Recordo de vegades com érem tu i jo, gairebé no puc creure com ha canviat tot! Penso que potser sóc jo... Potser ara estàs cansada, potser no saps què fer Ara la sort s'amaga, jo te la trobaré... Deixa que ho faci per tu Uuuhh no tinguis por, Tuuuu pots canviar-ho tot! Però de moment acosta't i fes-me un petó Si la gent t'atabala, si busques un amic. No veus les coses clares, enrecorda't de mi. Jo penso en tu, tu pensa en mi. Jo penso en tu, tu pensa en mi. Jo sé que tu ets molt dolça... no sé quins uns m'ho van dir. Jo sé que tu ets molt dolça... jo sé com ets per dins. Uuuhh, no tinguis por. Tuuuu pots canviar-ho tot!
dimecres, de desembre 24, 2008
Molt bon Nadal!
dimarts, de desembre 16, 2008
Cal tancar projectes
Abrumat absolutament per
Em sento estúpid, perquè sé que la importància de la feina sobre mi és poca. M’explico: Quan hi sóc, a totes, però quan en surto, no m’hi acostumo a preocupar gens ni mica.
Però últimament la càrrega de feina i de pressió està sent potser alta. Al final s’han esdevingut canvis, i com sempre, canvi és oportunitat. Hem de ser llestos, hem de jugar les cartes correctament.
Mentrestant, tinc la sensació de falta d’equilibri. Aquestes festes sé que el recuperaré. És qüestió de tancar un parell de temes i poder-me posar a treballar en allò que per a mi és important.
Allò que més greu em sap és que estic deixant de treballar amb l’Anna, pilar de la meva vida diària a la feina des dels inicis.
Mentrestant, voluntari per la llengua, l'Arnau de Vilanova Jove, consultor solidari, les mudances i cerques de pis, les famílies delicades,... sort en tinc dels meus-nostres moments!
Seguirem treballant.
dimecres, de desembre 10, 2008
Neu
divendres, de novembre 28, 2008
dimecres, de novembre 19, 2008
Nicaragua
Nicaragua, 18 de novembre de 2008.
"Un fraterno saludo. Hoy se llevo a cabo la marcha, la cual no fue marcha por que no nos dejaron, pero nos quedamos plantados en el sector donde nos habíamos citado.
Quiero hacerles un breve resumen de lo que yo viví.
Salimos un grupo a la 1.15 pm, al llegar a la gasolinera frente al Monte de los Olivos, las turbas pandilleras del Danielismo nos agarraron a pedradas con un odio tremendo, nosotros íbamos como 15 personas (xxx), y en la gasolinera la arremetieron con las pedradas, óiganme eran adoquines y bloques (bastante grandes), hirieron a xxx en el pie (herida honda y que amerita puntadas), igualmente a xxx le quebraron un garrote en el codo y recibió varias pedradas, xxx, xxxy yo recibimos pedradas, gracias a Dios más que el dolor y el morado que tenemos, no pasara a más.
Estábamos todos en el plantón, ya que marcha era imposible, tenían bloqueadas todas las salidas, llegó xxx
Los Danielistas traídos de todos los rincones y con la orden de golpear y destruir, destruyeron carros del canal 2, del canal 8, maltrataron y golpearon a mujeres, a jóvenes. Si les vieran la cara de pandilleros, de huele pega, de maras.
Estando en el plantón que es en el centro entre el supermercado la Unión, Alke, el hotel Princess, allí en ese sector bastante grande nos tomamos las calles. Pero las pandillas de pandilleros del Danielismo que movieron buses de buses de los departamentos, nos bloquearon todas las entradas y salidas de donde estábamos concentrados, adelantando la Purísima con el sin número de morteros que tiraban pues a como nos gritaban los que nos tiraban las piedras, "Las calles son nuestras, no les dejaremos que la tomen", y nos cercaron de manera que no sabíamos cómo nos íbamos a retirar.
Hablaron xxx, xxx, xxx y otros.
Los antimotines nos protegieron, pues de una u otra manera estaban conteniendo a las pandillas.
