Ple de noms, de vida.

D'adolescent, de tant en tant em preguntaven "i tu què vols ser, de gran?". I jo responia "bona persona", amb aquella intuïció de tant m'és què faci o sigui (i tant m'era, llavors), però que en el fons volia sentir-me estimat per haver fet bé.

I amb la mort del bisbe Pere Casaldàliga aquest 2020, he topat amb una frase seva que ho resumeix força bé. Potser seria un bon epitafi:

"Al final del camí em diran. 

Has viscut? Has estimat? 

I jo, sense dir res, 

Obriré el meu cor ple de noms."

Pere Casaldàliga

Som república! L'hora de defensar-nos

Avui t'escric a tu, què ets el germà gran, perquè amb el petit encara no hi puc mantenir converses. I amb tu sí. I em puc imaginar parlant amb tu sobre aquests temes.

No podem perdre la memòria d'allò que ens ha succeït.

Hem arribat fins aquí perquè no ens hem rendit. Ha arribat aquest moment de combat democràtic, de combat pacífic, de defensar activament i pacífica la república on vull que puguis viure. Us país on la teva opinió hi tingui més pes, un país que tingui en compte les persones, que no estigui pensat només per a afavorir a uns pocs. Un país que confiï en les persones i que el seu funcionament en faci bandera. Un país just, democràtic, implicat, associatiu, participatiu, comfortable amb tots aquells que hi volen viure. I no aliè als problemes que patim avui com a part d'aquest món tan gran i alhora tan petit.

No oblidem qui som, què hem aconseguit i què volem. Ja trobarem la manera de fer-ho, perquè persistirem, persistirem i persistirem. Tan sols em manca comprometre-m'hi més. Tan de bo ho puguem compartir d'aquí un anys. T'estimo.

PS- Una estona de silenci i record pels Jordis, en Joaquim i l'Oriol, que avui són a presó perquè van decidir fer allò que els vam demanar que fessin: organitzar un referèndum per a la república. 

Com més va, més ignorant.

Últimament em trobo pensant en què haig de fer amb la meva vida professional, i innevitablement penso que efectivament dec estar iniciant el que molta gent viu com "la crisi dels 40". És a dir, portes força anys treballant, veus que la vida cada cop se t'escapa més ràpid entre els dits de les mans i penses si l'actual és el millor ús del teu talent i del teu temps.

No evito pensar què hagués sigut de la meva vida si m'hagués proposat de veres ser bomber. En quin moment vaig descartar la idea? Encara hi seria a temps? No sóc conscient d'haver decidit fermament i amb vocació estudiar gestió d'empreses. Va ser un repte, tot un repte, i m'ho vaig passar extremadament bé. I val a dir que organitzar sempre se m'ha donat bé i sempre m'ho he passat bé, però també és ben cert que de fons, en mi crema una voluntat de vocació de servei als altres que segurament és més forta que no pas la gestió en sí per a un enriquement propi i d'altri.

I sóc on sóc. Director del SUD. En concret al Paraguay, de tornada d'un viatge de dues setmanes on he vist gent que les passe ben magres per sobreviure. I la voluntat de sumar esforços amb altres en allò que ESADE hi pot aportar, m'anima i m'empeny a fer més. Però fins quan? Fins quan seré útil? Quan seria millor que algú altres prengués el relleu? I després què faré? En què seré expert? Qui em voldrà? Durant quant de temps? Serà una feina que m'ompli?

I vols dir que haig de quedar-me gaire més temps a ESADE? Des de 2006/2007 que hi sóc treballant. Tinc la sensació que massa és a partir del moment en el qual ja no ets útil i/o ja no t'ho passes bé. No és una qüestió de quant, si no de com i per què.

De moment, torno havent compartit vivències amb alumnes que fan molt bona feina en favor dels altres. Anem sumant entre tots. Un món una mica millor.

I en Jaume petit? Hi serà sensible? Què voldrà fer-ne, de la seva vida? Com l'ajudaré a discernir a què vol dedicar la seva vida.

Dos anys després de l'última vegada que vaig escriure, i cada cop més preguntes. Ja és ben cert que com més va, més ignorant em sento.

La memòria de les cèl·lules

Estic escoltant des de la feina música de la Tracy Chapman. La noia canta estupendament, fa bona música. Però irremeiablement les cançons em porten un regust de tristesa, de pèrdua, de "no-sentit",... No aconsegueixo recordar en quins moments de la meva vida l'he escoltada, però és brutal que tants anys després, escoltar determinades cançons em retornin a l'estat d'ànim d'aquells moments.

