Pensa-hi, pensa-hi...

Qui vol comprar-se un pis?

...i a part.

Encara no fa ni quatre setmanes. Quatre setmanes que he anat d'aquí cap allà coneguent gent. Que relatiu que és el temps...

Quatre setmanes caçant dubtes: sabria estar a l'alçada d'allò que s'espera? En Carles és una persona...pura, lliure. I la Roser és tot amor, decisió. Tots dos desprenen tanta pau i amor... quin greu em sap deixar de viure sense ells a tota hora. Deu ser l'edat que els dóna aquest grau de criteri per a decidir, a voltes intuïtivament, què pensar. Un té la sensació que no jutgen, però alhora, tenen les idees tan clares...

En un moment de tranquil·litat, la Roser i en Carles comentaven el viatge que estàvem fent amb d'altres persones. Que "que cansat deu ser!", deien uns. Que "d'on treieu l'energia!", deien els altres. I la Roser, vet-ho aquí que es va posar a parlar de flors. De flors, i de les precioses llamaradas de bosque que pinten el cel de Managua, o els coloms que de bon matí els desperten a cals Rabella. De les runes entre boires descobertes al costat de ca la Cèlia a Huehuetenango i la seva presència. De la bondat del Doctor Guerrero de parar a fer un cafè amb nosaltres a Cobán, a la cafeteria del que a ser ca la seva tia. De la tenacitat del Pare Rafo, després de 40, per empastifar-se amb pleits contra mafiosos perquè li tornin un terreny a l'escola on hi podria construir un bloc d'habitatges i llogar-los per tal de fer-la reflotar. Dels de Joan XXIII que segueixen construint habitatge social més que ningú, obstinadament. Dels terrats colonials de Sucre, mantenint la seva presència senyorial en una ciutat cada cop més arraconada. I també es va posar a parlar dels ulls dels nanos que no tenen res i et regalen un somriure en veure't passar. "Com voleu que sigui cansat això?".

I potser hi pot haver qui no ho entengui, però és tan cert... és tan cert que hi ha tantes coses boniques per gaudir, tantes coses per les quals no val la pena preocupar-se.

Així que punt i a part. Toca sumar tot això que he carregat a la motxilla a tantes d'altres coses que agraeixo estar duent des de fa temps. La vida continua.

Punt...

Estimo allò que sóc. Perquè no tinc. No em pertany res. La distància fa uns dies que m'ho xiuxiueja. He viscut tant! I tan bé!

Sento joia pel que he viscut, però també, i segurament sobretot, per com ho he viscut. Sóc en funció de tu, no m'he fet espontàniament, sóc fruit de precs, plors, innocència, errors, tendresa. No sé en què puc ser útil, però sé que viure en tu, i en tu creixeré.