La ràbia

Veure el desgraciat aquest que va estomacar una noia als Ferrocarrils de la Generalitat fent el fanfarró pel poble em provoca fàstic. Però no només perquè em provoca ràbia i fàstic ell mateix, sinó per l'espectacle en què s'ha muntat tot aquest cas. Aquest paio és un perill públic! És el típic milhomes que te'l trobes engrescat i mig torrat i et fa una cara nova perquè l'has mirat malament.

La gent que es pren amb tanta arbitrarietat actuar sobre els drets dels altres no pot ser que puguin disposar dels seus drets d'una manera immaculada. No és just. Potser ajustat a aquesta llei que tenim, però no just humanament, no és equilibrat el dany i la pena. En aquest sentit, cada cop em sento més proper a "l'úll per úll, dent per dent". Sense arribar a determinats límits, com penes de mort, però entre això i fer-li créixer l'ego de pinxo de barriada anant pel carrer amb llibertat vigilada i a veure si rebrà un correctiu econòmic i potser de llibertat (tot i que no és delicte de sang i per tant delicte de faltes, per via civil...molt complicat que vegi l'ombra d'una cel·la)., crec que hi ha tot un camp de penes a articular.

Em declaro inculte en temes legals, però humanament em sembla totalment injust.

D'altra banda, tal i com escriu el Mestre Partal al seu web, què carai està passant últimament amb la professió periodística? Tot ha de ser sensacionalisme, en aquest país, a partir d'ara?

Com eduques una criatura perquè no acabi sent un desanimat com aquest paio? En quin moment aquest paio decideix ser aquest tipus de persona? Li agrada? És el que volia? És completa inconsciència?

Les millores socials de la Catalunya d'aquestes esquerres (II)

Per començar, una carta que il·lustra el malestar dels metges i la seva impotència (la pèrdua o fuga de talent en aquest país fa temps que està sent un dels principals cavalls de batalla per la lluita per a la competitivitat i productivitat), i seguit una carta que segueix el tema d'ahir.

1. http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20071023/53405178303.html

2. "CARTA A TOTS ELS COORDINADORS D’ABS i a qui pugui interessar:

Benvolguts amics,

Avui dilluns 22 d’octubre a las 8,10 hores del matí he rebut el meucessament com a director d’equip de forma verbal, molt correcte i de bonesmaneres pel Gerent de l’ICS Sr. Jose Maria.

El motiu d’aquest cessament, és no poder permetre que un director d’equipcritiqui l’empresa i que jo em defineixi com a coordinador enlloc de director(dient no tenir res a veure amb la carta dirigida als coordinadors, encara queno li agrada el to ni tampoc el contingut).

Sempre m’he definit com a coordinador perquè vaig ser escollit per l’equipfa 16 anys i cada any puntualment poso el meu càrrec a la seva disposició,intento gestionar el grup des del consens i sé que una mirada o un somriurefan més que un escrit o una ordre.

A les 9 h, ni un minut més ni un minut menys, un cop cesat m’ha vingut alcap una anècdota que coneix prou bé el meu amic Josep Casajoana (que no hatingut res a veure amb el meu cessament), que explica la història: Eltorero “Mario Cabré” després d’haver estat tota una nit amb la “Ava Gardner”va sortir disparat de l’habitació, i quan aquesta li va preguntar on anava,ell va contestar: “Doncs a explicar-ho”!!! Així, amb aquesta idea he anat a veure els meus companys del Raval Sud per explicar-los lo sorprenent que em semblava que el gerent d’un govern anomenat d’esquerres i socialista, fos el primer a cessar un director-coordinador d’equip(segons conceptes) per una carta enviada als seus companys.

Personalment penso que l’empresa som tots i m’agradaria que des de lagerència se’ns escoltés, doncs no entenen bé els diferents problemes que se’lsplanteja, ni són conscients del que representa l’atenció primària ni delmaltractament a la que és sotmesa. No voldria que el meu cessament fos utilitzat, tinc tot el respecte persindicats, diferents associacions, col•legis, societats, fundacions etc., però l’únic que desitjo és que es resolguin els problemes de la primària a poderser amb un diàleg no piramidal i sense aquesta oferta sanitària de politiqueo barato.

A més a més a dia d’avui, tampoc sé si m’interessa formar part d’un grup dedirectius i gestors en el que dissentir estigui penalitzat, jo vull seguirpensant que sóc mínimament lliure per defensar el que crec que és just, sempredes del treball, la humanitat i la cura pel malalt (anomenat fatídicamentclient), perquè de fet tant el Sr Jose Maria com jo mateix no som res més quevulgars engranatges dins aquesta roda de la sanitat, i avui estic cessat jo,com demà ho pot estar ell.

Dr. Jaume Morató Griera

Ex-Coordinador ABS Raval Sud

Les millores socials de la Catalunya d'aquestes esquerres

La situació precària de l'Atenció Primària a Catalunya i la suposada carta de cessament del Dr. Jaume Morató.

