Referèndum: tres actes i un final.

Hi ha dos moments que recordava representaven moments d'avís, des de Catalunya cap a l'Estado Español, dels averanys per on menaven les relacions polítiques.

Un primer moment: en Montilla al Forum Europa a Madrid, finals del 2010, gairebé desesperat, perplex, veient que el Tribunal Constitucional havia tombat l'Estatut rebaixat a les Cortes Generales (que no era l'acordat al Parlament) i pactat amb el Gobierno. Intuïa (suposo que en cercles polítics i socials es deuria notar el rau-rau de fons) què s'estava coent a Catalunya a nivell de desafecció vers España en grans bases socials. I el cul de sac on ficava, el cop de porta que representava, per a la gent que defensava l'encaix d'España i Catalunya.

Un segon, en "Jordi Pujol ¿adiós España?" a Salvados. Tot just a inicis de març del 2012. I sembla que faci una eternitat d'aquest vídeo, i allò que s'hi diu, és a tants anys llum d'on som ara... Fins i tot l'advertència de "no le gustará, al Rey" sona naïf, des d'on som ara. I pensem que Jordi Pujol va dedicar la major part de la seva vida política a l'encaix, al pactisme, a la reforma d'España! Deuria ser dur per a ell, reconèixer tants anys d'equívoc. 

Des de llavors, el país s'ha mogut. Allò que s'intuïa ja és, i per a cada cop més gent, les certeses actuals són pitjors que les incerteses futures, en el cas de decidir-nos a tirar pel dret (de decidir). I ara, ja a finals del 2013, un Antoni Castells que constata que això del federalisme, era molt bona idea, però impossible si només era voluntat d'uns.

Tres actes per entendre que:

1. la gran majoria dels actors polítics rellevants de Catalunya no eren precisament partidaris de l'independentisme.

2. La voluntat de reformar España en un estat federal on tots hi tinguem cabuda, no és compartida. España (com a concepte) té molt clar què NO vol ser.

3. Hi ha hagut avisos de cap on conduïa determinades polítiques espanyoles, en les relacions amb Catalunya.

4. El moviment per al dret de decidir, és evidentment (punt 1) promogut i instigat des d'una gran base social (abans se'n deia moviment de masses).

Ara falta el final, que no serà res més que l'inici d'allò que ha de venir. Sigui el que sigui. I depèn de nosaltres.

Que tingueu tots un molt bon 2014.

Si ens veiessis

Sovint no cal que ens falti ningú per trobar-la a faltar. Aquest 2013 ens han deixat persones que voldríem que seguissin aquí al nostre costat, o que seguim trobant a faltar,  i que voldríem que fossin, més en un dia com avui, al nostre costat.

Fàcil

Desitjaria veure les coses clarament.

No puc evitar mirar les coses amb tota la seva complexitat, amb els pros i els contres, amb els uns i els altres. Per què costa tant posicionar-se? Per què no pots tenir la certesa que has escollit i que has escollit bé, amb els teus motius, malgrat allò que puguin dir els altres!?

Entristeix comprovar que, quan decideixes, no convences mai a tothom. Que sempre hi haurà algú que pensarà que t'has equivocat, que ets mal professional, que no en saps,... o pitjor, que tens mala fe, que ets mala persona.

És realment important allò que pensen els altres de tu? Que potser no tens clar per què vals?

Arriba l'hora de sortir a defensar allò que és teu. Propositivament, però amb les idees i les paraules clares. No s'hi val un "d'acord" a la primera negativa. Cal ser propositiu i cal ser exigent. Ho sóc amb mi mateix. Doncs ha arribat l'hora de ser-ho també amb els altres.

[...]

A vegades massa ràpid, a vegades massa lent. Sembla que en fa tant, d'ençà que tot va començar. La decisió, la indecisió, el deixar-se anar, la intuïció, confirmar-ho, que tot vagi bé,... De tot plegat anys, i alhora tot tan recent.

Tot just si fa 6 anys que som un. 6, que un cop dits semblen pocs, per tot allò que hem viscut, o per les dinàmiques que tenim del dia a dia. Sembla poc, però alhora tant ple i amb la sensació que fa tant de temps que estem plegats i que això és i serà, perquè té sentit. Íntimament sabent que és aquí i amb tu on vull ser. Sabent també que trobes a faltar altres coses. També trobo a faltar els diumenges vespre a casa mons pares,  mon germà i jo fent foc a terra quan se n'anava el sol i es feia fosc, i sopàvem d'amagat torrades amb pa amb oli i pernil dolç i sal. Les etapes a la vida es van tancant. Allò útil és pensar què vols que ompli la propera (o l'actual). I hi ha contingut, activitats, temàtiques..., i hi ha moments que sense pensar-ho i aporten sentit.

Són ara temps de reinventar-se sense perdre l'essència. Hi haurà tensió, hi haurà renúncies, hi haurà esforç... hi haurà recompensa, i serà la més gran de totes: l'amor d'aquells qui t'estimes. Família i amics. En ells m'hi vull trobar.

Temps de pensar-se, i no deixar-se endur per la dinàmica del dia a dia. 

Una moneda, por favor...

Avui era el dia. Podria haver esperat a demà, però he decidit que seria avui. Així que després de l'última reunió d'aquesta tarda, he decidit comprovar on era el restaurant. Una delícia de fondues de formatge, quantitat inacabable, al centre de La Paz. Celestial.

El menjar és ben bé un acte molt social. Vull dir que asseure's a taula, la cerimònia dels plats (l'entrant, el primer, el segon, les postres, el cafè) és quelcom molt social. Però t'hi acostumes, i al final fins i tot aprecies poder menjar assaborint, olorant, pensant, escoltant.

Quan era ja ben bé a rebentar, he decidit demanar el compte i fer via cap a l'hotel. La sortida ha estat eufòrica, alegrant-me de l'encert d'haver anat a sopar a la fondue avui. Que tip i que bo tot! Que bé!

I quatre passes més endavant, quan ja tenia el cap pensant en una altre cosa, una àvia, asseguda a terra, m'ha deixat anar "una moneda, por favor...". Podria ser qualsevol de les moltes persones que veus pels carrers de les ciutats de Bolívia. Podria ser qualsevol habitant dels pobles i llogarrets de Bolívia. I em mirava, als ulls. Podria ser la meva àvia, segur que no els deu tenir, però li'n hagués posat vuitanta. I com faig sempre, he fet que no amb el cap, mig aixecant les espatlles. I he sentit l'escalfor del formatge, del vi, de la sopa, del te... i he notat l'escalfor del meu llit a l'hotel de 40$ la nit, i el gust dolç de la mantega i el cafè amb llet de demà matí. M'he aturat, mà a la butxaca, dues passes enrere i un parell de monedes dins el seu barret. "Gracias señor". Gràcies?...

Per què a ella sí i a tantes altres persones no? De camí cap a l'hotel, n'he trobades ben bé unes deu més, però potser no m'ho han sabut demanar amb els mateixos ulls, la mateixa veu, el mateix deix,... I en el fons en el fons, què passaria si els donés dos bolivianos a cada una de les persones que m'he trobat? 20 bolivianos, 2 euros. És que la meva economia no ho podria suportar? Realment és una qüestió de principis? (no donem suport a pidolar, donem-los espais i recursos perquè se'n puguin ensortir...).

Hi ha gent que només mirar-te, et toca ben endins.El viatge tot just acaba de començar.