L'essència

Molt gran l'anunci d'Estrella Damm que estrenaran aquesta nit.

Dues perles del que s'hi diu:

"Són les ganes, treballar fort,

desperta company! És millor que la sort"

i...

"I el que facin els altres tan se val,

la feina ben feta, ni té fronteres, ni té rival"

Renfe

D'ençà que em vaig llicenciar que pràcticament no havia tornat a menester la Renfe. Però ve't-ho aquí un dissabte com el passat em vaig fer mal al genoll, no puc conduir i per tant haig de tornar a desplaçar-me en transport públic.

Així que tot content de tornar a exercir de ciutadà responsable vaig cap a la Renfe a fer-me transportar.

Primera bufetada: el tuf. No recordava aquella catipent que emana de les entranyes del centre de Barcelona anomenades andanes de Renfe Rodalies. És una barreja entre perfum de fregits, clavegueram i aire viciat de multitud, com una habitació tancada. El record es va fer més viu que mai. Era una de les coses que més odiava de viatjar en Renfe. Aquella sentor que tot ho empudia. Fastigós.

Segona bufetada: gent corrent pertot. Com rates desesperades. Tenia la sensació d'estar dins un terrari immens amb ratolins de laboratori movent-se histèrics buscant la sortida (o en aquest cas la entrada).

Tercera bufetada: la realitat. Com podia ser que no hi hagués pensat, que ho hagués oblidat! Evidentment, hi havia una avaria en el subministrament elèctric dels combois entre l'Hospitalet i Sant Vicenç de Calders (ma o meno), i resulta que això només permetia la circulació de 2 trens cada hora en direcció sud. I el senyor que ho repetia per megafonia deuria suposar que això ens deixava tranquils als que anàvem direcció nord (circulació entre l'Hospitalet i Manresa, on no hi havia problemes), perquè teníem informació. Potser no calculaven que era informació gairebé irrellevant per nosaltres. Per mi, sonava gairebé a excusa.

Un cop arribat a casa, després de valorar durant més de mitja hora si valia la pena anar a agafar els Catalans fins a Sant Cugat i agafar l'A4 (potser trigaria 90 minuts, però tenia la certesa de quan duraria el recorregut i moltes més garanties de servei), van anunciar que el proper tren passaria en 15 minuts, aproximadament. Va passar, vam convertir-nos en sardinetes en llauna altra vegada, i vaig arribar a casa donant gràcies de poder-me desplaçar cada dia amb el meu propi vehicle. Que trist.

En fi, una experiència 100% Renfe, 100% estructures públiques espanyoles a Catalunya (deixeu-me ser una mica demagog, vaaaa), 100% INFRA-estructures.

Què tal tot? Anar fent, no? Si és que no ens podem queixar...

Insisteixo

"El futur no és un regal, és una conquesta"

J.F. Kennedy

Torna a ser l'hora del seny

En aquests moments que es posa tot en dubte, que tot és aparentment merdós, veure que hi ha gent que manté la coherència i que fa el pas valent malgrat l'edat, és admirable i és un exemple per a molts.

A dia d'avui, els catalans més que mai hem d'actuar amb seny. I actuar amb seny és actuar seguint la raó, acceptant allò que lògicament i raonablement és millor. No és assenyat creure que Catalunya se'n sortirà si es perpetua la situació d'estatus polític actual. A dia d'avui, la lògica i la raó apunten cap a unes normes de joc totalment diferents, on l'espoli sostingut no hi pugui tenir lloc.

Ja se sap que actuar amb seny a voltes fa por per tot allò que potser no aconesegueixes i perds pel camí (fa uns anys actuar amb seny era el pactisme, la pluja fina, amb la por que potser estàvem deixant massa de banda la voluntat d'autonomia), però torna a ser l'hora del seny. I el pas endavant no ens el farà ningú.

Cal coherència, que és la lliçó del Molt Honorable Sr. President Heribert Barrera. Cal dignitat. Cal saber dir no. Cal saber demanar perdó. Cal ser molt humils. Cal ser coherents. Cal ser respectuosos. Cal ser ferms. Perquè de la humilitat, de la coherència i del respecte en neix la dignitat.

Aquest vespre en Daniel Ortiz presenta el llibre que ha escrit per a la col·lecció de llibres "Observatori de Valors" (iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i d'ESADE) amb el títol "Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?". Serà un llibre segurament de lectura obligatòria, venint de qui ve.