"Carta a tots els coordinadors de les ABS de Catalunya

Encara no han passat ni 6 mesos que varem fer una vaga (Veure full annexa al final) i ja tenim que tornar a parlar de fer-ne una altra, i mira que n’hi ha de coses a fer més importants abans que tornar a pensar en una vaga !!!

Havíem parlat fa uns mesos amb el Sr Jose Maria que la Primària a dia d’avui està completament esmunyida per :

Uns objectius merament economicistes: Reducció dels dies de baixa; control quanti-qualitatiu de la despesa farmacèutica (només penalitzada si l’indica l’especialista en Primària, però autoritzada als altres especialistes hospitalaris i no hospitalaris); accessibilitats no aconseguibles; ... Una manca de substitucions per manca de metges, però si aquets es troben no són autoritzats per les diferents direccions perquè diuen que no hi ha diners??

Cupos entre 2000 i 2500 pacients, (molts d’aquests amb barreres idiomàtiques i amb percentatges de vells majors de 65 anys superior al 30%) que encara que ens surten comptabilitzats a l’e-CAP, des de l’administració diuen que no són reals ???.

Una excessiva demanda i massificació de les consultes, potenciada pels nostres mateixos dirigents i polítics que parlen d’atendre tot tipus de patologia des de la primària, indicant-nos que ens formaran per fer-ho (?): No és un problema de solvència sinó de impossibilitat quàntica!. Així: Les onades de calor, el control del sintrom, les depressions, la petita cirurgia, la pediatria, els fons d’ull i les diferents púrries que no desitgen veure els altres també especialistes, serveixen a la administració i als mitjans de comunicació per vendre una sanitat pública totalment falsa i fictícia.

Una posada en marxa de grans programes grandiloqüents amb trucades i seguiments de malalts per “patologies”: Insuficiència cardíaca, EPOC, vells fràgils i diferents normes de conducta a seguir que no creen més que enrenou i duplicitat de visites, enlloc de col·locar tot aquest personal paral·lel a treballar assistencialment. Per això, quan es parla que hi ha molts metges a Catalunya fa riure, ja que si contéssim hores metge assistencial / pacient estaríem a la cua d’Europa. Descomptant els metges col·locats a la gestió, a les diferents conselleries, col·legis de metges, IES, Unitats docents, Grups de treball diversos i els que estan treballant al estranger (amb unes condicions bastant més optimes), resultaria que el verdader percentatge de metges assistencials estaria al voltant del 67%.

En aquest context actual de misserabilitat de l’assistència primària, ara se’ns diu mig amagat, mig clar, que l’ambulatori tancarà i obrirà una hora abans i una hora més tard, però que no farà falta que hi siguem tots i tampoc que es visiti a ningú, és a dir només se m’acut que deu ser: “Para joder”.

En noticies de premsa el discurs que es dona és que es vol congeniar la vida familiar amb la laboral. Sortint una hora més tard ??? Però quin tipus de família té aquesta gent !!!

El nostre President del Col·legi de Metges, diu que això està molt bé perquè millorarà l’accessibilitat i reduirà la pressió en les urgències hospitalàries (“La Vanguardia” Dijous 11 d’Octubre). I jo em pregunto, realment creuen que l’obertura d’una hora més als centres millorarà la pressió a urgències? I perquè no diuen als metges dels hospitals que obrin les consultes externes i els quiròfans a les 7 del mati? o que surtin a les 18 hores? igualment rotatori... Tot sempre amb la idea de millorar l’accessibilitat, reduir les llistes de espera i evidentment també congeniar la vida familiar i laboral.

Des de fa molt de temps encara que les visites als ambulatoris siguin de 9 a 20 hores, molts sanitaris comencen abans per preparar el que serà un dia terrorífic i altres no sortiran abans de les 20’30 per molt que els gestors expliquin que és perquè no se saben gestionar la consulta. Tancar a les 21 hores voldrà dir en un futur acabar a les 21,30.I tenint en compte que al menys la meitat dels sanitaris fa horari de tarda dir que és per congeniar la vida familiar amb la laboral és una “presa de pèl”.

Lluitar per mantenir l’horari de visites al centre és molt important i no té res a veure amb el compliment de l’horari.

Penseu que al mes de març hi ha les eleccions generals i segurament canviaran gerents, consellers i demès gestors, però les hores de més es quedaran, seguiran faltant metges i el torn rotatori passarà a ser dos hores més de visites. Ja no visitarem les dos terceres parts de l’horari sinó que únicament farem assistència i seguirem essent els guardians econòmics de la gestió.

Afortunadament ja sabeu que hi ha mecanismes legals que ja s’estan fent (Sol·licitud escrita del nou canvi d’horari i posteriorment notificació a Magistratura del Treball) , que els sindicats es van movent i que en definitiva hem d’intentar anar tots a una, comunicar-nos entre nosaltres i seguir pressionant, i si tard o d’hora s’ha de plantejar una vaga ja en tornarem a parlar.


