dimecres, de novembre 28, 2007

Revolta a Bolívia

"Apreciados amigos y amigas,

Muchos de ustedes me han escrito estos días manifestando su preocupación por lo que está ocurriendo en Sucre. Agradezco muy sinceramente su interés, solidaridad y sobre todo las voces de ánimo que nos hacen llegar.

Ciertamente estamos viviendo momentos de mucha confusión. Este fin de semana hubo mucha violencia en Sucre. Como resultado de los enfrentamientos hubo tres estudiantes muertos y cerca de un centenar de heridos, de los cuales por lo menos cuatro siguen en la U.C.I. del Hospital. La gente incendió los cuarteles de la policía, el cuartel de transito, los bomberos e incluso alguna casa particular. La policía, con la intención de frenar la tensión, abandonó la ciudad, dejándola librada a su suerte, con un centenar de hambrientos convictos, que se fugaron de la cárcel. Por otra parte, la primera autoridad y prefectural se encuentra escondida, sin atreverse a dar la cara. Es así, que Sucre se ha convertido en una ciudad sin policía y sin autoridad.
Pasados los trágicos momentos del fin de semana, ahora la población trata de retornar a la calma. Desde el lunes los vecinos se organizaron para limpiar las calles y resguardar la seguridad ciudadana. Siempre he admirado la solidaridad y capacidad de organización de los bolivianos. Son sin duda estas cualidades, las que les han permitido surgir una y otra vez de las cenizas.

Pero ¿qué hay detrás de todo esta violencia? Según nuestro análisis, lo de Sucre ha sido una batalla más, orquestada por la oposición, para evitar el avance de la nueva constitución. El Gobierno necesita la nueva constitución, para dar legalidad a los cambios económicos y sociales que quiere implementar. Pero existe un sector conservador y con mucho poder, que no esta dispuesto a permitir ningún cambio. Esta lucha ha durado todo el año y zancadilla tras zancadilla han ido frenando la elaboración de la nueva constitución. Desde septiembre los constituyentes no podían sesionar, porque todo el tiempo eran objeto de ocupaciones, atropellos e incluso agresiones físicas. Finalmente el Gobierno decidió garantizar las reuniones y puso a disposición de los asambleístas, unas instalaciones al interior de un liceo militar, que se encuentra a las afueras de Sucre. En apoyo de esta iniciativa acudieron un gran número de indígenas, que se apostaron silenciosamente en las afueras del recinto.

La oposición utilizó el argumento de los indígenas y de la reunión en un recinto militar, para lanzar a la población a tomar las instalaciones militares. Lógicamente no pudieron llegar hasta el recinto, porque se lo impidió la policía, pero los constituyentes que se reunieron, que eran algo más de la mitad, se sintieron obligados a sesionar bajo la presión de los enfrentamientos. Finalmente, el domingo por la noche, los constituyentes lograron aprobar el marco de la nueva constitución, que la oposición ahora rechaza, por las condiciones en que fue elaborada.

La realidad es que hemos llegado en Bolivia a una situación de intolerancia muy grave. Una prueba de esta intolerancia la hemos vivido nosotros mismos. El domingo recibí la llamada de un informante, que me avisaba de que la turba estaba viniendo a quemar la Radio de ACLO. Afortunadamente pudimos para el golpe y no ocurrió nada. Pero hoy hemos aparecido en una lista pública como enemigos de la ciudad. La lista ha sido elaborada por el sector más ultraderechista del comité cívico, que no permite que haya gente que piense diferente a ellos. Un periodista de ACLO ha sido golpeado en la calle y dos más están amenazados de muerte. Estos son las tácticas que utilizan aquellos que acusan de antidemocrático al gobierno de Evo Morales y reclaman legalidad, libertad de expresión, etc.

La oposición utiliza muy bien los medios de comunicación para sus propósitos y son pocos medios los que no aceptan apoyar su discurso, porque son declarados enemigos, amenazados, etc. De esta manera la oposición puede difundir continuamente una información manipulada, cuyo mensaje, muchas veces racista, va preparando las condiciones para el enfrentamiento y el rechazo a Evo Morales, a quien llaman despectivamente, cocalero, macaco, indio de mierda o Lacayo de Chavez.

Su intención es ahora lograr la renuncia de Evo, pero, por lo que yo conozco del modo de ser aymará, esta renuncia no se dará, porque el concepto no existe entre los aymaras. Cuando un aymará acepta un cargo al servicio de la comunidad, lo acepta hasta las últimas consecuencias, incluyendo la entrega de su propia vida. La otra alternativa sería aplicar el referéndum para la revocatoria de mandato, que curiosamente es una de las propuestas del MAS para la nueva constitución. Pero para poder aplicar este procedimiento, tendrían que aprobar primero la Nueva Constitución y esto es lo que no quieren.

Desgraciadamente está es la situación que estamos viviendo y nadie sabe hasta donde podremos llegar, pues, con este manejo irregular de los medios de comunicación, vemos como la oposición va ganando cada día más apoyo, sobre todo entre las sectores populares de las ciudades, que carecen de formación y son fácilmente captados por este mensaje manipulador de la radio.

Una abraçada,
Pare Rafael Garcia Mora

Dimarts 27 de novembre de 2007, Sucre (Bolívia)"

dimarts, de novembre 27, 2007

Perquè sí...record a Ovidi Montllor

El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de Plaça Catalunya fins a l'estació de França.

