Des de l’habitació, se sent el rodar dels cotxes
pel carrer. Anuncia que el dia és de pluja. Els autobusos, amb els seus voceros,
criden els seus destins. Benvingut a La Paz.
Encara no fa una setmana que sóc a Bolívia, i tinc
la sensació que fa molt més temps que vaig marxar de casa. L’arribada a
Sucre va ser prou llarga. El vol d’Avianca Barcelona Bogotà es va descobrir com
una gran opció per creuar l’Atlàntic amb destí Amèrica Llatina. L’avió era dels
més moderns on he volat: a classe turista cada passatger tenia una pantalla
individual on seleccionar quin tipus d’entreteniment digital volia: com a mínim
hi havia 20 pel·lícules (totes ben recents), música, sèries de televisió, jocs
digitals. L’avituallament a bord, estàndard. Res a dir.
La connexió Bogotà La Paz va ser prou ràpida. Un
cop arribats a La Paz (a les 4 de la matinada) tocava esperar el vol de
connexió amb Sucre, que sortia a quarts d’una del migdia. Per sort, l’aeroport
de La Paz, petitet com és, es fa acollidor. Arribar a Sucre a les 3 de la
tarda de dimarts i fer les gestions per al telèfon mòbil em van acabar
d’esgotar. Em vaig posar a dormir a les 7 del vespre, sense tenir massa clar si
em llevaria per anar a sopar, i vaig despertar-me a les 6 del matí de dimecres.
L’hostal de Su Merced, per aquestes dates, no és
ple, tot just vuit o deu hostes, així que ofereixen allotjament a les millors
habitacions, que són les del segon i tercer pis. Les vistes sobre les teulades
de la blanca i colonial Sucre són impagables.
Dimecres matí vaig visitar don Hernán, responsable
de la regional d’ACLO Chuquisaca. El que havia previst seria una reunió de tot
just una horeta, per valorar la feina dels nanos de l’estiu i concretar
projectes pel 2012, es va convertir en una xerrada amistosa sobre la situació
de Bolívia, l’evolució d’ACLO i el suport del SUD durant els 9 anys que fa que
tenim relació. Vam tenir temps de fer un beure i que ens fessin dur una papa
rellena per amenitzar la trobada. Acabada la reunió gairebé a migdia, vaig
anar cap a les oficines d’ACLO Direcció General, on el Padre Fernando Alvarado
sj m’estava esperant. La trobada va començar un pèl freda, crec que hi havia
alguna cosa que l’amoïnava, però ben aviat vam recordar la seva última visita a
Barcelona, guia turística Roser Solà al capdavant, el suís i ensaïmades al
carrer Petritxol, les explicacions davant la Catedral o a ca l’Ardiaca,... i
oli en un llum. Després de confirmar-me l’excepcionalitat dels alumnes que van
estar treballant durant la tardor amb ells (cosa que ja havíem intuït des de
Barcelona), vam anar cap a la comunitat del Sagrado Corazón (la casa
dels jesuïtes a Sucre) per dinar. Havia previst aquesta invitació, de manera
que l’ampolla de Castell del Remei i el pernil salat que portava, va complir
molt bé amb la seva funció. La casa la coneixia del 2004, en temps d’en Rafo,
algun vespre ens hi havia convidat a sopar i havíem fet truita de patates i pa
amb tomàquet per discutir sobre el projecte que dúiem entre mans.
La tarda del dimecres la tenia reservada per veure
el partit del Barça Madrid en companyia de l’Isaac (vell amic a Sucre), però va
resultar, com ja m’havien advertit, que no hi havia cap televisió boliviana que
tingués els drets de la Copa de Su Majestad (todos iguales ante la
ley!). Amb l’Isaac vam anar a visitar les obres de l’edifici de 4 plantes
(8 apartaments) que està construint a uns dels barris/condominios més
tocats i posats de Sucre. Espero que li surti bé la jugada. El sector de la
construcció a Bolívia està en puixança des de fa un parell o tres d’anys. Les
raons, es podria dir que són: i) que “algunos se han salido de pobres”
(gent propera al MAS, partit d’Evo Morales, que ara tenen càrrecs molt ben
remunerats); ii) remeses dels expatriats (en devallada); iii) la potència
econòmica dels cocaleros, el sector de la coca cada cop té més pes dins del
país (Bolívia s’està convertint en un dels majors centres productors de pasta de
coca del món); iv) ...i, cómo no, que el país ha tingut una
evolució econòmica positiva els últims anys, que ha afavorit el sector del
comerç intern. Amb l’Isaac, vam acabar tancant la nit al JoyRide, al mateix
temps que a mi se’m tancaven els ulls.
