Sant Jordi mata el drac

Per primer cop diria que he viscut un dia de Sant Jordi com la majoria dels mortals. En parella, fent l’intercanvi de llibres i rosa, amb sorpreses i, mentres passejava, em sorprenia del munt de parelles acaramelades, per aquí i per allà, que caminava, s’abraçava o senzillament es miraven. Fins i tot a les 12, cap al tard, caminant cap al cotxe, me’n vaig trobar unes quantes! Ahir va ser un d’aquells dies que vas pel carrer i veus tothora cares amb un mig somriure permanent i mig dissimulat, inquiet, que et fa vibrar i t’impulsa també a omplir-te el pit i definitivament, somriure també. Dia de sol, dia de vellut, càlid, suau. Diada que neix del patiment, del perill, de l’agosarament, de l’empenta, del sacrifici, de la vida i de la mort, de la vida que neix de la mort, Sant Jordi mata el drac, brolla la rosa a glopades i t’enamores i és el destí.

És allò que fa especial Sant Jordi, un dia com un altre, però tan fixat com et quedes en els petits detalls, en l’emoció, en els altres. En allò tan de cada dia.