A cau d'orella: de febrer 2011

divendres, de febrer 25, 2011

Guatemala I

Cobán i les seves titelles

On cau una muntanya, sempre hi pots tornar a fer un camí (hi ha un cotxe passant pel camí, però costa de veure'l tan petitet...)

Els efectes de la globalització a Huehuetenango

Canviant el carregador Maia a les runes de Zaculeu

dimecres, de febrer 16, 2011

Catalunya II

Hi seguint amb la tendència de sempre: un estat que aprova lleis comprometent recursos de les autonomies. I així ens va!

Una autèntica vergonya de governants espanyols que només fan que propaganda. Visca aquestes esquerres, doncs! Paguen els seus dependents amb els nostres calers, i per als nostres no en queden. amb 60 milrions d'euros més al dia... quantes coses faríem.

I ja que he encetat aquest debat... fa temps que em volta pel cap una qüestió: que cal per despertar-nos? És a dir, pot semblar que m'agradi molt aquesta cançó de l'endafós de "ui que mira que no retornen tants diners", "ui que mira que ens perjudiquen per aquí",...

D'ençà de la proclamació del català emprenyat, i sobretot havent passat els mesos i amb alguna gran manifestació pel mig, em pregunto què carai ens cal per dir prou. Hi ha gent que es pregunta o que fa mofa perquè CiU no aplica polítiques dràstiques. Com voleu que apliqui polítiques dràstiques si els ciutadans no li reclamen polítiques dràstiques! Sí, una gran manifestació, i entra SI al Parlament, però a l'hora de la veritat, qui reclama? Qui diu ja n'hi ha prou i és conseqüent i fa el que calgui per dir que ja n'hi ha prou? Si realment fos tan greu el que està passant diríem prou, i votaríem en conseqüència, i faríem coses en conseqüència. N'hi ha molts que no estem sent conseqüents i m'hi considero, i em fa mala sang. Metges cobrant poc, vacants que no es cobreixen, malalts que no reben el que la llei diu, pares que no reben les ajudes que la llei diu per cadascun dels fills que té, infants a les escoles sense portàtils com a d'altres llocs de El Reino, carreteres de peatge,... i aquí, anar fent, d'aquí quatre anys ja anirem a votar i a veure què surt. I el país potser està més enfonsat però tan li fot.

Serem capaços de reconèixer el punt de no retorn? Serem capaços de reaccionar quan veiem que hi hem arribat, a aquest punt a partir del qual recuperar l'estat de benestar que teníem ja no serà possible? Veient com reacciona la gent cada vegada que trec aquest tema, cada cop hi tinc menys esperances.

Sóc dels que amb Reagrupament va pensar que seríem capaços de muntar un front unitari per a dir prou (i prou potser vol dir una consulta per a l'autodeterminació, prou potser vol dir tancament fiscal, prou potser vol dir no votar més al Parlament Espanyol,...). I em vaig i em van decebre. No en vam saber més.

Seguirem fent de gestiona-tites (com mestre-tites, que ho sap tot i és un perepunyetes, però amb la fal·lera de gestionar), i com en la fàbula de la granota i l'olla, acabarem bullits sense reaccionar, amb una petita diferència: la granota no se n'adona que l'aigua s'escalfa tant que s'acaba morint; nosaltres fa temps que sabem que l'aigua s'està escalfant massa, però no som capaços de dir "o saltem ara, o morirem bullits". I aquest és el meu gran dubte, si sabrem reconèixer el punt de no retorn.

Com deia en Fransec "Titot" Ribera, no n'hi ha prou amb anar de concerts i portar samarretes.

dimarts, de febrer 15, 2011

Catalunya I

Es veu que, en algunes coses, pel que puc veure, estem començant a veure la llum al final del túnel.

Hi ha gent que fa molt de temps que està dient que hi ha maneres intel·ligents de reduir la despesa sense haver de fer-nos tots plegats el harakiri. Per exemple: abans del copagament, hi ha moltes mesures en reducció de despesa mèdica a prendre, com la que es començarà a aplicar, dosis individuals per a l'Ibuprofè i el Paracetamol. Quanta gent té caixes i caixes de medicaments a casa que acaben caducant, si només els feia falta 4 pastilles d'una caixa de 24. Ens anem, mica en mica, assemblant a Europa. Hem descobert la sopa d'all.

El Salvador III

"Estalviar és aprendre a prescindir."

JM (San Salvador)

dilluns, de febrer 14, 2011

El Salvador II

Vinc de dinar amb l'Ondina i la seva família. El seu marit. La seva cunyada. La seva mare. La seva sogra. La filla de la seva cunyada. Una filla amb la seva parella. Un fill amb la seva parella i la seva filla. Una altra filla que es metge que ha estudiat a Cuba i que de tornada a El Salvador no troba feina (com a màxim feines de metge pagades a 350$ al mes. I en Carles, la Roser i jo.

El dinar, a fora el jardinet (a l'estil backyard), ha acabat amb una taula oberta sobre la joventut. Resulta que les parelles masculines de les noies joves havien sentenciat que el país aniria pitjor si les dones anaven prenent posicions de poder, i que millor que elles es quedessin a casa. Es veu que aquesta posició és força habitual entre el jovent masculí salvadoreny. És resultat d'un treball d'emancipació femenina força treballat entre el sector femení, però que ha obviat el treball amb el sector masculí.

I d'aquí passem a parlar dels fills de la Marta, la cunyada de l'Ondina. Que resulta que els seus fills (de 30 anys els més grans) ja tenen una mica, també, aquesta posició. I comenta que tampoc han treballat gaire la part dels seus sentiments, més comunico-afectiva. Amb els dos grans, quan els militars van matar el seu pare (davant d'ells, a les escales de l'escola dels jesuïtes a San Salvador, quan en tenien 7 i 9), es van passar uns anys sense ni comentar-ho, i això vulguis que no, marca una manera de comunicar-se i de ser.

Perquè aquells no van ser anys fàcils. Veure tot allò que ells volien ser, volien fer, com volien el seu país, i veure com van actualment les coses. És com si ja s'haguessin resignat a no veure per al seu país allò pel que van lluitar i per al qual tants dels seus companys, amics, parelles o familiars hi van deixar la pell.

I és que va ser una guerra amb molt pocs mitjans, en un moment que no era propici i feta per gent molt, molt jove i en general poc preparada per a la guerra (ni de guerrilles ni de cap tipus).

Vaig fer bona pensada de llegir "Grandeza y miseria en una guerrilla. Informe de una matanza" abans d'aterrar a El Salvador.

L'Ondina ens acomiada amb un llibre que parla de la seva germana, a la qual també van matar, i sobre la qual la seva parella va escriure uns poemes que més tard van ser musicats i algun d'ells va protagonitzar el concert d'Abril en Managua: Eugenia.

I de tot plegat, tot just en fa 19 anys...

diumenge, de febrer 13, 2011

El Salvador I

De camí cap al Bajo Lempa... regió paracentral durant la guerra civil, localització de durs enfrontaments entre exèrcit i guerrilla, i ajusticiaments.