Sembla impossible, però el següent dimarts no, l'altre, seré allà. Altra vegada. Segona nit. Nens a dormir, reunió de monitors.
És ben estrany, però faltant tant pocs dies, i jo encara no sé si hi aniré. Depèn d'una reunió que tindré demà. Pràcticament es podria dir que ja tinc un sí, però em falta el sí oficial i explícit de "pots anar-te'n de vacances ara".
Marxo amb una mica de recança. Potser perquè ja tothom s'olora que serà l'últim any (i què farem l'estiu que ve?!), potser perquè marxo i deixo la parella ben moixa tota sola i renunciant a vacances amb tu, potser perquè mica en mica anem perdent la innocència,...
I la vida passa. Anys passen. Anys que han passat. Cal viure amb plenitud, fent allò que ens agrada... i que complicat que és saber exactament què és allò que més t'agrada (està clar que allò que fas no et desagrada, sinó ja haguéssim plegat veles)!
I tornaré altra vegada pensant si realment estic dedicant la meva vida professional a allò que més m'agrada.
Això és final d'etapa. Segurament amb aquestes últimes colònies firmaré l'última pàgina d'uns anys que sempre recordaré, i que com deia fa un temps (no sé explicar-me sense les colònies), hauran estat molt importants per entendre com he arribat fins aquí i com pot ser que sigui d'aquesta manera.
Com cada any, estic fotent tota la llenya al foc abans de marxar, per tenir les coses molt tancades, no haver de patir d'enllà estant. I costa.
Hauré de repensar quins vull que siguin els eixos de la nova etapa, quin ha de ser el centre de gravetat. Alguns els tinc molt clars, però anirà molt bé repensar-ho i verbalitzar-ho.
Últim any, anem com hi anem, donant-ho tot!