Tenim gent molt preparada! Gent de molts àmbits, legalistes, homes i dones d'empresa, professors que treballen a prestigioses universitats estrangeres, grans investigadors internacionalment reconeguts, tots ells a un altíssim nivell professional, que dedica una part del seu temps a explicar per què la sitació actual ja no és sostenible. Des dels empresaris de FemCat o del Cercel Català de Negocis fins al Cercle d'Estudis Sobiranistes o Òmnium Cultural, tot un actiu intel·lectual de gent que està preparada i que està disposada a fer el pas endavant. I el pas endavant no serà esbojarrat, serà el pas del seny.

Torna a ser l'hora del seny.

No ens podran (no ens podrem!) dir, que no ho hem intentat.

Davall

Tan és si eren bons o mals moments. Recordes allò que t'ha passat perquè és una manera més d'entendre (entendre!) que ets aquí. Que ets. D'aquí un temps mirarem enrera i ens veurem avui. Equivocadament o encertada, però aquí, fent el que fem, amb els nostres companys de viatge.

Em sento tan afortunat de poder ser avui aquí. Malgrat tot. Cada instant val la pena. Per les cançons. Per les carícies. Per les abraçades. Per les converses avorrides i adormides. Per les bogeries. Pels patiments. Per les emprenyades. Per les incomprensions. Per les vergonyes. Pels avergonyiments més íntims. Cada instant val la pena perquè sóc viu.

Resistiré. Acabaré allò que estigui fent i bon vent i barca nova, i comencem de nou! Tot és recomençar.

Cada dia tinc més clar que ser feliç depèn en molta mesura del conformisme, entès com estar conforme. Doncs sí, estic conforme amb allò que tinc, i tant! I molt! No ho canvio, i si ho volgués canviar, doncs ja ho canviaré.

Bla, bla, bla, sempre tant a la teva, a voltes tan irreflexiu, a voltes tan inconsistent, només et tens a tu en últim terme, i tot allò que siguis capaç d'estimar.

Una monja

Una monja que hauria de fer classes d'estructuració de discurs, ús de les mans, ús de la mirada, ús de l'entonació, claredat de missatge,... espectacular!

I a sobre, diu coses molt interessants!! (Gent aprensiva a teories de la conspiració, no veure'l, si us plau).

Rigor

Últimament estic veient tota una fornada de gent, professionals excel·lents generalment en els seus àmbits d'exercici laboral, que dediquen part del seu temps a analitzar determinats punts de la nostra societat que sovint intuïm però no entenem per què.

El professor Boix, que si no recordo malament treballa a Princeton University (USA), publica un article on analitza i comenta l'estat de la Sanitat Catalana. Petits actes que generen credibilitat a discursos que fins no fa massa s'havien dit que eren forassenyats, o irreals,...

Ascens

Com t'ho podria dir

perquè em fos senzill

i et fos veritat

que sovint em sé tan a prop teu...

Alacant -per interior-

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant —per interior—
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca —com ningú—
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d’asfalt
jugada —com la història— sense regles
Hereva del dolor d’un temps malalt
On cauen en l’oblit les veus i els segles

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D’una ciutat desperta, alerta i digna

Les places —a parir— infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l’equilibri la balança

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Feliu Ventura

Arguments per a seguir enganxats

Va a les grans xifres, però és molt exemplificadora la presentació que han elaborat els del CCN.

A què em dedico?

Perquè alguna vegada segur que t'has preguntat si "això és el que realment vull fer", ja sigui la teva feina, o allò que estudies, o....

Quantes vagades no ens ho haurem plantejat! I s'acostuma a dir que com més t'apropes cap a la quarentena d'edat, més t'ho planteges. De fet, jo no fa massa ho comentava amb una amiga. Ella es preguntava si realment estava fent allò que l'omplia, si tenia sentit allò que estava fent, en definitiva, si donava sentit a la seva vida aixecar-se cada dia fent allò. I li vaig dir que jo també m'ho plentejava, que cada estiu tornant de colònies m'ho havia plantejat. I que tot just feia un parell de dies, m'havia sorprès a mi mateix una idea tot passejant per Passeig de Gràcia: quanta gent comprant... i per tant, quanta gent treballant en aquelles botigues. Botigues de productes de luxe, en la seva majoria. I aquesta gent dedicava la major part del seu temps a això, a vendre producte de luxe. Es preguntaven si tenia sentit allò que feien? O feien el que podien? És un luxe preguntar-nos si allò a què dediquem la major part del nostre temps (i per tant una part important de la vida) té sentit?