Fue tremendo, todos los allí presentes estábamos claros que estábamos en peligro, pero dispuestas a estar allí PRESENTE, luchando por la Democracia, por la libertad, por la transparencia de los votos.
Ya la final, cuando queremos salir, cada atajo que tomábamos, nos aparecían las pandillas con sus piedras. Logramos salir por xxx, entrando a xxx, allí cuando andamos buscando cómo salir, vemos correr a la gente porque ya vienen las turbas Danielistas, en eso divisamos a xxx en una casa(...) en eso aparece una camioneta con pandilleros diciendo que andan con fusiles AKA, y que van sobre nosotros, pero xxx nos hace entrar a la casa, y ya allí nos sentimos protegidos, (...). En esa casa curan a xxx, hay un Dr., le da un antibiótico y le dice que vaya al hospital ya que necesita puntos. Allí nos quedamos como dos horas, hasta que nos lograron ir a sacar (...), nos fuimos (...), y celebramos el haber podido asistir y el poder haber salido bien. Fue tremendo. Es un gobierno de violadores, pandilleros, de personas vulgares y drogadictos, es tremendo verles el odio y cómo agreden y cómo agarran los autos, es impresionante.
El Presidente de este País no da la cara, desde hace como tres semanas, y esta mudo antes este salvajismo que él esta ordenando y promoviendo con sus CPC y pandilleros de los barrios que le dan dinero, movilidad y sus piedras y palos, ah y con sus camisetas blancas con el emblema del Amor ….puede más que el Odio, en rosa chicha.
Hoy fueron atacados periodistas internacionales, que noticias para el mundo más terribles, demuestran cómo el poder tiene corrompidos a los Danielistas con el dinero que están robando a arcas abiertas.
divendres, de novembre 14, 2008
M'omplo
divendres, de novembre 07, 2008
Confiança
dissabte, de novembre 01, 2008
Un banc
Doncs com que vaig sortir d'hora, cap a les 4 ja era al cotxe tornant cap a casa, vaig decidir anar a comprar un regal per la Victòria a Cerdanyola, així de passada mirava de comprar-me un parell de sabates noves, que les que porto se m'estan trencant.
Caminant, de camí cap a la sabateria, just a l'alçada de l'Arquer - Buïgas, hi havia un noi assegut en un banc. Era negre. Duïa un gorro de llana i vestia un xandall. Veia que deia alguna cosa a tothom que li passava pel davant (que a mitja tarda, pel centre de Cerdanyola, en són uns quants). Quan vaig arribar a la seva alçada em va dir "tengo hambre". Instintivament vaig dir "no, ho sento" i vaig seguir caminant, però una ona de dolor em pujava de l'estómac. N'he vist uns quants de pidolaires i aquest noi m'havia fet sentir quelcom que només havia sentit a Bolívia amb algunes persones, sobretot amb els nens del carrer neteja-sabates. Els ulls del noi deien molt més que les dues paraules que m'havia dit. Realment vaig veure la desesperació de qui ja no creu que se'n pugui sortir, d'aquell que ha tocat fons, del que no sap què fer per poder sobreviure. Pensant tot això... instintivament li havia dit que no i moment seguit me n'anava a comprar sabates i a comprar un regal. Desesperació. Opulència. Desigualtat. Món injust.
Vaig dir-me que si quan tornava encara hi era, faria com aquella vegada que la Pili em va explicar que se'n va trobar un que li demanava diners per menjar i li va dir "si tens gana, et pago un àpat".
En tornar el noi encara hi era, però hi havia quelcom que em frenava a anar cap a ell, apropar-m'hi, preguntar-li com es deia, què hi feia allà, d'on venia, i que si tenia gana, que l'acompanyava a menjar a algun lloc un entrepà i una beguda.
No t'explicaré com acaba la història, perquè el més important és "per què em costava tan apropar-m'hi?", "per què una persona pot estar tan desesperada i no poder fer res per a resoldre la seva situació?".
Als links de webs interessants fa unes setmanes hi vaig incloure el de El diari d'Àkan. Precisament parla de la gent immigrada al país, de com un català viu la situació ajudant-los a passar el tràngol de la mala vida enmig de l'opulència.
