Ens passem mitja vida intentant entendre què ens passa, per aprendre'n i així actguar correctament en una situació similar en el futur. Busquem paràmetres, variables, factors que ens permetin modelitzar una situació, veure què ha estat allò crític que ha permès l'èxit o que ha comportat l'error i així ens quedem tan contents pensant que més endavant, quan identifiquem una situació similar, si responem segons allò que vam aprendre, en reeixirem.
Tot és complex. Cada petita cosa, cada petit detall afecta els esdeveniments.
És la por d'allò desconegut que ens empeny a buscar quelcom que ens ajudi a il·luminar una mica el camí i que no ens haguem de trobar davant d'una situació cada vegada com si fos completament nova, com si no sapiguéssim què esperar-nos.
Un somriure, un moviment, una determinada temperatura, el fum... t'imagines que cada cop que afrontéssim una situació tinguéssim la incertesa total de no saber què pot passar? Potser la mort? Potser un atac? Potser un petó? Potser una abraçada? Potser indiferència? Potser un terratrèmol...
Amb tot, a vegades la gent s'obsessiona en treure conclusions d'allò que passa. No es pot predir tot, no es pot aprendre de tot. A vegades es tracta de deixar-te anar i pensar que amb il·lusió i amb bona fe també es pot sobreviure. Potser és tan maco viure despreocupat però amb el perill de rebre de valent com viure tota hora preocupat per endevinar què està passant i no aprofitar per viure-ho tot al 100%...
El difícil art de trobar l'equilibri.