Com em deien durant la carrera parlant de motivació i gestió de persones, tenir una visió de conjunt de què contribueixes a construir amb la teva feina és important. I si allò que construeixes a més a més et mou per dins, ja és la pera!

Val la pena doncs preguntar-nos què ens mou per dins, més avit que tard, i més tard que mai. Ser valents... ja és una altra cosa.

Saludem

Ja fa temps que m'hi fixo, i potser ara que ho escric i que potser ves a saber si algú ho llegirà, s'hi fixarà.

Estem perdent els costums de saludar-nos adequadament.

Recordo quan vaig anar a Bolívia ara ja fa uns quants anys que en arribar en Pare Rafo de les primeres coses que ens va ensenyar va ser a saludar a la boliviana. Encaixada a quatre mans, copets als braços com si espolsessis l'atra persona, i tornar a encaixada de quatre mans. Fer aquesta salutació a la primera que et presentaven algú et posava en un terreny una mica més proper al local.

També recordo una vegada en un programa de televisió com es passaven més de mitja hora passant les imatges del Rey de España rebent en J. M. Aznar durant l'última legislatura. Feien una comparativa en com havia rebut el seu Rey al González i a d'altres personalitats anys enrera i valoraven que no li queia massa bé en Jose Mari al Rey perquè el saludava diferent als altres, només encaixaven la mà.

Doncs d'alguna manera també he après a interioritzar aquest ritual. Una abraçada és una abraçada i amb una abraçada pots transmetre moltes coses. Una ferma encaixada de mans mirant als ulls ben sincerament també diu moltes coses. El moment quan dues persones es troben i es saluden, és un moment al qual cada vegada dono més importància.

Així és que últimament quan em retrobo amb amics i coneguts, a vegades volent a vegades sense fer-ho expressament, et trobes fent una abraçada tota plena de sentit, que diu molt.

"Espero poder-vos veure altra vegada ben aviat i tornar a recordar com es fan les abraçades que realment volen dir alguna cosa, aquelles que t'agafes i t'apretes l'un a l'altre però gairebé sense voler-ho i notar que l'altre respira i que esteu en comú-unió per un instant."

I me n'adono que l'altra persona sovint se sorprèn de l'abraçada (que potser dura dos segons més que les abraçades normals), però se n'adona que vol dir tantes i tantes coses a la vegada.

Una manera franca de retrobar-nos i gaudir del moment.

El peix al cove...

... i a sobre, ens tracten de babaus:

Lapsus/engany d'un President (vídeo 1 i vídeo 2).

Així va el país... i què hi farem?

Un somni

És com un somni, tan estrany, i tan difús, i tan nevulós i tan màgic...

M'està costant molt, d'escriure, aquesta vegada... per por a fer curt o a no trobar les paraules encertades. Tot plegat et pot semblar estrafolari o exagerat, però en canvi per mi... segurament faré curt. Però tan se val, perquè ja em coneixes i m'entendràs.

Avui un company de feina ordinària (i avui em sembla més ben dit que mai, això d'ordinària) em deia que "cada any tornes i dius genial!", i és cert, cada any és... genial. 11 anys, 11 edicions i tantes coses per recordar.

En Parras fent d'Homus Avianus dins una cova apropet de la casa, la Vanessa disfressada de nena dels anys 20, en Quim disfressat de grumet Gumet, la Rosa de Fantas, de Machina o de Plas, jo de Cuentis, de Plis o de Jonny... tants bons moments per recordar... sopars a la fresca al Castell de Fluvià, bromes boomerang amb en Parras,... la Noe... què hauria estat d'en Jaume de colònies sense una Noe... En Marcel cantant cançons... tots ells, al meu olimp particular de colònies.

Més ençà hi ha gent que no és a l'olpim perquè encara són "vives": la Colombo, la Wilson, la Lara, la Rosa... Amb totes elles m'he sentit molts cops en inferioritat, em superen, em sobrepassen, m'aclaparen. En saben tant i tant més que jo, que no he pogut més que assaborir els moments

al seu costat i tornar-me vent que bufa allà on els plaguia, sabent com d'important n'és, de ser vent, que tot ho mou.

