Fets i no paraules

Gran lema de campanya del PSOE català que permetia tangibilitzar allò en què a priori era més fort el nou equip de govern i campanya que liderava el candidat Montilla.

Després d'un primer intent d'obrir la política real (la gestió política) a partits que havien estat escorats a l'oposició al Parlament català des del restabliment de la democràcia (teoricament era a priori una bona opció: des de l'oposició era molt fàcil dir que el finançament era insuficient i que no es feia prou, que l'autogovern que es tenia era suficient...), Esquerra va decidir tornar a reeditar govern amb el cap de llista de "Fets i no paraules". Hi ha hagut punts positius d'aquest procés, però segurament no ha estat allò que alguns imaginaven (sobretot a nivell d'entesa entre governs, espanyol i català, del mateix color polític).

En tot cas, del "Fets i no paraules" pràcticament ningú recorda que pretenia ser l'emblema d'aquest nou govern català, juntament amb el "La Catalunya que sap on va" (veure post de l'octubre passat).

Jo ja n'estic fart de queixar-me, de replicar, de criticar, de... així que m'he dit a mi mateix que només tinc dret a criticar si faig alguna cosa per canviar allò que no m'agrada. És per això que estem intentant refundar el Club d'Opinió Arnau de Vilanova, que m'he voluntari per la llengua i que el 7 de març seré un dels que intentarem ser 10.000 per l'autodeterminació que anirem a Brussel·les a fer-nos veure. Una bona excusa per anar a visitar Brussel·les altra vegada, i aquest cop amb un ambient que segur serà molt divertit.

Res, que si n'estàs fart, fes-hi alguna cosa. I sinó, calla i balla :P

Créixer

D'un temps ençà, que penso en la necessitat de créixer... les empreses, l'economia, els salaris...

Portem-ho a l'extrem: créixer fins a l'infinit excedeix els límits d'allò que coneixem, no hi cap, no és possible. Per tant, el creixement té un límit. Un límit a partir del qual... tabula rasa. Jo vaig néixer un 15 de febrer del 1981, i més tard o més d'hora, després de créixer un temps, desapareixeré.

Està estudiat que un nou negoci, un cop establert i en funcionament, a partir d'una determinada mida, si segueix creixent ha d'apostar per créixer a a un ritme més alt o sinó, reduir la seva mida. 

Segles enrera de tant en tant venia una epidèmia i s'enduïa 1/3 de la població mundial, o una guerra, i au, tornem a començar. Era una manera de regular els recursos de què es diposaven, també.

Sembla que portàvem un anys que ens pensàvem que podíem estar creixent sempre, que sempre aniríem a més, que sempre guanyaríem més, malgrat els alts i baixos. 

Tot té un límit. Quin límit té la població mundial? A partir de quan passarem aquest llindar a partir del qual hi haurà bufetades per l'aigua, per l'espai físic on poder viure, pel menjar,...

Per què no som capaços de renunciar a créixer? Com la botigueta d'abans, sense pretensions, anar fent, viure'n bé, però sense excessos, cadascú amb les seves coses, el forn, la carnisseria, la peixeteria, les verdures, l'aconomat,...

Vinga de tot, per a tots, en tot moment, ara i aquí. Una pizza, una trucada, un missatge, una cançó, un document, una fotografia, una pel·lícula, una sèrie, un llibre, un amic, una reunió,... 

Ens estem malacostumant? A qui li tocarà viure el moment de tabula rasa i recomençar? Qui haurà de fer els sacrificis?

Mentres vas pensant en aquestes preguntes, me'n vaig a demanar un augment de sou perquè l'empresa està creixent molt i jo també vull sucar-hi, què carai!

Amistats

Els amics van i vénen.

Fa un temps, quan vaig deixar-ho amb la meva ex-parella, vaig decidir que havia de prioritzar el meu temps, així que vaig dedicar uns petits moments a dibuixar un mapa de cercles d'amistat. Es tractava de, partint d'un punt central que era jo, establir anells concèntrics en els quals hi incloïa la gent de més propera (primer cercle) fins a la gent més propera llunyana. M'havien arribat a sortir 5 cercles. Va ser un exercici molt interessant en el seu moment perquè em va servir per poder decidir dedicar temps en quantitat i qualitat sobretot a aquelles persones més properes i a vegades decidir no haver de perdre el cap i anul·lar coses dia sí, dia també a la gent més propera en nom d'altres compromisos.

Pot semblar molt fred i calculador i interessat, però de veritat que em va servir per cuidar una mica més la gent que estimava.

Una de les coses que vaig observar és el continu moviment de les amistats. Durant un any potser vaig fer aquest exercici unes tres vegades, i malgrat hi havia gent que es mantenia sempre al mateix cercle, hi havia gent o grups de gent que anaven i venien, pujaven un cercle o en baixaven dos,...

A dia d'avui, segueix havent-hi gent que s'apropa a mi i gent que se n'allunya, llei de vida. Allò important és saber que en cada moment, t'han estimat i has sabut estimar.

Vacances de Nadal