagar és perquè crec que el que fa és prou bo com perquè en pugui viure, i per això pago, encara que estigui penjat a internet gratuït. M'agrada molt que hi hagi aquesta opció perquè crec que és un acte del tot honest, exposar el que fa, i si t'agrada, si et toca com em fa a mi, doncs compres perquè val la pena que gent com ell faci música i en pugui viure.

Per mi, no us perdeu la cançó "Muntanyes, rius i valls". Em sembla escoltar-m'hi a mi parlant a me filla, amb franquesa i naturalitat, de les coses que realment m'agradaria poder parlar, de referents que val la pena tenir, del que m'agradaria que li omplís la vida.

I "Silencis", que t'empeny a la melangia. M'espetega trossets de moments que diria que he viscut i que visc.

Tot amb molta calma. Cada cop em costa més trobar música que m'agradi. Gairebé totes sonen igual...

Sant Antoni Abat

Sí, sí, sí... l'entrada número 100 havia de ser especial. Segur que hi ha hagut entrades molt més especials i més que n'hi hauran, però no em negareu que aquesta en serà.

Acostuma a passar pocs cops a la vida, i potser alguns creureu que no n'hi ha per tant, però és, si més no, curiós.

Què ha estat fent el Jaume des de cap d'any que pràcticament no respira? Doncs per a mi l'any sempre comença amb els caps de setmana plens amb les sortides de celebració de Sant Antoni Abat, els tres tombs, a Cerdanyola i Ripollet.

Aquest any, però, ha estat especial. Mon pare era el banderer, mons germans els cordonistes i jo el capità de bandera. Perquè us aneu fent una mica a la idea, amb la Victòria i mons germans al pati de casa aguantant l'estandard de Sant Antoni.

El dia va ser especial. No m'agrada massa ser el centre d'atenció (què ens hem d'explicar) però el dia va passar prou fi, divertit i emotiu.

De camí cap a l'església precedits de la banda de música ja es preveia que faria un dia esplèndid. L'entrada a l'església va ser molt especial (tot i que no estava plena... ja en parlarem un dia de què carai li està passant a l'església). Els tres tombs, el dinar en família, el concert i el ball i la Victòria i jo provant que som uns especialistes dels balls clàssics i que ens compenetrem... bravo!

Un dia molt emotiu per ma àvia, per mon pare i me mare, i que vam celebrar en família. Creia que seria un dia que se'm faria dur i en canvi, quan al vespre anava amb el cotxe cap a casa pensava que havia valgut molt la pena.

Cada dia em sento més convençut que duc una vida més aliniada amb la que fa uns anys m'hauria agradat dur.

Bona entrada d'any a tots i totes!

L'eutanàsia del catalanisme

Article d'en Ricard Huguet a El Singular Digital. Us penjo el link al blog de l'Arnau de Vilanoca perquè el d'El Singular va canviant d'escrit cada setmana.