Me'n vaig de les colònies amb els ulls encara ben humits després d'un comiat tan bonic sabent que hem estat en molts moments a l'alçada, tots un. Si en Xesco Boix hagués vist algun moment de les colònies que hem fet, crec que se'ns hauria apropat a cau d'orella i ens hagués dit "veus que rebé que s'ho passen?". Me'n vaig amb la sensació que gairebé sempre hem estat a l'alçada, i demano perdó per aquells que no, i em couen.

Pesa molt, i molt endins, pensar que no ho tornaré a tenir més, però com apunta la magnífica cançó de Sau Cercles "tard o d'hora tot s'acaba però tornarà a començar com la llum del dia que ens deixa en l'obscuritat. El silenci del poeta i la pàgina en blanc conviuran fins que el cercle es torni un altre cop a tancar". Vés a saber quan tancarem el cercle, però em crema per dins pensar que l'estiu que ve no seré altre cop de colònies, amb la samarreta, els pantalons curts, les espardenyes, el xiulet penjant, el barret i la guitarra a l'esquena. I el sol corlant-me l'esquena.

He viscut tant fent colònies que costa explicar-me tal i com sóc (realment) sense explicar-les. He fet molt de camí fent colònies. Ara cal seguir fent camí deixant colònies enllà, sabent que de tant en tant podré fer vista enrera.

Com una vegada em va escriure en Marcel, en Joaquim i en Quim,

Per la lluita eterna d’un senzill somriure d’aquell infant que aixeca els ulls i et mira.

Per la lluita eterna de mostrar l’infant que porteu dintre.

Un Bona Nit i un Pol Petit i un Conte Medieval i un Tot És Fosc i un Jonny per tots vosaltres... i les llàgrimes i els mocs ens els llepem.

Un petó i pa amb xocolata per totes i tots, canalla... Gràcies.

Tu flipes?

Bé, sembla doncs que sí que marxem. Però com flipem abans...

He deixat la bilis a Polònia entremig de trencadissa de plats i moments impossibles de recordar, escampats per terra entremig de la vergonya.

Agafant la metralleta per fer trucades de porta freda total "everybody gets down now!". No ens hem flipat ni res a la feina... estem necessitadíssim.

Preparant-me mental per ser fora de colònies.

Últim capítol

Sembla impossible, però el següent dimarts no, l'altre, seré allà. Altra vegada. Segona nit. Nens a dormir, reunió de monitors.

És ben estrany, però faltant tant pocs dies, i jo encara no sé si hi aniré. Depèn d'una reunió que tindré demà. Pràcticament es podria dir que ja tinc un sí, però em falta el sí oficial i explícit de "pots anar-te'n de vacances ara".

Marxo amb una mica de recança. Potser perquè ja tothom s'olora que serà l'últim any (i què farem l'estiu que ve?!), potser perquè marxo i deixo la parella ben moixa tota sola i renunciant a vacances amb tu, potser perquè mica en mica anem perdent la innocència,...

I la vida passa. Anys passen. Anys que han passat. Cal viure amb plenitud, fent allò que ens agrada... i que complicat que és saber exactament què és allò que més t'agrada (està clar que allò que fas no et desagrada, sinó ja haguéssim plegat veles)!

I tornaré altra vegada pensant si realment estic dedicant la meva vida professional a allò que més m'agrada.

Això és final d'etapa. Segurament amb aquestes últimes colònies firmaré l'última pàgina d'uns anys que sempre recordaré, i que com deia fa un temps (no sé explicar-me sense les colònies), hauran estat molt importants per entendre com he arribat fins aquí i com pot ser que sigui d'aquesta manera.

Com cada any, estic fotent tota la llenya al foc abans de marxar, per tenir les coses molt tancades, no haver de patir d'enllà estant. I costa.

Hauré de repensar quins vull que siguin els eixos de la nova etapa, quin ha de ser el centre de gravetat. Alguns els tinc molt clars, però anirà molt bé repensar-ho i verbalitzar-ho.

Últim any, anem com hi anem, donant-ho tot!

L'economia... llons que n'és de rara!

Quan va començar tot això de la crisi, algunes persones em preguntaven "però qui s'ha quedat tots aquests diners que la gent està perdent?". I és que sembla bastant raonable que si abans tenies 100 i ara n'has perdut 30 i en tens 70, algú se'ls ha quedat.

Però és que això de l'economia és complicat, perquè es basa, sobretot i en allò més profund, en les expectatives. Si ha d'anar bé, anirà bé i per tant gasto. Si ha d'anar malament, anirà malament i per tant no gasto. I d'això tan senzill, per efecte dòmino, s'escampa i s'escola entre forats i foradets fins empapar-ho ben bé tot.