En Pujol no és un frau

Començo a escriure dos dies després de saber que en Jordi Pujol ha confessat un delicte de frau fiscal. Sóc a Holanda des de fa més d'una setmana de vacances, i la distància ajuda molt a tenir una posició clara i nítida. I la vull compartir.

D'una banda, en Jordi Pujol polític em mereix tot el respecte. Intacte. Una persona forjada en la convicció i les conseqüències de les conviccions, ben formada, recta.

D'altra banda, en Jordi Pujol persona. S'ha de denunciar allò que ha fet. I ell ja ho ha fet. S'ha d'esclarir què ha passat i que en pagui les conseqüències. Però entenent que presumptament els fons són d'origen lícit, no "aniquil·laré" el llegat del personatge per aquest fet. Qui no ha pagat mai un servei sense IVA? Qui tributa un 0,01% pels rendiments del capital tenint immenses fortunes i a mi em fan pagar un 21%? Que sigui legal no significa que sigui just. I així entraríem en una roda de comparatives entre què és pitjor que no té sentit.

L'únic que té sentit és allò que ha fet el President, encara que sigui entre l'espasa i la paret: reconèixer els errors i les faltes, acceptar les conseqüències i tirar endavant. I esperar que es faci amb penediment, amb el cap cot.

Tan de bo tots els que no han pagat els impostos que havien de pagar, fessin el mateix examen de consciència i els llancessin al fang com ho faran amb el President.

I per tota la resta de coses que estan passant al país, via fora! Etapa final de l'inici del procés. No jugaran net, s'ho juguen tot, així que atacaran amb això i més. Nosaltres anar fent, perquè vull un país més just, on fins i tot un cas com el d'en Pujol pugui ser perseguit legalment i serena.

Referèndum: tres actes i un final.

Hi ha dos moments que recordava representaven moments d'avís, des de Catalunya cap a l'Estado Español, dels averanys per on menaven les relacions polítiques.

Un primer moment: en Montilla al Forum Europa a Madrid, finals del 2010, gairebé desesperat, perplex, veient que el Tribunal Constitucional havia tombat l'Estatut rebaixat a les Cortes Generales (que no era l'acordat al Parlament) i pactat amb el Gobierno. Intuïa (suposo que en cercles polítics i socials es deuria notar el rau-rau de fons) què s'estava coent a Catalunya a nivell de desafecció vers España en grans bases socials. I el cul de sac on ficava, el cop de porta que representava, per a la gent que defensava l'encaix d'España i Catalunya.

Un segon, en "Jordi Pujol ¿adiós España?" a Salvados. Tot just a inicis de març del 2012. I sembla que faci una eternitat d'aquest vídeo, i allò que s'hi diu, és a tants anys llum d'on som ara... Fins i tot l'advertència de "no le gustará, al Rey" sona naïf, des d'on som ara. I pensem que Jordi Pujol va dedicar la major part de la seva vida política a l'encaix, al pactisme, a la reforma d'España! Deuria ser dur per a ell, reconèixer tants anys d'equívoc. 

Des de llavors, el país s'ha mogut. Allò que s'intuïa ja és, i per a cada cop més gent, les certeses actuals són pitjors que les incerteses futures, en el cas de decidir-nos a tirar pel dret (de decidir). I ara, ja a finals del 2013, un Antoni Castells que constata que això del federalisme, era molt bona idea, però impossible si només era voluntat d'uns.

Tres actes per entendre que:

1. la gran majoria dels actors polítics rellevants de Catalunya no eren precisament partidaris de l'independentisme.

2. La voluntat de reformar España en un estat federal on tots hi tinguem cabuda, no és compartida. España (com a concepte) té molt clar què NO vol ser.

3. Hi ha hagut avisos de cap on conduïa determinades polítiques espanyoles, en les relacions amb Catalunya.

4. El moviment per al dret de decidir, és evidentment (punt 1) promogut i instigat des d'una gran base social (abans se'n deia moviment de masses).

Ara falta el final, que no serà res més que l'inici d'allò que ha de venir. Sigui el que sigui. I depèn de nosaltres.

Que tingueu tots un molt bon 2014.

Si ens veiessis

Sovint no cal que ens falti ningú per trobar-la a faltar. Aquest 2013 ens han deixat persones que voldríem que seguissin aquí al nostre costat, o que seguim trobant a faltar,  i que voldríem que fossin, més en un dia com avui, al nostre costat.