Tirant la canya

Havia criticat i critico el feminisme exaltat que sota el pretex de l'igualtat de sexes pretén que les dones tinguin majors drets que els homes en alguns àmbits. Per fer-ne broma i generar polèmica, sempre reclamo el dret a deixar la tapa del vàter aixecada, perquè no hi ha dret que els homes haguem d'aixecar la tapa cada cop que anem a veure el senyor Roca.

Però, sí amics, haig de reconèixer que s'està normalitzant la situació: més (tot i que no òptima) distribució de les tasques domèstiques, des-categorització sexista d'algunes professions,... fins al punt que estic començant a viure una situació que tenia entès era impossible (excepte circumstàncies excepcionals de l'estil Brad Pitt): els nois, en alguns casos tot i que sigui momentàniament, podem començar a triar noia!

És excepcional! No hi ha hagut cosa que m'hagi fet més pànic que "entrar-li" a una noia a la discoteca o a un bar. Segurament degut a aquest pànic mai m'he atrevit a prendre l'iniciativa i és per això que mai m'he menjat un rosco (menjat, mai més ben dit). I així i tot, encara que no prenguessis la iniciativa al bar ni a la discoteca, l'havies de prendre més endavant, però sempre era el noi qui havia de fer "el pas".

I, renoi, els temps estan canviant! De cop, envien missatges on l'evidència no permet aplicar el peculiar i màgic art de llegir entre línies, et truquen per quedar, no has de donar mil voltes per fingir que ni tu ni ella voleu fer el que teniu pensat perpetrar si tot va bé.

Per cert, aclarim-ho! No parlo de vivències personals, eh?! A veure, no em queixaré de la meva vida sentimental durant els meus primers 25 anys d'existència, però evidentment no sóc un Don Joan. I és precisament per això que ho explico, perquè entre els meus amics vaig veient actituds de noies que fa temps eren impensables, perquè eren agosarades, per comoditat d'elles (no ens enganyem), per por al què diran (una noia massa atrevida...ja se sap...).

M'agrada veure doncs que avancem en totes dues direccions: l'igualtat de sexes no implica només guanyar drets (que després de tan de temps de desigualtat no va malament), sinó també compartir deures. Prou masclisme. Prou feminisme. Oh, gràcies Déu per aquest senyal: elles també tiren la canya i fan el primer pas!

Drets i deures

Fa força temps que en Jordi Pujol (sobretot a través de la seva fundació) raona i ens fa pensar sobre què som, com som i quins reptes tenim per endavant. Un dels debats oberts més interessants a parer meu és el de Drets i Deures (veugeu-ne un article que a més a més parla de l'important paper de la joventut).

Normalment vaig de la feina a casa per l'autopista AP-7, túnels de Vallvidrera i carretera de Vallvidrera. No penso fer un estudi sociogràfic sobre els conductors amb els que comparteixo normalment via, però per coses de la vida, aquest divendres vaig canviar la meva ruta normal i vaig anar per rondes. Un conductor temerari, davant una tarda de divendres que li deuria semblar avorrida i veient l'estat de col·lapse de la ronda deuria pensar que no hi havia res més divertit a fer, va dedicar mitja ronda de dalt a tallar a altres conductors i jugar a frenar en sec a veure si el de darrere se li estampava al cul. Bé, pensaràs, una flor no fa primavera. Aquest cap de setmana no me l'he passat perdut vés a saber on com feia des de mitjans setembre, així que he conduït per la C-58 i per Ripollet, el poble on visc però que pràcticament mai visito. Puc entendre que hi hagi gent que s'ho passi bé jugant-se la vida, però no podré acceptar mai que posin en risc la dels demés. És innacceptable. Perquè és un exercici d'egoïsme impertinent el qual no puc entendre i que només resta (no aporta res, no suma).

Sí, puc estar d'acord, la teva llibertat acaba on comença la dels altres. És una manera de dir-ho, però remarca massa que tens la teva llibertat i emfatitza molt poc que tan important com la teva (o potser més) és la de l'altre. La teva llibertat hi és perquè l'altre en té. La teva llibertat neix, doncs, del respecte. Perquè si la teva és més important que la dels altres, i si els altres pensen el mateix, qui defensarà la teva sinó tu i només tu (i així amb cadascun de nosaltres).