Avui m'han fet arribar un escrit que crec exemplifica aquesta història del crèdit i dels bancs i de la necessitat de tenir crèdit i quin impacte té això en l'economia i al final, en la vida de cadascú.

Espero que us agradi!

"Agost, una petita ciutat de costa ..., plena temporada alta; plou a bots i barrals des de fa diversos dies, la ciutat sembla deserta. 

Tots tenen deutes i viuen a base de crèdits. Per fortuna, arriba un rus folrat i entra en un petit hostal amb encant. Demana una habitació. Deixa un bitllet de 100 € a la taula del recepcionista i se'n va a veure les habitacions. 

El cap de l'hotel agafa el bitllet i surt corrents a pagar els deutes amb el carnisser. 

Aquest agafa el bitllet i va a pagar els seu deutes amb el criador de porcs. 

Aquest s'afanya a pagar el que li deu al proveïdor de pinso per a animals. 

El del pinso agafa el bitllet cuitacorrents i volant se'n va a liquidar el seu deute amb la prostituta a la qual fa temps que no paga. En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit. 

La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hostal on hi havia portat els seus clients les últimes vegades i que encara no havia pagat. 

Just en aquest moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no el convencen, agafa el bitllet i se'n va de la ciutat. Ningú ha guanyat un duro, però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira el futur amb confiança! 

MORALITAT: SI ELS DINERS CIRCULEN S'ACABA LA CRISI

La descendència

No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida,

ensenyeu-los a superar-les.

Louis Pasteur

Una espurna de llum

Montserrat acaba sent refugi de tempestes. Enmig del temporal de final de curs, se'ns acut a en Bacar i a mi anar a fer una excursioneta per Montserrat a veure què fem. Decidim portar tota la paramenta d'escalada per si ens abelleix a mig camí fer ni que sigui un primer llarg d'alguna via, facileta i ben equipada, si us plau, que tenim el coco molt desentrenat.

Així que a quarts d'11, com bons domingueros, ens plantem a fer cua darrere cotxes i cotxes per entrar al pàrquing del Monsestir. Objectiu: Gorros. Mesos enrera ho havíem intentat també amb en Bacar i la Mireia i va acabar en una patxanga de caminadeta de diumenge carregats com mules. Però ves per on, resulta que no hi cap ni un cotxe més, així que toca tornar cap a casa o... deixar el cotxe alguns quilòmetres enllà i apropar-se al Monestir caminant. Decidim que millor que caminar és anar al pàrquing de Can Massana, i d'allà tirarem cap a Agulles o on sigui. Al cap d'unes quantes voltes, i havent comprovat que allà tampoc hi ha lloc, deixem el cotxe al marge de la carretera, en un revolt sortint.

Fem via cap a la zona d'Agulles, ni que sigui per estirar les cames. Veiem una indicació que ens diu "Refugi Vicenç Barbé / Agulles", i com que amb en Bacar ens estem especialitzant en plans ambiciosos, execucions modestes i castanya als refugis, decidim fer-hi cap. El lloc, refugi dels de tota la vida, amb el típic guarda "a veure què volen aquests, ara!". Hi faig una cervesa en dejú, revisem el típic llibre de ressenyes a base d'acumulació de fotocòpies, i optem per acomiadar-nos preguntant al guarda on carai hi pot haver pels voltants una via facileta i ben equipada. Ens envia a La via Aresta Brucs a l'agulla La Màquina del Tren, via facileta facileta, perfecte pel nostre estat d'entrenament físic i mental, ben equipada (xapes rovelladetes, R1 3 burins rovelladets, R2  2 spits en més bon estat, ràpel equipat a banda oposada de l'agulla en general en bon estat).

Comencem amb la intenció no molt definida de fer el primer llarg i marxar. En Bacar l'obre, i decidim fer-la sencera (només dos llargs) i s'acaba convertint en un migdia-tarda aprofitat al màxim, en un balconet amb vistes a Montserrat Sud ben maco.

Tornant cap a casa me n'adono que només he fet tres vies llargues a Montserrat però que la companyia sempre ha estat excepcional, i això ho ha convertit sempre en un viatge interessant. La sensació de tornar a ser dalt una agulla, no té preu.

Overloading

Fins els collons, i arribant als meus límits... cada any és pitjor la recta final abans d'estiu :( M'estic fent gran, o és que no sé dir que no, o és que les responsabilitats cada cop són més? O és que és una suma de tot plegat?!

