Hi ha una escola perduda al mig del Montseny

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nóvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah, i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava

I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina:Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre l’aprovava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava

Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava que cantava com una gitaneta a les nits de lluna :ole, ole, ole...

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites.

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.

I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles, ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes Gluglgugluuuuu........

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny...

Albert Pla (no perdre's la versió d'en Joan Dausà)

Treballar no sempre és treballar

No arribaré a cap conclusió sorprenent, però l’evidència aquest dies se’m clava al pit. He passat dues setmanes treballant: torns, material, activitats, hospitals, medicines, actituds, vigilàncies, malsentesos, malsrotllos,… dues setmanes, 20 hores al dia.

I el que més recordo és que la feina la feies rient a tot hora. Rèiem per qualsevol bestiesa! Que si la porra del bacalao, que si un “agilucho” (pels no iniciats, es tracta de l’acció de tirar-se a la piscina amb la tovallola d’altri a mode de parapent tot cridant “agiluchoooooooooooooooooooooooo!!!”), que si el nen que et demana d’anar al lavabo apretant-se el cul perquè no surti res, que si una mirada de complicitat, un acudit dolent enmig d’un missatge reial, salvar-te d’una galleda d’aigua per simple intuïció, confiar en la confiança, matar l’assassí o ser assasí i guanyar matant-te, inventar-te una cançó amb coreografia en 30 segons,…

Ara que tot seguit he tornat a treballar, davant l’ordinador, em pregunto per què no sóc capaç de riure a tot hora de les coses que faig, del què diem, del què pensem, dels errors aquí també. La gent aquí la conec més en principi que de colònies el primer dia. Diria precisament que és un tema de confiança. Aquí ens amaguem les vergonyes. De colònies assumeixes que no te les pots amagar, que és obvi que es veuen, i emocionalment necessites compartir-les. Confies. T'aboques als altres.

També hi deu influir el fet que, sobretot pels monitors, la principal preocupació és passar-s’ho bé, perquè així els nens també s’ho passaran bé. Cuidar, estimar, gaudir.

Segurament això és el que em falta a la feina del dia a dia: no ens cuidem, no ens estimem, i no ens permetem gaudir. Perquè estem treballant, només faltaria això!!!

Oi?

La bufetada de la tornada

Ja torno a ser aquí!

Gairebé estic sense paraules. El casament d’en Timothée va ser sorprenent, la connexió París-Colònies una bogeria, amb reunió a ESADE inclosa pel mig, les colònies emotives, aprenent com cada any altre cop dels companys però sobretot dels nens.

Quant de temps fa que no fas una pilota de fang amb les teves mans? Quant de temps fa que no jugues a la bandera? A lladres i sereno? Quant de temps fa que no fas un partit de futbol de 25 contra 25? Quant de temps fa que algú que amb prou penes fa dues setmanes que coneixes et diu entre llàgrimes que et trobarà a faltar molt, tingui 7 o 21 anys?

Cada any les colònies tornen a ser especials, tornen a tenir la seva part màgica, diferent. Cada any aprens tant i tornes amb tantes ganes de menjar-te el món, que quan topes amb la dinàmica “d’aquí baix”, et cau el món a sobre i et passes un mes sense saber ben bé què estàs fent, ni per què ho fas… per sort els amics t’ajuden a posar-te altre cop al teu lloc. Com deia altres anys, just després de colònies no és massa bona época per a prendre decisions trascendentals. Estàs aixafat, trobes a faltar fer bromes tot el dia i riure per qualsevol bestiesa, no preocupar-te durant dues setmanes de quant valen les coses, només preocupar-te dels nens i de passar-t'ho bé, de divertir-te. Per sort ara ja no em passa com els primers anys, que agreujat per situacions de faldilles no aixecava el cap fins ben bé gener...

Torno amb ganes de pensar el proper curs, que segur que portarà moments molt emotius i importants. Fa temps que hi ha coses que em ballen pel cap i n’hi ha que no poden esperar gaire més, com posar-me a fer la tesina, encara que m’hagi de passar un any tancat a casa els caps de setmana.

De moment, torno amb ganes de veure la gent altra vegada, els de colònies, els d’aquí, la família,… de moment, aquest divendres tarda partidet de futbol-platja a Barcelona, i diumenge si Déu vol, partidet de paintball. Si algú s’hi vol apuntar hi serà molt benvingut. Només cal que m’ho facis saber a través de l'email o deixant un comentari.

Tornem a la guerra del dia a dia. Tornem a intentar trobar la màgia de les petites coses que et passen en un dia qualsevol.

Poder Fantastia per sempre!

Per la lluita eterna d’un senzill somriure d’aquell infant que aixeca els ulls i et mira.

Per al lluita eterna de mostrar l’infant que porteu dintre.