I això em fa pensar en els drets i deures. Perquè una manera més clara, per mi, de dir "viu i deixa viure", de respectar, és no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. Ja no és només pensar en el que vols fer i si la teva llibertat queda limitada perquè la de l'altra hi és pel mig, sinó és posar-se a la pell de l'altre, sentir-lo, entendre'l, posar-se a la seva situació. Per tant, es tracta del dret de fer el que tu vols però sempre recordant que tens el deure de respectar, no molestar, de no limitar el dret d'altres.

És molt simplificat, és molt brut, molt poc pulit, però sens dubte, "no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu" m'ha format, m'ha educat.

Així, la millor manera de reivindicar els teus drets és aplicar els teus deures. No s'hi val a reclamar primer els drets i després els deures.

De l'educació (altre cop molt relacionat amb la interiorització de Drets i Deures) n'hem de parlar algun dia amb calma, si pot ser tot sopant en un local ben tranquil o a casa meva, que no tanquen! És la clau de volta del respecte, de la calma, del benestar, de la construcció del país.

Allò que necessites

Ho necessito, cada cop més. Aquest dissabte vaig fer la meva primera via llarga com a escalador independent, sense tenir cap monitor-mainadera, anant de primer. La via és fàcil i està extra-equipada, i llavors la complicació bàsicament és mantenir-te tranquil pensant que segur que no cauràs.

Vam començar amb un dia emboirat i humit. A mitja paret, a la primera reunió, el temps va tombar i va aparièxer el sol il·luminant Sant Benet. Fent l'últim llarg les boires van tornar a baixar, amb una sensació de fred més intensa. La Gemma, la meva companya de cordada, va resultar ser una parella extraordinària fent els seus llargs com a primera amb una tranquil·litat i rapidesa dignes d'escaladors amb força més experiència que nosaltres.

A dalt de l'agulla Magdalena Inferior vam esperar la cordada d'en Pep i la Laia, que estaven fent una via paral·lela a la nostra ("Rataplan" i "La que hi falten spits" respectivament).

Hi vam trobar en Guillem, company del CADE, que havia pujat per un altre cantó. Mentres esperàvem, la boira i el capvespre feien més feble la llum dalt el cim, de manera que prevèiem rapelar l'agulla ja de nit. Per sort portàvem alguns frontals (no me'l tornaré a deixar més al cotxe).

Un cop la Laia i en Pep van ser a dalt vam recollir les seves cordes el més ràpid possible perquè ja pràcticament era fosc. Els que ja hi érem havíem preparat la instal·lació de ràpel i en Guillem va baixar el primer per assegurar-nos. Després la Gemma, després la Laia. En Pep i jo ens vam quedar dalt el cim una estona. Segurament serà un d'aquells moments per a recordar durant molt de temps. La boira, el vent, les campanes del monestir, allà dalt sabent que no necessites res més que allò mateix per a sentir-te bé. Que senzill! Que simple! Quin moment tan immens! I un somriure permanent va dibuixar-se'm a la cara i al pit fins que vaig ser altre cop a baix de l'agulla i ja recollíem les cordes per tornar, a les fosques, cap al monestir i d'allà cap a l'ermita de Santa Cecília.

L'excursió nocturna pel bosc, la baixada per les escales del cremallera, conèixer la nena i el pare que ens havien estat observant i amb la que havia parlat des de la primera i tercera reunió, sentir que som un equip, que ho hem aconseguit junts, que sense vosaltres no hagués pogut viure aquest moment. La importància dels companys de viatge.

De nit ens vam quedar a dormir a Santa Cecília, després de sopar abundantment al Bar Anna de El Bruc. Només vaig tenir un moment de tristor durant el dia: en Ferran em va trucar per dir-me que el divendres s'havia mort la Mei, la meva professora de p3 i p4. Vaig guanyar els Jocs Florals de Cerdanyola amb un escrit sobre ella.