Enfin...

Fora crosta!

La crosta (entrevista i notícia relacionada) ja se n'ha anat i ara ja tenim la ràdio que tots volíem, i ara ja tothom l'escolta (resultats i notícia),... no?

He tornat a posar el vídeo del comiat d'en Bassas i he recordat la manera que tenia d'explicar les coses, el llenguatge, les pauses, l'entonació... una bèstia de la comunicació i un gran periodista. Quin plaer escoltar aquell programa, les converses amb en Panikar, els seus editorials, l'APM, el Manolo, els viatges a l'exterior,... Quin gran programa va ser capaç d'aixecar després de la sortida d'en Cuní!

Veça

Planta herbàcia anual de la família de les papilionàcies (Vicia sativa), enfiladissa, pubescent, de fulles paripinnades amb els folíols cuneïformes i mucronats, flors purpúries i fruits lleguminosos grossos. 

"Tu eso no me lo dise en la calle...!!!"

Himnes pencaires

No fa massa, a la feina vam organitzar una patum (petiteta però que la vam lluitar molt i que ens va costar Déu i ajut) d'aquelles que et fan recordar per què ets treballant on ets, per què té sentit allò que fas cada dia. Hores i dies treballant i a voltes perds el nord, perds la visió d'allò que fas possible i que dóna sentit a l'esforç.

En acabar, alguns ens van felicitar per la iniciativa però la millor sensació va ser la consciència de la feina ben feta, d'haver fet d'alguna manera una mica de justícia i d'història. I en acabar el dia, a la meva companya, no vaig poder més que enviar-li això:

Ara mateix 
enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!, 
que tot està per fer
i tot és possible.”


Miquel Martí i Pol

Font: http://totespossible.com

També per tu

Ahir era per casa mons pares i vaig anar a la meva habitació: com que encara no me n'he desinstal·lat del tot perquè la meva mudança va ser provisional, hi tinc molt de merder. Vaig obrir el primer calaix de l'escriptori. Hi tenia ben endreçades per anys les agendes des de l'any 94. Quina manera de retrocedir en el temps! Temps d'institut! Veure les notes, veure les reunions,veure els deures, veure les preocupacions,... tota una altra època. Vaig prendre conciència del temps que ha passat, de com hem crescut tots plegats en relativament poc temps. Les fotos fan gràcia perquè veus com has canviat físicament, però en l'agenda vaig ser capaç de veure'm les inquietuds, els neguits, les ganes de viure,...

En una de les agendes més antigues hi vaig redescobrir una perla:

També per tu que els anys et passen 
sense malmetre’t gens les mans, 
per tu que mires sempre enrere 
perquè et fa por mirar endavant. 

També per tu que sempre trobes 
que el guany és poc i el risc és dur, 
tu per qui mai no val la pena 
d’alçar la veu contra ningú. 

També per tu que ara m’escoltes 
i et sembla estrany això que et dic, 
per tu que dius que les paraules 
tenen un deix de llibre antic. 

També per tu que et fas enrere 
si el joc et sembla poc segur, 
també per tu que tot ho esperes 
de l’altra gent, també per tu. 

També per tu que no t’adones 
d’aquells que passen pel carrer, 
que has après a no fixar-te 
en tot allò que no et convé. 

També per tu que tens la norma 
de moure’t sempre al grat del vent, 
tu que quan parles dels qui lluiten 
en dius sovint la pobra gent. 

També per tu que converteixes 
l’orgull subtil en pietat, 
tu que no entens que encara hi hagi 
gent que demana llibertat. 

També per tu, si ara voldries 
no haver dit mai que no a ningú. 
També per tu, si quan m’escoltes 
et sent molt sol, també per tu. 

Miquel Martí i Pol

Casa!

És molt gran tornar a ser a casa, dir hola ni que sigui per email als teus amics i veure que segueixen sent-hi, que te'ls estimes i que et sents estimat, i que uns aquí, els altres allà i els altres una mica més ellà hi són. 

Cada cop tinc més clar que haig de començar a renunciar a coses. Fa temps que ho dic però aquest cop sembla és condició sine qua non podem seguir endavant. Aquesta recta final de curs, mig abril, maig i juny (si Déu vol), se'm farà molt dura: tancar el projecte d'Alumni Solidari, la feina augmentarà de volum amb les dues baixes maternals a punt de caure, remuntar el Club, les colònies, la cerca d'habitatge,... tot plegat, ja es veu que no es pot fer tot. 

