Resulta que fa unes setmanes ens hem comprat una moto, a casa. Una d'aquestes de 125, que pots portar amb el carnet de cotxe, una mica gran perquè faci bulto quan vas per la ronda.
Val a dir que conduir una motocicleta és força divertit. És senzill. És com anar en bici però sense suar.
Ja se sap que diuen que hi ha dos tipus de motoristes: els que han caigut i els que cauran. No hi ha dia que l'agafi que no pensi "potser avui caus", m'imagino què passaria si al revolt rellisqués la moto i me n'anés contra el voral. Crec que és bo que hi pensi, sobretot quan la porto, perquè em posa en aguait, m'avisa, em recorda com de fràgil sóc allà sobre.
Una de les coses que més me n'he adonat és que, anant en moto, penses. Rumies. Has d'anar alerta, perquè et pots trobar a voltes tan absort en els pensaments que perds l'atenció d'allò que passa al teu voltant, i això sí que és perillós. És important estar atent al davant, però també controlant qui et ve per darrere i qui tens al costat i què sembla que volen fer. Però el cert és que rumies. Deu ser degut a la monotonia de la remor de la moto dins el casc, i el soroll dels altres cotxes, que t'invita a pensar. És curiós en tot cas. Quan vaig en cotxe no penso en res més que en els cotxes que porto al voltant, la velocitat, l'intermitent, aquell cotxe que vol fer no sé què, els de darrere... en canvi amb la moto, la ment vola.
No estic del tot convençut que això de la moto sigui "el més còmode del món", però haig de reconèixer que anar per Barcelona en moto és divertit, ràpid i desestressant.
En qualsevol cas, espero no empenedir-me'n mai d'haver-la comprat.