Una nota que voldria destacar sobre el tema de la
droga són els baixos nivells de violència, delinqüència, criminalitat que es
viuen a Bolívia, coneguent l’augment del narcotràfic basat al país (quan l’Evo
va arribar al poder va expulsar els nord-americans de la DEA del país). Em
comenten que a Santa Cruz hi ha un o dos morts diaris, però vaja, no em sembla
res comparable a la situació que es viu a Centreamèrica, Colòmbia, Brasil,...
no ho acabo d’entendre. Es nota que hi ha conflictes i lluites d’interès (TIPNIS,
per posar un exemple), però tot pelgat molt soft.
Dijous matí m’havia de desplaçar en avió cap a
Tarija, però (oh sorpresa!) TAM (Transporte Aéreo Militar) havia cancel·lat
tots els vols Sucre Tarija del dijous. I ningú més operava Sucre Tarija el
dijous ni divendres. L’opció d’anar-hi per carretera no era viable: a Tarija
han descobert pous de petroli (Pozo Margarita), però no queda clar si els pous
estan només en territori de Tarija, o també una part està en territori del
departament de Chuquisaca. Per tant, discussió sobre qui es quedarà amb les regalías
de l’explotació. Solució: bloqueos, és a dir, tallar carreteres
(especialitat boliviana). De manera que em podia aventurar a anar-hi amb
autobús (12 hores carretera amb trams sense asfaltar en època de pluges) però
ningú m’assegurava que hi arribés, i això se li havia de sumar que l’endemà
divendres havia d’agafar un avió cap a Cochabamba, on m’esperaven els de Fe y
Alegría, si és que no els cancel·laven. Conclusió, suspensió de la visita a
Tarija. Així que dijous tarda em vaig decidir a agafar l’autobús de Sucre a
Cochabamba (10 hores per carretera amb trams sense asfaltar). El meu gen català
va fer crida de la selva: si agafava l’autobús de nit, m’estalviava una nit
d’hotel a Sucre, o sigui que podríem dir que el bitllet em sortia gratis! (nit
d’hotel, uns 30€, autobús, 6€).
A Cochabamba (ciutat d’un milió d’habitants) hi
vaig arribar per tant un dia abans. El matí el vaig dedicar a feina d’oficina
des de l’habitació de l’hotel. A la tarda, vam canviar l’agenda amb els de Fe y
Alegría per veure’ns divendres tarda en comptes de dissabte matí. L’any passat
vam estar discutint la possibilitat d’enviar-hi alumnes però encara estava tot
poc madur. L’endemà matí, una mica més de feina d’oficina i al migdia a dinar
amb el Pare Francesc Pifarré sj, un dels 5 jesuïtes catalans que viuen a la
comunitat de Cala-Cala. En Pifa és un home enèrgic i decidit, de molt bon humor
(i estricte quan cal, sembla), cara rodona, afable, rialler. Un dinar
entretingut seguit d’una xerrada (ara ja en Pifa i jo sols) perquè coneguéssim
la feina que fèiem uns i altres. Vés a saber si potser algun dia acabem
col·laborant. A curt termini, no. Em va acomiadar gairebé tota la comunitat
dient-me adéu des de la porta. Jo, somrient, m’allunyava dins el taxi pel
carrer sense asfaltar, fent adéu amb la mà “a la terminal de buses, por
favor”.
Esperava sortir de Cochabamba cap els volts de les
4 de la tarda, però se m’havia fet tard i ja eren quarts de 5 quan hi vaig
arribar. Els següents busos que sortien ho feien a quarts de 6. Vés quin remei,
arribaríem a La Paz de nit. Tothom em deia 7 hores de trajecte, jo que ja
començo a ser gat vell dels autobusos a Bolívia, feia càbales de 8 de trajecte
més alguna paradeta de mitja hora pel camí en aquells típics restaurants de
carretera tan típicament bolivians, que apareixen enmig de la polseguera, en el
no-res. Fet i fomut, sortíem de Cochabamba passades les 6 i arribàvem a La Paz
a les 2 de la matinada (paradeta de mitja hora inclosa).
Aquest matí, esbarjo (sortiré a passejar una mica)
i farem temps abans no sigui l’hora de sopar. Potser faré un dinar sopar cap
els volts de les 7. Ja és ben bé que això dels àpats és molt social. Ara que
vaig tot sol, no trobo mai el moment d’anar a menjar. Poca activitat física,
poca gana. Si mon pare veiés la disbauxa d’horaris...!
Demà últim dia a Bolívia i canviarem de país: tres
dies intensos a El Salvador abans d’afrontar Guatemala i la recta final.
Espero que estigueu tots bé. Una abraçada,
Jaume.