A principi d'any em van dir que aquest 2009 no estaria molt enfocat a les amistats, que aniria més a la meva, que seria més individual d'allò que ja de per si els aquari som (una miiiiiiiiica sí, vaaa....). Però sóc un animal social, i amb la meva gent és com millor m'ho passo.

Tancat...

...per vacances. Fins ben aviat!

La frase del dia

I és autèntica, de consultori de veritat:

"Doctora, no sé si cortarme las venas o dejarmelas largas".

POETAAA!!

Here we go...

...again!

Menys de 4 mesos per marxar de colònies! I comencem la programació, les reunions, les flipades pensant rucades per fer que ens faran gràcia a nosaltres i als nanos també (oi?).

Aquest any té punts que no hi pugui anar, per circumstàncies maternes a la feina. Però, perdoneu-me l'expressió, me la bufa! No penso renunciar a quedar amb l'Anna, la Inés i la Rosa per pensar quina una fer-ne, la història, les activitats, recordar tot allò que hem viscut i que ens ha fet viure encara més.

Potser no hi vaig, aquest any, perquè no em deixin. Però qui em pot negar passar-m'ho bé igualment amb els preparatius?

Tal i com he escrit tantes altres vegades:

Per la lluita eterna

d'un senzill somriure d'aquell infant

que aixeca els ulls i et mira

Per la lluita eterna

de conservar l'infant

que porteu dintre

La Màfia us estima

com una puça estima un poll

La lluita desigual

Avui hem anat a dinar quatre companys de la feina per explicar-nos les baixeses, pifiades i immoralitats de la gent amb la que treballem (sobretot PER la que treballem).

Hem tornat de dinar descansats i amb l'esperit tranquil perquè ja se sap que compartir les inquietuts i veure que els altres estan si fa no fa igual o pitjor que tu, sempre t'ajuda.

I ves per on que aquesta tarda he rebut un email que m'ha portat a un web a través del qual he trobat aquesta perla. Més enllà del discurs etern sobre si és possible parlar de "l'empresa social" o si empresa i societat són conceptes antagònics, parla sobre la constatació diària, antiga i profunda que la lluita individu-organització és una lluita totalment desigual. Si algú coneix un exemple que expliqui allò contrari, que m'avisi, que demanarem que li facin un monument a la persona en qüestió. Segur que se'l mereix.

Pla de muntanya

Sí senyor. No tinc un full de ruta de per on han d'anar les meves experiències muntanyenques, però sí que hi ha dues coses que m'atrauen molt:

La primera és poder fer alguna cosa més exigent que les típiques excursions que més enllà de caminar moltes hores, l'esgotament ve d'una exigència física i mental. La segona és fer una via llarga al Pedraforca (sol no puc fer-ne cap, la majoria són desequipades i la meva experiència en equipar vies és nul·la i en tot cas arriscada...).

Tan en la primera com en la segona, crec que he trobat la persona que em pot ajudar a apropar-m'hi. Digueu hola a en Jordi:

El cap de setmana passat vam estar fent escalada en gel amb ell i la Laia a la Vall de Boï. Públicament agraeixo la seva paciència i comprensió: els "vaig fer baixar" diumenge matí per restriccions personals (pujar a la Vall d'Aran per fer un dissabte d'escalada és un pla una mica apretat si podries quedar-t'hi també tot el diumenge, oi?). Així que mil gràcies nois per entendre'm i adaptar-vos!

Va ser tot just un bateig, però obre clares portes a l'exploració de la muntanya durant l'època d'hivern, que fins ara només havia tocat per a fer esquí, i majoritàriament de fons. 

Espero poder anar practicant i intentar alguna cosa alpinament més ambiciosa. Mentrestant, m'aniré rebentant fent aquestes intentades!

Fets i no paraules

Gran lema de campanya del PSOE català que permetia tangibilitzar allò en què a priori era més fort el nou equip de govern i campanya que liderava el candidat Montilla.

Després d'un primer intent d'obrir la política real (la gestió política) a partits que havien estat escorats a l'oposició al Parlament català des del restabliment de la democràcia (teoricament era a priori una bona opció: des de l'oposició era molt fàcil dir que el finançament era insuficient i que no es feia prou, que l'autogovern que es tenia era suficient...), Esquerra va decidir tornar a reeditar govern amb el cap de llista de "Fets i no paraules". Hi ha hagut punts positius d'aquest procés, però segurament no ha estat allò que alguns imaginaven (sobretot a nivell d'entesa entre governs, espanyol i català, del mateix color polític).

