Iaia Rosita

Les persones no moren quan se’n van del nostre costat, deixen de ser-hi quan les oblidem.

Jo doncs, no l’oblido.

Dimarts vespre, just després que Déu la cridés al seu costat, seia al costat de la butaca on s’acostumava a estar asseguda i pensava, creia, que els anys que l’he coneguda hi he trobat, en ella, una persona plena.

Durant aquests anys, gairebé diria que per ella la família ho era tot, el més important. No oblido cada cop que parlant amb ella m’ha preguntat com m’havia anat aquell examen, o aquell viatge que havia de fer, o aquella entrevista de feina. I aprofitava per explicar-me les peripècies de la resta. Tenia una especial preocupació, una especial atenció en la família.

He vist en ella un exemple de sacrifici i autoexigència. Des de recordar-la netejant casa seva fins a l’últim racó amb gran meticulositat, fins preparant-me el berenar després d’escola amb mètode, pausadament, com calia fer-ho, i sense oblidar-hi mai res: les olives, l’aigua, el pa, els tomàquets, l’oli, la sal, l’embotit, les tovalles, el tovalló. Sempre tot a punt. Sempre tot al seu lloc. Una persona d’ordre.

Potser per això, per ser una persona entregada a la família però a l’hora tan exigent amb si mateixa, sempre he vist en ella una àvia dura, de les d’abans. No va pretendre mai complaure’m, com a propòsit principal. Era exigent i preocupada. Encara sembla que la senti dir-me que “on vas vestit d’aquesta manera”, o “que lleig que estàs amb aquesta barba de quatre dies”. Els últims anys, crec que veient que ja no hi tenia gran cosa a fer per canviar-nos, s’ho prenia de més bon humor. En ella hi veia una persona preocupada pels seus.

En la persona plena, exigent, bolcada als altres, atenta i preocupada per la família, hi he trobat una persona per estimar, que no s’ha mort perquè se n’hagi anat del nostre costat; viu en nosaltres, viu en el nostre record. Descansi en pau.

30

No el conec. L'Ignasi Guasch Martínez per mi és un autèntic desconegut, una d'aquelles tantes persones que coneixen una persona que tu coneixes. Un de tants milers.

He trobat que ha escrit això, en el seu facebook, i ressonat a dins, de manera que no puc fer res més que reproduir-ho, així, cru, sense més. Espero que si algun dia descobreix que li he agafat el text i l'he reproduït, no s'emprenyi...

Un petó.

