Alacant -per interior-

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant —per interior—
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca —com ningú—
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d’asfalt
jugada —com la història— sense regles
Hereva del dolor d’un temps malalt
On cauen en l’oblit les veus i els segles

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D’una ciutat desperta, alerta i digna

Les places —a parir— infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l’equilibri la balança

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Feliu Ventura

Arguments per a seguir enganxats

Va a les grans xifres, però és molt exemplificadora la presentació que han elaborat els del CCN.

A què em dedico?

Perquè alguna vegada segur que t'has preguntat si "això és el que realment vull fer", ja sigui la teva feina, o allò que estudies, o....

Quantes vagades no ens ho haurem plantejat! I s'acostuma a dir que com més t'apropes cap a la quarentena d'edat, més t'ho planteges. De fet, jo no fa massa ho comentava amb una amiga. Ella es preguntava si realment estava fent allò que l'omplia, si tenia sentit allò que estava fent, en definitiva, si donava sentit a la seva vida aixecar-se cada dia fent allò. I li vaig dir que jo també m'ho plentejava, que cada estiu tornant de colònies m'ho havia plantejat. I que tot just feia un parell de dies, m'havia sorprès a mi mateix una idea tot passejant per Passeig de Gràcia: quanta gent comprant... i per tant, quanta gent treballant en aquelles botigues. Botigues de productes de luxe, en la seva majoria. I aquesta gent dedicava la major part del seu temps a això, a vendre producte de luxe. Es preguntaven si tenia sentit allò que feien? O feien el que podien? És un luxe preguntar-nos si allò a què dediquem la major part del nostre temps (i per tant una part important de la vida) té sentit?

Com em deien durant la carrera parlant de motivació i gestió de persones, tenir una visió de conjunt de què contribueixes a construir amb la teva feina és important. I si allò que construeixes a més a més et mou per dins, ja és la pera!

Val la pena doncs preguntar-nos què ens mou per dins, més avit que tard, i més tard que mai. Ser valents... ja és una altra cosa.

Saludem

Ja fa temps que m'hi fixo, i potser ara que ho escric i que potser ves a saber si algú ho llegirà, s'hi fixarà.

Estem perdent els costums de saludar-nos adequadament.

Recordo quan vaig anar a Bolívia ara ja fa uns quants anys que en arribar en Pare Rafo de les primeres coses que ens va ensenyar va ser a saludar a la boliviana. Encaixada a quatre mans, copets als braços com si espolsessis l'atra persona, i tornar a encaixada de quatre mans. Fer aquesta salutació a la primera que et presentaven algú et posava en un terreny una mica més proper al local.

També recordo una vegada en un programa de televisió com es passaven més de mitja hora passant les imatges del Rey de España rebent en J. M. Aznar durant l'última legislatura. Feien una comparativa en com havia rebut el seu Rey al González i a d'altres personalitats anys enrera i valoraven que no li queia massa bé en Jose Mari al Rey perquè el saludava diferent als altres, només encaixaven la mà.

Doncs d'alguna manera també he après a interioritzar aquest ritual. Una abraçada és una abraçada i amb una abraçada pots transmetre moltes coses. Una ferma encaixada de mans mirant als ulls ben sincerament també diu moltes coses. El moment quan dues persones es troben i es saluden, és un moment al qual cada vegada dono més importància.

Així és que últimament quan em retrobo amb amics i coneguts, a vegades volent a vegades sense fer-ho expressament, et trobes fent una abraçada tota plena de sentit, que diu molt.

"Espero poder-vos veure altra vegada ben aviat i tornar a recordar com es fan les abraçades que realment volen dir alguna cosa, aquelles que t'agafes i t'apretes l'un a l'altre però gairebé sense voler-ho i notar que l'altre respira i que esteu en comú-unió per un instant."

I me n'adono que l'altra persona sovint se sorprèn de l'abraçada (que potser dura dos segons més que les abraçades normals), però se n'adona que vol dir tantes i tantes coses a la vegada.

Una manera franca de retrobar-nos i gaudir del moment.