Avui era el dia. Podria haver esperat a demà, però he decidit que seria avui. Així que després de l'última reunió d'aquesta tarda, he decidit comprovar on era el restaurant. Una delícia de fondues de formatge, quantitat inacabable, al centre de La Paz. Celestial.
El menjar és ben bé un acte molt social. Vull dir que asseure's a taula, la cerimònia dels plats (l'entrant, el primer, el segon, les postres, el cafè) és quelcom molt social. Però t'hi acostumes, i al final fins i tot aprecies poder menjar assaborint, olorant, pensant, escoltant.
Quan era ja ben bé a rebentar, he decidit demanar el compte i fer via cap a l'hotel. La sortida ha estat eufòrica, alegrant-me de l'encert d'haver anat a sopar a la fondue avui. Que tip i que bo tot! Que bé!
I quatre passes més endavant, quan ja tenia el cap pensant en una altre cosa, una àvia, asseguda a terra, m'ha deixat anar "una moneda, por favor...". Podria ser qualsevol de les moltes persones que veus pels carrers de les ciutats de Bolívia. Podria ser qualsevol habitant dels pobles i llogarrets de Bolívia. I em mirava, als ulls. Podria ser la meva àvia, segur que no els deu tenir, però li'n hagués posat vuitanta. I com faig sempre, he fet que no amb el cap, mig aixecant les espatlles. I he sentit l'escalfor del formatge, del vi, de la sopa, del te... i he notat l'escalfor del meu llit a l'hotel de 40$ la nit, i el gust dolç de la mantega i el cafè amb llet de demà matí. M'he aturat, mà a la butxaca, dues passes enrere i un parell de monedes dins el seu barret. "Gracias señor". Gràcies?...
Per què a ella sí i a tantes altres persones no? De camí cap a l'hotel, n'he trobades ben bé unes deu més, però potser no m'ho han sabut demanar amb els mateixos ulls, la mateixa veu, el mateix deix,... I en el fons en el fons, què passaria si els donés dos bolivianos a cada una de les persones que m'he trobat? 20 bolivianos, 2 euros. És que la meva economia no ho podria suportar? Realment és una qüestió de principis? (no donem suport a pidolar, donem-los espais i recursos perquè se'n puguin ensortir...).
Hi ha gent que només mirar-te, et toca ben endins.El viatge tot just acaba de començar.
El menjar és ben bé un acte molt social. Vull dir que asseure's a taula, la cerimònia dels plats (l'entrant, el primer, el segon, les postres, el cafè) és quelcom molt social. Però t'hi acostumes, i al final fins i tot aprecies poder menjar assaborint, olorant, pensant, escoltant.
Quan era ja ben bé a rebentar, he decidit demanar el compte i fer via cap a l'hotel. La sortida ha estat eufòrica, alegrant-me de l'encert d'haver anat a sopar a la fondue avui. Que tip i que bo tot! Que bé!
I quatre passes més endavant, quan ja tenia el cap pensant en una altre cosa, una àvia, asseguda a terra, m'ha deixat anar "una moneda, por favor...". Podria ser qualsevol de les moltes persones que veus pels carrers de les ciutats de Bolívia. Podria ser qualsevol habitant dels pobles i llogarrets de Bolívia. I em mirava, als ulls. Podria ser la meva àvia, segur que no els deu tenir, però li'n hagués posat vuitanta. I com faig sempre, he fet que no amb el cap, mig aixecant les espatlles. I he sentit l'escalfor del formatge, del vi, de la sopa, del te... i he notat l'escalfor del meu llit a l'hotel de 40$ la nit, i el gust dolç de la mantega i el cafè amb llet de demà matí. M'he aturat, mà a la butxaca, dues passes enrere i un parell de monedes dins el seu barret. "Gracias señor". Gràcies?...
Per què a ella sí i a tantes altres persones no? De camí cap a l'hotel, n'he trobades ben bé unes deu més, però potser no m'ho han sabut demanar amb els mateixos ulls, la mateixa veu, el mateix deix,... I en el fons en el fons, què passaria si els donés dos bolivianos a cada una de les persones que m'he trobat? 20 bolivianos, 2 euros. És que la meva economia no ho podria suportar? Realment és una qüestió de principis? (no donem suport a pidolar, donem-los espais i recursos perquè se'n puguin ensortir...).
Hi ha gent que només mirar-te, et toca ben endins.El viatge tot just acaba de començar.