Malgrat pugui sentir-me frustrat a la feina, creure que no aprofito prou els meus dies, que em faci mal l'esquena,... estic tan agraït de portar la vida que visc i compartir-la amb els que la comparteixo!
dimecres, d’octubre 15, 2008
Sembla que hem trpitjat merda
dimarts, d’octubre 14, 2008
Un altre d'en López Tena
dimecres, d’octubre 08, 2008
Vull tenir un estat del benestar com em mereixo
"EL 23 DE SETEMBRE PASSAT ens emplaçava Ferran Mascarell a "tractar d'aconseguir una quota més gran de poder de l'Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya" i "reclamar més i més Estat per a Catalunya". Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l'autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l'Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. "Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos", ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l'autogovern dins i sota l'Estat espanyol per aconseguir "més i més Estat" es pot assolir reformant l'Estatut o la Constitució. La de l'Estatut ja s'ha fet: tant és que l'aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust "cepillado", i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l'arranarà entre nul·litats i declaracions d'ineficàcia, convertint l'Estatut en un catàleg d'intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.
LA REFORMA CONSTITUCIONAL REQUEREIX 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l'Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l'Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui "més i més Estat". Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d'acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s'ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L'autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l'ha feta avançar, però s'ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d'un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d'aigua ni d'electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se'ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l'èxit de l'autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l'espoli fiscal només s'hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d'euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.
MENTRESTANT, CATALUNYA S'ENFONSA: la renda dels catalans cau, després de "l'anivellament solidari", de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d'anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l'atzucac autonomista. Prou d'enganyar la gent fent creure que d'Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, "més i més Estat". O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l'única manera és l'Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L'estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols "paso corto, vista larga, mala leche". Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi."
dimecres, d’octubre 01, 2008
La Catalunya que sap on va
dilluns, de setembre 15, 2008
Allò que fem
dilluns, d’agost 25, 2008
Carta a la Radegunda
Ja de molt xica, els teus pares, aconsellats per no sé quin capellà dels de comunitat de base, et van dir que els nens i les nenes són diferents, i ves com venim al món. Els pares en van quedar satisfets, tu no en vas aplegar res.
Vas fer la primera comunió. La catequista et feia dibuixets d'allò més pedagògics, els capellà va parlar-te de l'ecologia i del perill del forat d'ozó. T'ho van arrodonir parlant i parlant de la pau. Jesús, l'amic dels nens, era home de pau.
Radegunda, el teu currículum per la vida és tan sabut que ni cal aturar-s'hi gaire. A l'escola pedagògica que va tocar-te, vas saber que el món va començar fent un pet com un aglà. I t'haurien pogut dir que allò d'Adam, Eva i la poma eren falòrnies de capellans. No t'ho van dir, no calia, tu no sabies res d'Adam, Eva i la poma. Quant al serpent només sabies que és un animal protegit per l'ecologia.
I pataplam, te'n vas anar de casa. Vivies amb una colla de jovenalla de cabells esborifats, samarretes balderes, calces estretes i cridàveu que pau, pau, pau. En aquestes, ja no pensaves en el Jesús de la primera comunió. La pau era el colom del Picasso.
I vinga a cantar que pau. Això de cantar és un dir. Ho cridàveu a esgarips, estripant-vos contra un món que només coneixia guerres. Sabent-ne de guerres arreu, vas trobar com esbravar-te. Amb la innocència rebel dels teus anys, vas tornar-te crit de manifestacions. D'aleshores ençà, com qui diu, no te n'has perdut ni una.
Amb el Bush, el Blair i el del mostatxet, has tocat la glòria. Per molt que els maleeixis, els has de donar les gràcies, t'has pogut esbravar com mai. I no seré pas jo qui et reprotxi per cridar contra la guerra. Ho puc fer amb molts més motius que tu, l'he patida sentint com les cases del veïnat s'esfondraven a bombes, i l'he patida amb els moros aconseguint-nos fins a la frontera; sé què és un camps de presoners.