En tot cas, del "Fets i no paraules" pràcticament ningú recorda que pretenia ser l'emblema d'aquest nou govern català, juntament amb el "La Catalunya que sap on va" (veure post de l'octubre passat).

Jo ja n'estic fart de queixar-me, de replicar, de criticar, de... així que m'he dit a mi mateix que només tinc dret a criticar si faig alguna cosa per canviar allò que no m'agrada. És per això que estem intentant refundar el Club d'Opinió Arnau de Vilanova, que m'he voluntari per la llengua i que el 7 de març seré un dels que intentarem ser 10.000 per l'autodeterminació que anirem a Brussel·les a fer-nos veure. Una bona excusa per anar a visitar Brussel·les altra vegada, i aquest cop amb un ambient que segur serà molt divertit.

Res, que si n'estàs fart, fes-hi alguna cosa. I sinó, calla i balla :P

Créixer

D'un temps ençà, que penso en la necessitat de créixer... les empreses, l'economia, els salaris...

Portem-ho a l'extrem: créixer fins a l'infinit excedeix els límits d'allò que coneixem, no hi cap, no és possible. Per tant, el creixement té un límit. Un límit a partir del qual... tabula rasa. Jo vaig néixer un 15 de febrer del 1981, i més tard o més d'hora, després de créixer un temps, desapareixeré.

Està estudiat que un nou negoci, un cop establert i en funcionament, a partir d'una determinada mida, si segueix creixent ha d'apostar per créixer a a un ritme més alt o sinó, reduir la seva mida. 

Segles enrera de tant en tant venia una epidèmia i s'enduïa 1/3 de la població mundial, o una guerra, i au, tornem a començar. Era una manera de regular els recursos de què es diposaven, també.

Sembla que portàvem un anys que ens pensàvem que podíem estar creixent sempre, que sempre aniríem a més, que sempre guanyaríem més, malgrat els alts i baixos. 

Tot té un límit. Quin límit té la població mundial? A partir de quan passarem aquest llindar a partir del qual hi haurà bufetades per l'aigua, per l'espai físic on poder viure, pel menjar,...

Per què no som capaços de renunciar a créixer? Com la botigueta d'abans, sense pretensions, anar fent, viure'n bé, però sense excessos, cadascú amb les seves coses, el forn, la carnisseria, la peixeteria, les verdures, l'aconomat,...

Vinga de tot, per a tots, en tot moment, ara i aquí. Una pizza, una trucada, un missatge, una cançó, un document, una fotografia, una pel·lícula, una sèrie, un llibre, un amic, una reunió,... 

Ens estem malacostumant? A qui li tocarà viure el moment de tabula rasa i recomençar? Qui haurà de fer els sacrificis?

Mentres vas pensant en aquestes preguntes, me'n vaig a demanar un augment de sou perquè l'empresa està creixent molt i jo també vull sucar-hi, què carai!

Amistats

Els amics van i vénen.

Fa un temps, quan vaig deixar-ho amb la meva ex-parella, vaig decidir que havia de prioritzar el meu temps, així que vaig dedicar uns petits moments a dibuixar un mapa de cercles d'amistat. Es tractava de, partint d'un punt central que era jo, establir anells concèntrics en els quals hi incloïa la gent de més propera (primer cercle) fins a la gent més propera llunyana. M'havien arribat a sortir 5 cercles. Va ser un exercici molt interessant en el seu moment perquè em va servir per poder decidir dedicar temps en quantitat i qualitat sobretot a aquelles persones més properes i a vegades decidir no haver de perdre el cap i anul·lar coses dia sí, dia també a la gent més propera en nom d'altres compromisos.

Pot semblar molt fred i calculador i interessat, però de veritat que em va servir per cuidar una mica més la gent que estimava.

Una de les coses que vaig observar és el continu moviment de les amistats. Durant un any potser vaig fer aquest exercici unes tres vegades, i malgrat hi havia gent que es mantenia sempre al mateix cercle, hi havia gent o grups de gent que anaven i venien, pujaven un cercle o en baixaven dos,...

A dia d'avui, segueix havent-hi gent que s'apropa a mi i gent que se n'allunya, llei de vida. Allò important és saber que en cada moment, t'han estimat i has sabut estimar.

Vacances de Nadal