El diumenge, d'excursió al Puigsacalm. Ja tindrem temps d'explicar-ho.

Quina sort tinc de poder viure moments com aquests amb gent com aquesta.

Gràcies!

En Catalogne, la coalition de gauche au pouvoir a été reconduite 07.11.06 15h20 • Mis à jour le 07.11.06 15h20

"On pensait que les tractations pour former un gouvernement régional catalan allaient durer plusieurs semaines, comme il y a trois ans. Cette fois-ci, il en aura fallu à peine une. Le gouvernement sortant sera reconduit au pouvoir en Catalogne, à savoir la coalition tripartite formée par les socialistes catalans, les indépendantistes d'Esquerra Republicana et Iniciativa per Catalunya (ICV, écologistes-progressistes).

Le socialiste José Montilla, ancien ministre espagnol de l'industrie, sera le prochain chef de la Généralité (gouvernement catalan). Une surprise en termes de logique, car ces élections régionales anticipées du 1er novembre avaient été provoquées par l'éclatement de la même coalition tripartite, après l'adoption en juin du nouveau statut d'autonomie de la région.
Si les socialistes catalans et ICV avaient fait campagne pour le oui, les indépendantistes catalans estimaient le texte trop timide, réclamant par exemple que la nation catalane ne figure pas seulement dans le préambule.

La tentation du pouvoir a donc été la plus forte. Pour autant, deux des partis qui formeront le gouvernement, le PSC (Parti socialiste catalan) et Esquerra Republicana ont obtenu des résultats en baisse : les socialistes ont perdu 5 sièges et les indépendantistes catalans 2. Seule ICV a amélioré son score.

Les nationalistes modérés, CiU (Convergencia i Unio, nationalistes démocrates-chrétiens), ont en fait été les vainqueurs du scrutin, avec 48 sièges soit 2 de plus qu'en 2003, mais aussi les grands perdants puisqu'ils restent loin de la majorité nécessaire (68 sur 135). Comme il y a trois ans, ils n'ont pas réussi à nouer des alliances pour former un gouvernement solide. Ce qui fait dire au dirigeant de CiU que les tractations et pactes étaient scellés d'avance.

Même si le Parti socialiste à Madrid respecte la décision des socialistes catalans, la préférence de José Luis Rodriguez Zapatero n'allait pas à un tel gouvernement. Il aurait penché pour une alliance inédite entre les socialistes catalans et CiU. Ce qui lui aurait permis de transposer cette alliance à Madrid, au Parlement national, lui assurant une majorité solide, et de ne plus être soumis à l'opposition croissante et violente de la droite, qui lui reproche ses alliances avec les indépendantistes."


Malgrat raonablement entengui les raons que té Esquerra per formar govern i les pugui trobar positives a mig termini per a ells i fins a cert punt per al país, emotivament no puc estar d'acord amb la formació d'aquest govern. Només s'entén per l'enemistat personal profunda que existeix entre els dirigents de CiU i Esquerra. Fa un any o dos sentia a parlar a dirigents d'Unió de la necessitat d'establir ponts de comunicació amb la formació republicana, i vés per on, l'estratègia de campanya va estar feta pensada única i exclusivament en majories absolutes.

No conec en David Madí però apunto que si s'ha qualificat a l'Artur Mas de prepotent i pedant durant aquesta campanya no és perquè ell mateix ho sigui (els que l'han conegut d'aprop m'ho desmenteixen) sinó que l'ombra d'en David Madí ha arribat a projectar-se sobre en Mas, l'ombra i les qualitats personals.

Això em fa recordar un comentari que feia no fa gaire sobre la importància de la feina a l'ombra. Per mi aquest és un exemple de la importància de l'equip, de la bona tria, dels bons companys de viatge. Gent sacrificada, intel·ligent, humil i amb ambició.

Esquerra té 4 anys per demostrar-me que mantenint el PSC aprop el procés d'autodeterminació es podrà afrontar amb més garanties i no amb el país dividit i enrocat. 4 anys. Amén, pel bé de tots nosaltres.

Les Quatre Banderes

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar.

Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.

Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

Miquel Martí i Pol