Ep, noia. No t'ho dic pel goig de contar-te batalletes. T'ho dic perquè amb la guerra no hi podem fer gresca. Vaig esborronar-me llegint en el diari que fèieu "una manifestació festiva" contra la guerra. Mira, minyona, per clamar contra la guerra no s'hi val la cassolada. Amb la sang, patiment i els famolencs no hi podem jugar.
Em coneixes prou per saber que main no m'he embardissat a la política. Així que ho engego. Després de tanta fressa amb les tapes de cassola, resulta que el del mostatxet ha arreplegat vots. No t'ho acabes de creure. Però ves per on, potser algun bon home que s'havia de llevar d'hora per anar a la feina i no podia dormir per culpa de la cassolada, va votar el susdit, de fart com n'estava, de vosaltres.
Sigui com sigui, noia, visca la pau, visca la pau per damunt de tot. I raó que tens.
Però parlem-ne. Cridant pau, pau i pau no aturaràs pas cap guerra. Si només penses en això, agafaràs coragre dient-te que la pau és impossible.
L'erres. Pots fer la pau a casa, al voltant teu i fins al carrer. Agafant-ho per aquest coll saps prou bé que has dut més d'una guerra.
No hi has pensat. Duem la pau a dintre, l'hem de vessar enfora.
Una pau que no té res de cassolada, més aviat calla."
Mossèn Josep M. Ballarín i Monset
Article al diari Avui (data desconeguda)
dimecres, d’agost 20, 2008
Pels impacients...
dimarts, d’agost 12, 2008
Gran excursió
Caldria repetir-ho!
divendres, d’agost 08, 2008
La cosa de tots o "ser cornut i pagar el beure"
Cal que acatem les lleis acordades per consens perquè és allò que ens permet fixar unes normes de convivència raonables. Quan juguem a bàsquet i l’àrbitre xiula, el joc es para i s’escolta allò que ha de dir l’àrbitre. I s’acata. Perquè sinó ja no es pot jugar més, perquè no saps com actuar i les conseqüències de cada acció.
És important complir la llei perquè és allò que ens permet conviure. L’exemple de l’incompliment de la llei és un insult a tots aquells que complim amb la convivència, que no ens aprofitem dels altres, que vivim amb respecte pels altres, i així, per un mateix.
Demà, el govern espanyol sembla que incomplirà la llei espanyola i no hi haurà acord sobre un nou sistema de finançament per a Catalunya abans del 9 d’agost de 2008. Una llei orgànica aprovada al Parlament Espanyol no es complirà i no passarà res.
Un noi suposadament crema una bandera espanyola i el condemnen a més de dos anys de presó i l’engarjolen. Per què alguns poden saltar-se la llei i no acatar terminis ni condicions però en canvi altres no poden fer el mateix i saltar-se-la per fer un referèndum al seu territori per a fer una consulta als ciutadans electors d’un govern democràtic?!
Em subleva aquest doble raser, aquest “a veure... si no compleixo la llei en això, tampoc passa res”… i això que ho faci un dels principals òrgans que impulsen la creació de lleis que és un govern! Quin exemple n’hem de treure? Que puc anar a 200km/h per l’autopista i si em paren els Mossos els digui “no, escolti, jo he intentat anar a 120, durant una estona, però m’ha estat impossible mantenir-m’hi perquè el cotxe s’embala sol” i que no passi res?!
Hauria d’estar també inclòs dins el codi civil o penal que l’incompliment d’una llei orgànica per part d’un govern pot ser sancionable econòmicament o penable (i solidàriament a nivell personal)?
Que complicat que és tot plegat...
En tot cas, un sistema de finançament per a Catalunya just ens hauria d’interessar a tots. Per la sanitat, per l’educació, per les carreteres, pels barris, pels ajuntaments, pels sous més dignes, per la productivitat,… sona lluny i fred tot això, però és el nostre dia a dia! Podem renegar-ne, però segueix sent-hi i segueix sent decisiu en la manera com vivim.
