Però em vaig quedar amb les ganes de fer alguna cosa aquells dies que em deixés exhaust. Així que amb en Bacardit i en Jordi vam acordar dedicar-nos el dissabte, a priori per a fer una clàssica a Montserrat. Clar que en Jordi no sap de què va això de la via llarga... i clar que en Bacardit fa anys que no fa via llarga (és dels que va aprendre a despenjar-se amb el nus dinàmic o amb el vuit)... i clar que jo fa gairebé un anyu que no feia via llarga i per tant em ballaven els records de nusos, procediment,...
El pla d'activitat física dura per dissabte va començar, al final, a la Fuixarda, a les 9 del matí, fent explicacions sobre equipació de reunions, assegurar i descens en via llarga, passant a una pràctica de cordada de 2 al "quinto" que hi ha a la paret de la boca sud del túnel. Primer en Jordi i després en Bacardit. Feia potser tres mesos que no tocava paret i el cor se'm va posar a 190 només amb els dos primers metres de paret.
Fet i fomut, sortíem de la Fuixarda a les 2. Havíem quedat que per a la part física dura, pujaríem a la Mola, Sant Llorenç del Munt, corrent, i que ens quedaríem a dalt a dinar. Ni córrer ni punyetes: vam pujar amb el cotxe fins a l'últim pàrquing, i allà vam agafar la drecera del torrent que et porta directament a dalt el cim, 20 minuts i ja érem a taula, a les 4. Que si l'amanida, que si el beure, que si la butifarra, que si el cafetó... ens aixecàvem de la taula a les 6, i just fora el pati del monestir hi havia els cuiners jugant a futbol-carambola. Quan pugui penjaré fotografies. Entremig del bon rotllo, el Montseny va caure presa duna pluja de tarda d'estiu que amenaçava en amagar-nos el sol. Era un dia clar d'aquells que el vent a bufat fort i que la nit abans ha plogut i ha deixat un aire tan net. Mig baixant cap al cotxe, ja feia balanç del dia, tot i que encara quedava baixar a Barcelona a sopar amb la resta (Bassa, Albert, Victòria, Rocío): no m'havia cansat tan com havia pretès, però m'era igual, perquè el dia m'havia omplert i m'havia netejat tan com pujar a la Mola corrents sense parar des de baix Matadepera.
A vegades tinc al cap que haig de fer una cosa perquè "ho necessito", perquè m'anirà bé, però canvien els plans, t'hi adaptes, i deixant-te anar, en treus igual o més profit. L'únic que em sap greu és haver-me perdut els moments màgics de 4 dies de caminar sense parar per Posets-Maladeta. Però sempre podem tornar a muntar-ho, oi?