Família,

ja està fet, ja en tinc trenta. Avui ha estat un dia ple d'emocions. He plorat, he rigut, he enyorat, he agraït, he somrigut... No sé gaire bé què dir-vos i tinc tantes ganes de dir-vos tantes coses, ja em coneixeu... Estic més content que no sembla. Porto viscudes tres dècades (que tampoc és tant) i he procurat fer-ho intensament. He estimat, he oblidat, he recordat, he trobat a faltar, he donat gràcies, he abraçat, he enamorat, he après, he caigut, he donat la mà, he avançat... I m'han estimat, m'han oblidat, m'han recordat, m'han trobat a faltar, m'han donat les gràcies, m'han abraçat, m'han enamorat, m'han ensenyat, m'han fet caure, m'han donat la mà, m'han ajudat a avançar... I tinc ganes de seguir fent-ho. No sé per què dono tanta importància a aquestes coses, no sé per què em poso d'aquesta manera, en moments com aquest. Suposo que la cojuntura, el context (ara que torno a la filologia, on es dóna tanta importància al context) hi tenen molt a veure. Aquest any, el dels trenta, ha estat, de fet, meravellós. És cert que m'he fotut alguna bona bufa i que n'he sortit una mica de gairell; però també ho és que m'ha regalat sorpreses meravelloses (i ben guanyades). M'ha regalat amics, m'ha regalat amor, m'ha regalat teatre, m'ha regalat música... El meu pas dels 29 als 30 serà el de Prime Time, el d'Algú que miri per mi, el de Polseres vermelles, el d'Un Viatge al Voltant del Sol... El de Mallorca, el d'Eivissa, el de Deià, el de Jamiroquai, el de la sala Monasterio, el del Borneo, el del Pipa's Club, el de Sopa de Cabra, el de The Wall, el de Primer Amor, el de Purple Rain, el de Midnight in Paris, el de Postcards from Paraguay, el de Tòquio Blues, el de Razzmatazz, el de València... En el fons, no puc queixar-me. Guardo molts bons records, d'enguany. I jo, nostàlgic emperdernit, avui tinc ganes de cridar que "tot és ara, mira endavant!". Avui la meva amiga (i mentora) Núria Pino em deia "sigues valent per dir adéu i per dir hola". I suposo que es tracta d'això, de ser valent per seguir caminant (com m'ensenyava fa un parell de dies el meu nou amic Oriol, una de les sorpreses boniques d'aquest final de dècada). Les pors, com em deia una altra bona amiga, ens les creem nosaltres solets. I potser va essent hora d'arraconar-les, com cantem els ToquiQuiToqui ("Tanca els ulls i respira. A fer punyetes la por!"). Vull dir-vos que no m'espanta caminar, que no m'espanta descobrir. És cert que sóc més lent que d'altres, per a certes coses, però encara tinc il·lusions i il·lusió per tenir-ne de noves. I sé que m'esperen moltes coses, moltes sorpreses. I ja n'he tingut algunes, les darreres setmanes (de precioses). I he trobat uns altres ulls i unes altres orelles i unes altres mans que tenia molt a la vora però a les quals no havia prestat prou atenció (divendres a la nit posarem fil a l'agulla), i d'altres que m'han caigut com una poma newtoniana. I estic encantat de la vida, en aquest sentit. I encara més de veure que tanta gent que fa tan de temps que m'acompanya, segueix ben a la vora, d'una manera o altra (que les distàncies ja no es mesuren en centímetres sinó en afecte). Sóc plenament conscient, però, que "todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar". I que navegant descobrim ports preciosos, però que arriba un moment que convé dir "bon vent i barca nova". Que els dracs viuen per sempre però els nens ens fem grans; que descobriré nous jocs que m'agradaran tant. Però no vull nits grises ni tristes ni dracs que s'enfonsin plorant. Vull poder recordar amb un somriure i que la llum d'aquest somriure il·lumini el que em queda per descobrir. Prenent-me temps, sense córrer, que la pressa mata. Però sempre a punt.

Un petó molt i molt gran. Ens veiem aviat. O quan faci falta.

L'avi Jaume

N'he sentit més aviat poca cosa del meu avi, però m'he trobat amb un text d'un llibre que no coneixia que parla d'ell: "Cerdanyola: el camí cap a la democràcia. Moviment obrer i lluita antifranquista (1966-1976)" de l'autor Josep Lluís Negreira Verjillos. Llegir que véns també d'aquesta persona, que no l'has coneguda però que sents que ets continuació seva, que hi ets coherent, que se'n sentiria orgullós, de tu, et fa sentir bé.

En Paul

Avui fa anys que en Paul ja no hi és. No sé quants en fa, per a aquestes coses tinc molt mala memòria, però deuria ser l'any 2004, crec. Tinc la sensació que fa molt que se'n va anar.

Malgrat portar-me uns vint-i-molts anys d'avançada, era un amic. Curiós, estrafolari, però amic. Sempre en la distància.

D'ell en mantinc records molt bons navegant pel canal du Midi, amb mitja taronja a la boca i somrient, el seu bigoti retallat que li arribava fins a sota la barbeta i li emmarcava la boca. O els seus Ducados penjant-li dels llavis. Pràcticament no parlava. Només ho feia quan calia. Semblava que no hi era, però sempre tenia el criteri a punt per sentenciar què carai s'havia de fer.

Malgrat que fa uns anys que no hi és, encara el recordo. Allà on sigui Paul, una Voll Damm a la nostra salut.