Quan un metge es queixa perquè cobra l’hora a preu de cambrer, quan un mestre es queixa perquè no té prous recursos, quan em queixo pel transport públic patètic, m’estic queixant per la manca de recursos que tenim en aquest país. Alguns es van passar anys dient que parlar de finançament i de noves competències no era parlar de les coses que « realment interessen als ciutadans ». Un cop ets al govern, no et queda més alternativa que reconèixer que amb allò que tens, fas el que pots. I reclamar allò que et pertoca. Perquè a ningú li agrada ser cornut, i a sobre, pagar el beure.
dijous, d’agost 07, 2008
El risc de voler ser feliç
A mitjans Juliol, una noia (Cristina, 27 anys) va patir un accident a la paret de l’Aeri, a Montserrat. Com et quedes com a company de cordada, si el company se’t despenja i es mata?
No sé pas com ha estat l’accident, però pel que expliquen les notícies, deuria patir algun oblit (desenganxar-se,...) o alguna seguro va petar. Va caure 50 metres, quan estaven a la reunió 4,sense desenganxar-se de la corda. La parella es va fer un esguinç al peu, només, així que sembla que no deuria caure massa. Això pinta que deurien ser parats a la R i que ella tenia tota la corda acumulada per assegurar la pujada del company.
I dius quina necessitat tens de pensar en tot això? Doncs perquè tens la sensació que quan ho penses, llavors « això no em passarà », perquè ja sap on hi ha un perill. Un dels companys amb qui vaig començar a escalar ho va deixar deu fer un any. Diu que és tan despistat que segur que en algun moment s’oblidaria d’alguna cosa crítica i que per tan prefereix no jugar-se-la.
Tornem doncs a la pregunta de sempre: per què carai has de fer-ho? Per què carai has de pujar per aquella paret, o has de pujar aquella muntanya? La Cristina, al seu blog, sentenciava amb una màxima: “persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda”. Sé que no respon estríctament a la pregunta, però en part, al darrere de fer coses que potser no entens per què les fas, hi ha perseguir la felicitat, la calma, sentir-te ple, malgrat el risc o el perill.
dijous, de juliol 31, 2008
El retorn
Com deien els de Sau, "Tornar a començar"! Molta gent que fa la tira que no veig, moltes coses a reprendre.
El Club, la feina, els voluntariats, la tesina, la parella, la família, els amics, la salut.
divendres, de juliol 18, 2008
En Bassas se'n va
La gent no es pot perpetuar en els llocs, però els comiats, els canvis, sempre creen recels i sempre fan una mica de basarda.
Escoltar el seu comiat en la distància et fa la sensació que som un país normal.
dissabte, de juny 28, 2008
La complexitat
divendres, de juny 27, 2008
juny 2008
dimarts, de juny 10, 2008
Malparits a la feina?
Busca’t aliats.
No encasellis.
Relativitza i valora fredament.
Agraeix que et corregeixin.
Posiciona’t.
Sigues professional.
No et precipitis (no pot esperar gens?).
Reflexiona abans d’actuar.
Estigues sempre ocupat. I si cal, fingeix.
Reacciona sempre al primer incompliment d’un compromís.
Fes allò que t’agrada menys el primer de tot.
dilluns, de juny 02, 2008
27
El segle passat ja anava de colònies com a monitor, però cada cop que enceto la recta final, el compte enrera, se m'encén alguna cosa per dins que em posa tot nerviós, inquiet, impacient! Llons, que 27 dies i ja seré allà, amb calça curta, xancletes, samarreta esparracada, el barret i el xiulet!
Cada any em sento igual i cada any conec gent nova i cada any torno tocat. I segur que si llegís els posts d'abans de marxar de colònies de l'any passat, segur, es deu assemblar molt a aquest.
A la meva vida, avui per avui, hi ha definits dos grans eixos de vida:
acció
__parella
__colònies
__feina
__muntanya
relació
__els de música
__els dels estudis
__els d'escalada
__els de colònies
__la parella
__la família
I el que més m'omple és quan acció i relació se solapen.
27 dies i me'n vaig! Bon vent i barca nova!
dilluns, de maig 19, 2008
Tossudament alçat
dijous, de maig 15, 2008
Iguals davant la llei
divendres, d’abril 18, 2008
dijous, d’abril 10, 2008
He fet un experiment
Curiosament, fa força temps que no surto cada dia de la feina més tard de les 8. Fa mig any enrera, molt sovint em quedava fins quarts de 9.