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta.

Perquè som una nació i diem prou.
Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
Perquè som un país modern.
Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
Perquè volem continuar essent un país modern.
Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
Perquè s’ha acabat el bròquil!
Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
Perquè s’ha de caminar una hora al dia
Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
Perquè tenim dignitat.
Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a Plaça Catalunya!

dimarts, de novembre 20, 2007

dijous, de novembre 15, 2007

L’àliga i el falcó

Fa molts i molts anys, tants que costa enrecordar-me’n, hi havia un poblet petit perdut a la muntanya, on les gents vivien dins tendes a racer del vent i el fred. Cada matí, a trenc d’alba, de cada tenda en sortia un fil de fum que escalfava les galtes i aixecava la mandra del llit. Vet-ho aquí que en aquest poblet i vivia un jovenet, alt, fort i trempat, enamorat d’una nina d’ulls de color mel i cabells daurats, tota senzilla. S’esdevení que un dia el jovenet confessà el seu amor a la xica d’ulls de color mel i cabells daurats: “tu que n’ets tan preciosa, no et plauria que et fes riure avui, i demà, i tants jorns com volguera el temps?”. I ella acceptà que la féra riure avui sí, i demà també i compartir així l’alegria d’estar plegats.

Com s’anava alçant el sol cada matí, passaven el temps plegats. Sabent-se afortunats de tenir-se l’un a l’altre, preocupats, anaren a parlar amb la metzinera del poble: “tu que n’ets de vella tan sàbia, digue’ns què hem de fer per viure sempre plegats en l’il•lusió de compartir”. Ella els digué “aneu i atrapeu una àliga i un falcó. Preneu un cordill fort i uniu una pota de l’àliga amb una pota del falcó i els deixeu lliures. Dos dies passaran, i tornareu”. Així feren. I tornaren a veure la metzinera. “Així doncs, què n’ha passat?”, els preguntà només veure’ls entrar. “Vàrem fer tal com ens indicares, els atrapàrem, els lligàrem, l’un d’una pota de l’altre. El primer matí intentaren aixecar el vol, cadascun pel seu compte, i no pogueren. La tarda del primer jorn es començaren a picar amb el bec! El segon matí jeien cansats a terra, a migdia s’havien picat els ulls l’un a l’altre… i al capvespre jeien ja sense vida”, féu ella tota trista. “Així doncs no heu de fer vosaltres”, els deia, “visqueu junts, cuideu-vos i preocupeu-vos l’un de l’altre. Com l’àliga i el falcó fan si els plau, voleu l’un al costat de l’altre, amb il•lusió, però mai lligats”.

I rondalla contada,
ja és acabada,
que si t’ha agradat,
per tu un petonet torrat.

dimecres, de novembre 07, 2007

Me'n vaig

El temps és totalment subjectiu. Quant dura un segon, quan fas un petó que encara ara et posa la pell de gallina? Quant dura un segon, quan t'estan a punt d'enganxar jugant a "cuita a amagar"? Quant dura un cap de setmana a L'Eixida? Quant dura un cap de setmana penjat d'una paret?

Me'n vaig quatre dies als States però tinc la sensació que aquests dies s'allargaran molt i més i més. A veure què en traiem d'aquest viatge. Estic tranquil. Podré llegir molt durant el viatge.

Algunes fotos de la Castanyada a l'Estany 2007.

On són els amics? :)

dimarts, de novembre 06, 2007

L'hem tornat a liar!

Amb els de Ca la Pili, l'hem tornat a liar. Un altre any hem anat a Santa Maria de l'Estany (comarca del, diguem-ne, Moianès) a passar el cap de setmana de la Castanyada tots plegats.

Aquest cop a més a més hi hem anat amb 3 parelles noves (atenció a l'impacte de tres nous al grup després dels 3 trencaments dels últims anys...), i encara falta la Lali per presenta'ns la seva.


El que em sap greu últimament és que fa la tira que no veig a la Laia, la Gemma, l'Edu, la Lola, en Pep, la Mireia, en Josep Manel,... fa molt de temps que no veig el pèl a cap d'ells i en tinc moltes ganes. Aquest cap de setmana no que sóc fora, el següent tampoc que l'Estefania està per aquí i a més a més hi ha Sant Iscle, el següent potser me'n vaig a Düsseldorf, i ja ens plantem al primer de Desembre, on segurament una mica de fred ja farà per anar a escalar, però mira, si ens hem d'organitzar així...

divendres, de novembre 02, 2007

Desinflament

Estic perdent aquell punt d'improvització que tenia fa un temps enrera. Avui matí el tenia lliure, perfectament podria haver anat a escalar, però per contra, és migdia i encara porto el pijama. A aquestes hores podria estar acabant una via llarga a Montserrat o puc estar a casa davant l'ordinador fent aquesta feina d'endreçar l'habitació.
Hauria d'haver estat capaç de trobar algú per anar a escalar. Si tinc ganes de fer alguna cosa, em moc per fer-la i punt. M'haig de posar les piles en això i no acomodar-me!
Abans d'acabar l'any haig de muntar un sopar amb els ex de l'Escaladei. La Gemma, en Jordi, la Paula, l'Ainhoa, i potser també s'hi apuntaria en Didac, en Raül i l'Òscar. A veure. Abans d'acabar l'any!
Au, que me'n vaig de castanyada tot el cap de setmana!