L'autocrítica

El que escrius és una sintetització i resum del que penses i sents, sense entonació, sense possibilitat d’arrufar el nas, aixecar una cella o fer brillar els teus ulls. I no puc pretendre fer entenedor (d’acord amb el que jo vull dir) un “discurs”, una idea en concret, uns arguments, sense poder amotllar-lo a cada persona que el llegeix. Hauria de fer un escrit especial per a tu perquè m’expliqués bé i ens entenguéssim. Perquè fos capaç de fer-te arribar exactament allò que vull dir. I aquest no és el mitjà, sens dubte!

Toca fer autocrítica. No puc escriure de tot. Potser acabo dient i fent entendre coses que no són. Hi ha moments on calen els matisos i la proximitat, el to de veu. Ja em coneixes, no cal que t’expliqui com sóc i què penso en tot, potser algunes coses sí i d'altres no. Potser no en coses que per mi són tan endins i que es poden malinterpretar o banalitzar tan fàcilment.

Això ha de prendre un altre color.

:)

Quan sigui l'hora de despertar

Aquest dimecres hi havia altre cop Espai de Silenci. Mitja hora per aturar-te, llegir, dubtar i rumiar. No parar de rosegar-ho durant una bona estona. Les lectures molt ben triades em van tocar precisament on ara per ara em fa més mal: viure despert. “Estic segur que no sóc l’únic/a que desitja viure cada moment com si tingués significat”1.

Que prengui sentit tot allò que fas, que per aprofitar el temps, cal viure despert, desvetllat. No adormit. No en somnis. No en el teu somni. No en el teu desig. “Només hi ha una condició necessària per a fer realitat els nostres somnis: despertar”2.

Cal saber què somies. I després què desitges. I més enllà, estar disposat a despertar, a prendre el risc. Com a Matrix, píndola vermella o píndola blava?

Viure despert no vol dir sempre fer el que vols, sempre fer allò que anheles. Perquè viure despert també ha de comportar obligacions, aprendre a renunciar i adaptar-t’hi. I ja som al cap del carrer: on és l’equilibri? Què considerem obligacions? On hem d’aplicar el “desperta’t!”, el “viu el teu somni”?

“Vostè pregunta si els seus versos són bons. […] Ningú no pot aconsellar-lo ni ajudar-lo, ningú. Hi ha un únic mitjà. […] reconegui si vostè es moriria en cas que li privessin d’escriure. Això sobretot, pregunti’s, en l’hora més silenciosa de la seva nit: haig d’escriure? Excavi en vostè mateix, a la recerca d’una resposta profunda. I si aquesta resposta hagués de ser d’assentiment, si vostè hagués d’enfrontar-se a aquesta greu pregunta amb un enèrgic i senzill haig de fer-ho, aleshores cosntrueixi la seva vida segons aquesta necessitat: la seva vida, entrant fins a la seva hora més indiferent i petita, ha de ser un signe i un testimoni d’aquest impuls”3.

Despertem, doncs.

1. Kellaway, L. - Financial Times – Dilluns 6/3/06
2. Anselm Grün – El libro del arte de vivir
3. Rilke, R. – Cartes a un jove poeta

Oleguer a The Guardian

http://football.guardian.co.uk/championsleague200607/story/0,,2017806,00.html#article_continue

Per al·lusions

Quan tens la sensació que saps perfectament com hauria de ser, i et sents buit perquè sents que la tens però et manca algú. Perquè només és ombra, al teu cap, i de moment no hi ha ningú que li prengui el relleu i li regali una cara d’àngel i un nom sedós.

Simplement, sents que la tens a la punta dels dits, gairebé al teu abast, però no hi és. “Sempre a la punta dels dits, estirant-me a punt, gairebé, a punt,...”

Per molts anys, preciosa!

Com la pell de la bresquilla,
que arriba ara per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.

Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.

A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.

Feliu Ventura

Una ombra dins el cap. Fa molts anys que t'estic imaginant, sempre a la punta dels dits, estirant-me a punt, gairebé, a punt,...

El triomf relatiu

"No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient, però no imprescindible".

Miquel Martí i Pol

Són històries curtes... del cap de setmana

Vols jugar?

1. M'havien deixat tirat massa vegades com per renunciar-hi a canvi d'algunes hores de dormir. Així que vaig fer un esprint de final de setmana laboral, vaig plegar a les 7, a les 8 era a Sabadell i a les 9 a Barcelona. Era el primer cop que la veia, me n’havien parlat massa bé, i potser per això no em va convèncer. Em va ensenyar coses interessants, des de punts de vista que no havia vist abans, i em va deixar buit. A la 1 era a casa dormint. Apa, un cop al mes no fa mal, i més després de tantes carabassses.

2. Això que em llevin quan estic dormint tan tranquil·let, i més quan tens son, costa. Però per a fer depèn de quines coses, no hi ha qui hi digui que no. No és qüestió de fer un lleig. Obres els ulls i et poses les piles perquè t’agrada. I et prepares el farcell i fuges de casa. Les raquetes hi són perquè sí, però els mosquetons i les cintes no. Fan el seu servei. Enfiles la terra trepitjada, mica en mica, sabent que tornaràs, que precisament part de l’èxit és que tornes a casa, que no t’hi has de quedar. En part hi anem per a això, per a tornar. Compartim neu, gent, migdiades a la solana i quissos.