Sent 2 persones de 5, la roda segueix girant. La feina no s’ha aturat, i n’estem fent de nova. Segur que no ho fem tot, i hi ha projectes que els hem aturat, però estem complint els objectius fixats per a aquest any.
dimarts, d’abril 08, 2008
Allò que va ser una fantasia
Durant els tretze dies de colònies ens les empesquem per trobar aquest tresor tan especial: fabriquem joies i cofres del tresor, màscares precioses, aconseguim la flama olímpica gràcies a l’ajuda d’una bruixa, conservem la natura, preparem els menjars més exquisits i els balls més espectaculars per oferir una bona festa a la Reina,... Però cap d’aquests regals la satisfà del tot. De joies en té moltes, ha rebut molts esportistes que han guanyat la flama olímpica per a ella, d’arbres en té molts, mil cuiners que li preparen les millors delícies sempre que vol. Sembla doncs que tot és massa efímer i material!
Arribant al final de les colònies i veient que encara no hem trobat el tresor més preuat del món, comencem a pensar que ens haurem de quedar amb la Reina tal i com els va passar a en Plis i la Plas. Necessitem una bona idea!
Entre tots, ens aturem a pensar què pot necessitar la Reina que no tingui i que pugui ser allò més valuós del món. Sembla que ho tingui tot... tot excepte amics! Sempre tan sola... Així que, com a últim intent, decidim fer-li entrega de la nostra amistat. Però l’amistat no es regala, ella també hi ha de posar de la seva part: si ens deixa tornar a casa, serem amics seus per sempre i ens l’estimarem, la perdonarem i la recordarem sovint. Tal dit, tal fet! A través d’una cadena de petons li fem entrega de la nostra amistat i ella accedeix a deixar-nos tornar a casa, perquè d’amistat no en tenia, i ja se sap que, qui té un amic, té un tresor!
Durant les colònies, buscant els tresors per a la Reina, nosaltres també hem aconseguit el tresor més valuós del món: hem fet nous amics amb els quals hem compartit aquesta meravellosa aventura.
divendres, d’abril 04, 2008
Nit de recompte
És ja negra nit quan travesso Barcelona per carrer Aragó, comfortable dins el cotxe, els semàfors en verd, com si fos unes tisores tallant la ciutat en dos. Negra nit del 12 al 13 de Març. He quedat a dos quarts d’onze a la Plaça de Sants, i no sóc puntual. He anat a casa a canviar-me: pantalons còmodes, jersei, jeca pel fred, una bufanda, sabates còmodes, haurem de caminar força. La Maria i dues noies més m’esperen. Som quatre persones, juntament amb uns set-cents voluntaris més, involucrats en una iniciativa que va començar la Fundació Arrels fa un parell d’anys, amb l’objectiu de desplegar-nos per Barcelona per pentinar els carrers, vorera per vorera, caixer per caixer, comptabilitzant gent sense llar tot recollint-ne informació (on són, quant de temps fa que es troben sense llar, hàbits,…).
Trobo la Maria al costat del quiosc de la Plaça de Sants amb la resta de gent que caminarem el barri de Sants. Em presento a l’Anna i la Mercè, les altres dues noies del meu grup. Ja tenim preparada la ruta que seguirem per facilitar l’avançament ordenat pel barri. Pels volts de tres quarts d’onze, just iniciar el pas, ens topem amb un home assegut en un banc a l’altra banda de la plaça. La Mercè i l’Anna s’hi queden a xerrar per a omplir la fitxa. La Maria i jo comencem a caminar els primers carrers dels volts de la plaça: Passatge Serra i Arola, Carrer Galileu, Carrer del Miracle,… A Joan Güell trobem un home dins un caixer de Caja Navarra que s’està arreglant els cartrons, tot embolcallat, i decidim observar dissimuladament uns segons sense entrar a molestrar-lo. Se’m va fer estrany pensar-ho per primera vegada, però seria com si algú truqués a la porta de l’habitació quan t’estàs acotxant, tot calentet…escolti, no m’emprenyi ara! Així que la Maria pren nota de la localització, omplo la fitxa de la persona que ens hem trobat amb tot allò que hem pogut veure, i esperem l’Anna i la Mercè, que ja pugen Joan Güell. Mirem el plànol i seguim avançant. Ens creuem gent pel carrer i ens miren amb cara de “què carai fan aquests amb pintes d’enquestadors a quarts de dotze passejant pel carrer”. Per pimer cop tinc la sensació de ser una taca d’oli, desenes de persones com nosaltres caminem Barcelona, ens filtrem pels carrers, som una taca d’oli.
