Una tarda d'aquelles que no se'n treu gaire profit, a la feina. Ja no queda pràcticament ningú per les oficines i qualsevol cosa que necessites és pràcticament impossible tancar reunions o demanar documents o encarregar coses. Els meus companys havien començat ja les vacances el dijous. Al matí m'havia llevat una mica més d'hora per preparar-me la maleta: la intenció era sortir directament de la feina cap a La Mussara, bonic poble abandonat a les muntanyes de Prades (Tarragonès) per anar a passar-nos els cap de setmana escalant si el temps ens ho permetia. La predicció del temps no era massa optimista: 85% de probabilitat de pluges generalitzades per tot el territori, i alguns ja havien saltat de la convocatòria.
Així les coses, cap als vols de les 18'00 vaig plegar veles i vaig decidir anar cap a casa a preparar-me de veres la maleta. Havia de reconèixer que al matí no havia agafat ni la meitat del que necessitaria. I sort que ho vaig fer. Si fins i tot m'havia deixat el sac de dormir! Així que vaig anar cap a casa, pensant què preparar-me, quan em va trucar la Victòria i vaig decidir passar a veure-la per casa (aprofitaríem per anar tots dos al súper a habituallar-me). Tal dit, tal fet. Amb l'únic inconvenient que sortia de casa la Victòria a 2 de 9. Preveient dues hores de viatge i havent de passar per casa a buscar més roba d'abric, algun joc per si ens havíem de distreure tot el cap de setmana tancats al refugi i alguna lectura, se'm començava a fer massa tard per anar a un lloc on no tenia ni idea de com anar més que tres vagues indicacions d'en Josep Manel per email.
Sortia de casa meva a quarts de 10 direcció a l'AP7. Primer vaig fer un intent de perdre'm, pensant-me que Reus m'ho trobaria abans de Tarragona, i ja un cop deixada l'autopista sí que vaig passejar-me tot Reus de cap a peus. Si no vaig parar 4 persones per preguntar, no vaig parar ningú. I quan preguntava tothom es quedava amb una cara de "què carai i deu anar a fer aquest paio a aquest poble...". Però me'n vaig ensortir i vaig trobar la carretera que guiava cap a Maspujols, Albiol, Vilaplana i finalment La Mussara. Tal i com deia abans, La Mussara és un poble abandonat al cim litoral de les muntanyes de Prades. Un espectacle per a la vista: des de la porta del refugi es veia com la muntanya quia als nostres peus 1.000 metres avalls i travessant pobles amb la mirada ensopegaves amb Reus i, al fons, platja i mar.Un espectacle. Però tota aquesta preciositat de vista, que és la que tens mentres estàs escalant, no la vaig descobrir fins el matí del dissabte. Tota la pujada des Vilaplana fins dalt La Mussara va ser per una carretereta de muntanya amb boira baixa de la que no et deixa veure tres dalt d'un ruc. Estava exaltat pensant que tornàvem a descobrir coses, passant per primer cop a les 11 de la nit per una carretera que esperes que et porti a un poblet abandonat on t'has de trobar amb tres companys. Potser no escalaríem en tot el cap de setmana, però el viatge, l'estada al refugi, tornar-nos a veure després de... molt de temps, era genial.
El refugi el vaig trobar a la primera i en Josep Manel i en Sergi ja hi eren, apurant un parell de gots de vi. En Jordi no pujaria de nit, així que ja el veuríem l'endemà matí. Vam anar a dormir la mar de contents un cop vam haver sopat quatre rosegons de pa i una mica d'embotit.
Dissabte matí es va llevar molt emboirat, però sense ploure, així que ens ho vam pendre amb molta calma, convençuts que no faríem res. Pels volts de les onze en Jordi ja havia arribat i en Pièrre, el guarda del refugi, ens havia indicat els sectors d'escalada més xulos i més aprop (per si a mitja passejada ens enganxava la pluja i havíem de tornar corrents). Vam agafar el material, tot i que alguns no estaven convençuts de carregar tot el "lastre" per fer potser una via i encara gràcies...
El sector era a 5 minuts, encara no, amb unes vies de llargada d'entre 10 i 15 metres, molt ben equipades i de dificultats molt variades. Perfecte! Ens hi vam posar ràpidament... i no vam parar fins les 7 del vespre! Excepte una mica de boira ploranera a primera hora, el dia es va aguantar fins ben entrada la nit, que va començar a ploure. Cap de setmana més que aprofitat. A les 7 érem ja al refugi, calentets prop de l'estufa i apurant la primera de les 5 ampolles de vi de la nit. Vam començar jugant al dòmino, després a les cartes i al final ens vam posar a cantar amb tres paios més de Barcelona que també estaven passant el cap de setmana allà. Sopar de refugi, calentent, que sempre cau que ni fet a mida, una mica més de fer el beure un cop en Bacardit i la Mireia ja van arribar, petar la xerrada i a dormir. No em trobava massa bé.
Va ser una nit de malsons i fred. Ruc de mi vaig agafar el sac d'estiu pensant que al refugi hi hauria flassades, però resulta que a part de no arribar-hi l'escalfor de la casa a dalt les habitacions, no tenien ni una trista manta. Així que vaig dormir amb les malles i la samarreta tèrmica, l'armilla polar, el polar i els pantalons d'escalada amb mitjons, i malgrat tot això, vaig agafar la grip... diumenge vaig llevar-me a 3 de 8 perquè no em trobava gens bé al llit, i efectivament, el paracetamol i l'ibuprofè van fer miracles! Així que vaig reafirmar-me amb les meves intencions de baixar a dinar a Barcelona, així aprofitaria l'efecte de les medecines per fer el viatget de tornada.
Quan arribava a Barcelona me'n vaig adonar que no havia ni tan sols trobat a faltar música ni ràdio, durant les 2 hores de viatge! Quin mal de cap i quin mal d'ossos! Després d'un cap de setmana genial la penitència va ser tres dies al llit amb febre. Però s'ho va valer!
La Mussara forever, sobretot per primavera!