3. Quan més m’agradava era quan estava en un estat mig místic, de recolliment. I això només ho aconseguia estant per casa (estudiant, esperant marxar al partit,...). Per recordar el que has fet, el que has sentit i el que has fet sentir. Si al cap i a la fi és divertit perquè comparteixes, perquè et sents útil, en un moment únic. I ho arrodoneixes amb l’escalfor de la llar. Ombres sobre la fusta.

4. No sé dir que no, i els amics són un dels meus punts febles. I t’hi tires de cap. El que et sap greu és que no ets just a vegades amb la gent. Respecte. Sinceritat. Ser honest. És voler i acabar decidint que no pots. És canviar els plans. És triar. Em passen a recollir i fem via, sopem, xerrem, m’adormo, sortim de festa, ens ho passem genial. I m’adormo. I m’adormo.

Quatre històries, quatre títols. Endevina, endevinalla...

GUITARRA I FOC
MATAGALLS
MANRESA
BABEL

CC = CC

Glaucs ha estat un grup d'aquells que sempre m'ha costat de posicionar-m'hi. Tenen cançons que crec que són boníssimes però en canvi en tenen d'altres que se'm fan molt pesades. En Jofre Bardagí (Bardagí fill) no em deixava ni em deixa indiferent amb la seva feina.

Em rebenta que hi hagi gent que despreciï els grups d'aquí pel simple fet que cantin en català. Si és en català, cançó cutre. Amb la cançó de Camins, de Sopa de Cabra, això no passa, o si més no, no passa entre aquests amics que acostumen a percebre "cançó en catalana = cançó cutre" (CC=CC), i no sé per què. És curiós. Hauria de ser una qüestió de gustos, no? Però els CC=CC tinc la impresió que ja les posen a la pila del greix, sense passar pel sedàs del gust personal, de si et mou, et toca, o no. És una llàstima.

Amb la mirada en blanc, un nas rajant
i aquella pols vestint un cos inquiet content
com una núvia apunt de dir que sí
va ser un moment preciós com ho era aquell vestit

Que no fa masses nits fugint d´aquest estiu
anavem descosint per oblidar el mal temps
que la foscor va fent més llarg i espès
va ser tan divertit parlar sense dir res

Que ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
Ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
si sobrevius

Amb el somriure trist sense vestir
lluitant amb la il·lusió que ens va fer perdre-ho tot
és tan desesperant tenir raó
per què no ens van dir res?, i així, no ho haguessim fet

Que fa tres anys quan reiem mai no feiem por
no era tan divertit però almenys deiem que no
potser ho vam fer per oblidar el mal temp
si es que és tan divertit parlar sense dir res

Que ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius
Ho tornaria a fer i a fer i a fer
que un any en blanc no mata, si sobrevius

De fet ho torno a fer i a fer i a fer
i a fer
i sobrevius

(Ho tornaria a fer, Glaucs)

Qui dia passa, anys empeny. 9 dies i comptant.

Les nenes maques II

He rebut algun comentari dient que no em vaig explicar gens bé al post de "Les nenes maques", que no s'entenia la pregunta, així que voldria extendre'm una mica més sobre el tema.

Sent molt poc suau, el que volia dir era que:

1. Tant al meu amic com a mi ens agraden molt les Ties Bones (objectivament tia bona; això està clar, sabem què és una tia que està bona).

2. El meu amic es planteja només relacions serioses amb les noies que, sent Ties Bones (condició necessària però no suficient) tenen alguna cosa més (en Bassa en diria l'"Interior", que és l'únic en el que es fixa).

3. El que diré ara em portarà molts mal de caps, però... les noies que han estat parelles serioses meves no han estat objectivament Ties Bones. Paies que qualsevol noi hagués estat d'acord que estan molt bones.

Un cop fetes aquestes consideracions, em plantejava per què es dóna aquesta situació. És que no tinc valor per tirar-li els trastos a una Tia Bona? És que les Ties Bones no em motiven com a parella? És que les Ties Bones no tenen interior atractiu per a mi? (està clar que l'exterior n'és, d'atractiu!)

I tot això, et preguntaràs, per què t'ho preguntes? Doncs senzill: en una etapa d'incertesa pre-matrimonial com la meva, la futura parella, serà Tia Bona?

Jo, no sé per què, però tinc la impresió que serà una nena maca. Ep, jo contentíssim, eh? Em dec començar a conèixer...

"Sobirania i progés" respon

En Roger Bassa em va fer arribar aquesta adreça web. De quina manera puc donar suport a aquest grup de gent?

http://www.sobiraniaiprogres.cat/

En Roger em deia:

"Adherir-vos a la campanya de Sobirania i Progrés!

Allà on els partits no arriben (o no volen arribar) no tindrem altre remei que arribar-hi nosaltres solets. Qui defensarà Catalunya si no ho fem els i les catalanes? No sé vosaltres, però jo ja n'estic tip de botiflers i de "peix al cove"! O és que sempre haurem de demanar permís?"

Som-hi doncs.