Seguim caminant carrers amunt, arribant als jardins de Can Mantega. Ens ho han deixat prou clar en una reunió de coordinació abans d’aquest dia d: no fem tasca assistencial, només pretenem comptabilitzar i obtenir informació més acurada sobre les persones sense llar, quins hàbits i problemes tenen, per poder valorar si els serveis municipals i de les oenegés són suficients. Cap a quarts d’una arribem a Avinguda Madrid, el nostre límit nord i ens dirigim cap a Rambla del Brasil tot vorejant els nostres límits. La propera hora i mitja resseguirem el barri de Sants, creuant Carrer de Sants, fins a topar amb les obres del tren d’alta velocitat i tornem cap a Plaça de Sants.
Són quarts de dues, hem trigat tres hores a pentinar la nostra zona. Estem contents perquè hem pogut fer la nostra tasca sense problemes. Hem trobat vuit persones. Tan de bo no n’hi hagués cap. L’Anna ens diu sorpresa que en una conversa amb una de les persones amb qui ha parlat li ha dit que portava poc temps al carrer, només cinc anys, però que tampoc volia deixar de viure-hi, que hi estava molt bé sense veïns, dormint on vol cada nit. I a mi també em sorprèn.
Els grups del barri de Sants van acabant i cap als volts de les 2 ens reunim a un bar molt aprop de la plaça, cansats, però explicant-nos algunes batalletes de la nit. Hi ha gent que acabat aquest torn se’n van cap a Ciutat Vella. Allà, a les quatre, alguns grups hi faran una segona passada. La taca d’oli se seguirà extenent per la ciutat fins al matí.
Me’n vaig cap a casa, comfortable, altre cop dins el cotxe, semàfors en verd, travessant la ciutat, ara amb més consciència de gota d’oli escampant-me que no pas de tisores tallant la ciutat en dos. Em sento una mica més d’aquí.
dimarts, de març 18, 2008
La Font de l'Ametlló
Ens vam trobar un paio, en Manolo (el de la dreta) escalant en solitari auto-assegurant-se. Ens va ajudar a muntar vies per sobre del nostre nivell de manera que a la tarda la gent va poder provar vies molt més difícil, amb sostres, molt més tècniques i atlètiques.
Tots van poder provar què és això d'aguantar-te a la paret, i la magnífica sensació de posar una punteta de peu en un sortir, apretar-hi amb tota la força i veure que remuntes paret.
Potser la setmana vinent tinc un dia lliure i puc trobar algú per anar a fer via llarga. Per mi és allò que li dóna sentit a l'escalada: pujar una paret per arribar a un altre lloc, gaudint del trajecte, de les trobades de la cordada a mitja paret. Amén!
dijous, de març 13, 2008
Metges i infermeres
dimarts, de febrer 26, 2008
27 i a part
Vam quedar per sopar a un mexicà i com sempre van arribar tard. Un sempre ha de ser caballerós i no fer esperar les nenes, sobretot a aquestes que si se'ls gira em fumen de bufetades fins la foto del DNI. Van decidir fer-me seure a la cantonada per tenir-me acorralat, i les primeres preguntes van ser de tortura. El típic "confies". Ho he passat molt malament de colònies per aquestes preguntes. I sempre he estat innocent. I sempre ho he hagut de demostrar i de patir per mantenir el meu honor. I els vaig aclarir els dubtes i les meves afiliacions. Aquest any tornem a les andades!
