L’àliga i el falcó

Fa molts i molts anys, tants que costa enrecordar-me’n, hi havia un poblet petit perdut a la muntanya, on les gents vivien dins tendes a racer del vent i el fred. Cada matí, a trenc d’alba, de cada tenda en sortia un fil de fum que escalfava les galtes i aixecava la mandra del llit. Vet-ho aquí que en aquest poblet i vivia un jovenet, alt, fort i trempat, enamorat d’una nina d’ulls de color mel i cabells daurats, tota senzilla. S’esdevení que un dia el jovenet confessà el seu amor a la xica d’ulls de color mel i cabells daurats: “tu que n’ets tan preciosa, no et plauria que et fes riure avui, i demà, i tants jorns com volguera el temps?”. I ella acceptà que la féra riure avui sí, i demà també i compartir així l’alegria d’estar plegats.

Com s’anava alçant el sol cada matí, passaven el temps plegats. Sabent-se afortunats de tenir-se l’un a l’altre, preocupats, anaren a parlar amb la metzinera del poble: “tu que n’ets de vella tan sàbia, digue’ns què hem de fer per viure sempre plegats en l’il•lusió de compartir”. Ella els digué “aneu i atrapeu una àliga i un falcó. Preneu un cordill fort i uniu una pota de l’àliga amb una pota del falcó i els deixeu lliures. Dos dies passaran, i tornareu”. Així feren. I tornaren a veure la metzinera. “Així doncs, què n’ha passat?”, els preguntà només veure’ls entrar. “Vàrem fer tal com ens indicares, els atrapàrem, els lligàrem, l’un d’una pota de l’altre. El primer matí intentaren aixecar el vol, cadascun pel seu compte, i no pogueren. La tarda del primer jorn es començaren a picar amb el bec! El segon matí jeien cansats a terra, a migdia s’havien picat els ulls l’un a l’altre… i al capvespre jeien ja sense vida”, féu ella tota trista. “Així doncs no heu de fer vosaltres”, els deia, “visqueu junts, cuideu-vos i preocupeu-vos l’un de l’altre. Com l’àliga i el falcó fan si els plau, voleu l’un al costat de l’altre, amb il•lusió, però mai lligats”.

I rondalla contada,
ja és acabada,
que si t’ha agradat,
per tu un petonet torrat.