Les senyoretes
Sortint del mexicà vaig fer cap al Pacha. Dimecres i festa Erasmus! Buff... molta guiri amb pinta de 20 anyets acabats de fer. Com que al final m'hi vaig trobar sol em vaig haver de muntar la festa per la meva banda, i un dia d'aquests ja em cobraré l'aposta. Me'n deuen una, de llepada! Com que em vaig plantar a Pacha una mica abans de l'hora que havia quedat, em vaig quedar dins el cotxe esperant. Vaig passar-me uns 20 minutets observant com les senyoretes que fumen i són professionals del carrer gestionen el seu negoci, i vaig entendre algunes coses. Primer, per què hi ha tants homes que van de putes i no se senten molt malament. Resposta: perquè la majoria hi van perquè els la xupin una estona (cosa de menys de 5 minuts) i cap a casa. Suposo que per ells deu ser com passar un moment a distreure's abans d'anar cap a casa. No és fotre un clau, cara a cara (o no) amb l'altra dona, mirar-la, tocar-se, despullar-se (o no). És qüestió de molt poqueta estona, de pràcticament ni mirar-se ni tocar-se... així que, tampoc n'hi ha per tant, no? És només per desestressar-se... Cotxes d'empresa, monovolums familiars, esportius de gama alta,... de tot. En els 20 minutets que hi vaig ser, les quatre noies van atendre si fa no fa uns 8 o 10 clients. No m'imaginava que hi hauria tan moviment un dimecres qualsevol a quarts d'una de la matinada.
Les nenazas
Aquest cap de setmana passat he rememorat vells temps amb alguns amics. Mantenint la flama i fent-la créixer. Els lligams et mantenen unit més enllà de l'espai i el temps. Com amb tots vosaltres.
Benvinguts els 27. Ja caminem els camí dels 28.
dilluns, de febrer 11, 2008
divendres, de febrer 08, 2008
A mi no m'agrada el carnestoltes!
Vam arribar-hi divendres vespre, temps just per anar a casa, deixar les coses i baixar al centre de Düsseldorf per fer una mica de festeta en un local amb música d'aquesta internacional i llatina (diguem-ne...). Malgrat arribar-hi passades les dotze, encara hi havia força festa i hi havia prou espai per fer-te la teva festeta sense haver d'anar-te apartant de la cara els pèls de l'aixella del cepat del teu costat.
Dissabte ens vam llevar a una hora indeterminada que gairebé ja feia tarda. Vam fer un dinar-sopar (per nosaltres dinar però per l'horari alemany sopar...) amb una sobretaula espectacular de gairebé 2 hores xerrant sobre el món de la parella. Per mi, de les millors coses del cap de setmana. Un viatge pot tenir sentit només per un moment com aquest. Després de dinar, via cap a Köln i en veure el Cristo de gent disfressada (tothom sense excepció!) vam haver de buscar-nos la vida per disfressa'ns mínimament. El primer intent, i definitiu per a mi, va ser patètic.
En Jordi i en Roger, en veure una oportunitat de canvi, no s'ho van pensar dues vegades: un birret a l'estil hooligan amb cascabells per quedar més simpàtics.
La festa del dissabte, més aviat fluixa i massificada si no hagués estat per l'avanç de les hores i la imaginació d'en Roger i meva per aplicar càntics del Barça a les avorrides cançons alemanyes. Vaja, que al final vam arreglar-nos la festa!
Diumenge cap a casa. I aquest cap de setmana, m'ho prendre amb més calma, que ja tocaria... :)
dimecres, de gener 30, 2008
Les cartes
divendres, de gener 25, 2008
Tenir una filla
dimarts, de gener 22, 2008
Sant Antoni Abat
Un dia molt emotiu per ma àvia, per mon pare i me mare, i que vam celebrar en família. Creia que seria un dia que se'm faria dur i en canvi, quan al vespre anava amb el cotxe cap a casa pensava que havia valgut molt la pena.
Cada dia em sento més convençut que duc una vida més aliniada amb la que fa uns anys m'hauria agradat dur.
Bona entrada d'any a tots i totes!