Dr. Jaume Morató Griera
Coordinador ABS Raval Sud

CARTA ANNEXA

Llegida la convocatòria de vaga pel 10 d'abril,
Des de el ABS Raval Sud crec que hem de fer la vaga perquè:

En primer lloc, perquè recolzem la plataforma “10” minuts per visita mèdica , que no és res més que demanar unes condicions humanes a la nostra professió, amb una racionalització de la demanda i un temps per la formació i investigació mèdica dels metges especialistes en primària.

En segon lloc, per la prepotència i desconeixement amb que des de la conselleria es tracten els temes de l’Assistència Primària, amb frases com : “Els metges de Catalunya són els que cobren més, es també a Catalunya on hi ha més metges per mil habitants, els metges de l’atenció primària no compleixen els horaris, els metges de primària són els responsables de la saturació d’urgències hospitalàries, a la primària atendran la salut mental “etc. etc., frases dites des de la conselleria i els seus voltants sense demanar el més mínim assessorament a la gent que portem anys a la Primària.

I a més a més, perquè creiem que si els “especialistes” en Pediatria no són prou per veure nens, tampoc els també “especialistes” amb Medicina de Família són prou per atendre la demanda de Medicina Primària amb “cupos” majoritàriament superiors a 2000 persones. La manca de planificació dels nostres directius en aquests últims 15 anys és una responsabilitat que han d’assumir ells, com també ho ha de ser el arreglar-ho, però mai solament a expenses d’una Atenció Primària ja sobrecarregada a tots els nivells.

Perquè a la Primària se’ns planteja un allargament horari sense mai valorar també el compliment dels horaris hospitalaris, ni pensar en la necessitat de trobada a la primària entre els torns de mati i tarda per mantenir les seves sessions. Perquè se’ns regeix des de fa anys amb criteris economistes respecte aspectes com els fàrmacs, tires reactives i diferents substitucions, mentre els hospitals segueixen induint tractaments farmacològics penalitzats a la primària. Perquè seguim treballant amb infrastructures i ordenadors obsolets.

Perquè encara ara s’està discutint sobre el paper de diferents estaments sanitaris (Infermeria i Administratius) Perquè els diferents càrrecs de l’administració que canvien bi o anualment, segueixen decidint com hem de fer la primària, sense mai preguntar ni seguir una mateixa línia pactada entre tots els estaments. Perquè encara ara es dificulten i s'entrebanquen una sèrie de substitucions de tots els estaments sanitaris.

I finalment, perquè estem farts de sentir que la majoria de desastres de la sanitat són deguts a una mala Atenció Primària, quan des d’aquí pensem que la mala actuació de l’administració en els últims 15 any és la que ens ha portat a aquesta sanitat desbordada i burocratitzada.

Es per tot això i per veure com des de la Conselleria (i els nous càrrecs en els quals hi tenim dipositada una certa confiança) resolent els conflictes esmentats, no tan solament a nivell del fons sinó també de les formes que, crec que hem d’anar a la vaga el dia 10 d’abril.

Per una bona sanitat pública i social us convidem a fer vaga.

Jaume Morató ABS Raval Sud".

Font: col·lectiu de metges d'atenció primària del Barcelonès

Curiositats

Una manera de saber com ets.

Muntanyes, rius i valls

Eres petita, ara ja ets gran
duus la maleta buida i nova
t´han sortit els pits, i amb ells
unes ganes boges d´arrencar a córrer
Pardàls, coloms i campanars
no callen mentre tu intentes somiar
Corre afanya´t que fas tard
la mare sempre et posa nerviosa
s´ha fet vella al teu costat
com una nena amb roba grossa

Inventaràs de nou l’amor les nits d’estiu, dormides vora el foc

I veuràs, muntanyes, rius i valls
colors de gent, llavis humits, buscant el teu espai
i trobaràs que és el que deixes i el que trobes
el que et fa el viatge més intens i més gran.

Als castells on vas jugar
ara no hi ha reis ni princeses
però no deixis de pensar
que ets la més bella i la més valenta.

Inventaràs de nou l’amor...
i veuràs, muntanyes, rius i valls...

Josep Thió

(tots tenim encara dintre l'infant que creix)

Tornar a començar

Sembla la cançó de Sau, en el mític disc "7", el penúltim que van fer: avui hi hem tornat i ha estat un dia com els de quan vam començar.

He quedat amb la Laia a dos de deu al Bar Anna, esmorzats, per començar a escalar "d'horeta". Com sempre últimament, he arribat 10 minnuts tard però ella encara no hi era. He esperat que les cambreres em vinguessin a agafar comanda (sempre hi ha les mateixies noies, jovenetes, amb els pircings, vestides de negre, sense estressar-se massa però sense parar). I esperant, esperant, ha arribat la Laia, i he demanat dos cafès amb llet i un entrepà de truita (mitja barra de quart, així com cal). Un quart d'hora tard. Es veu que en Pep també vindria i l'ha estat esperant. Com que anava tard també, vindria amb el seu propi cotxe. Així que hem tingut temps per fer-la petar i posar-nos al dia, que feia molt de temps que no teníem una estona tranquil·la per xerrar.

Ha arribat en Pep, i cap als voltsde les onze hem decidit començar a fer via. Hem anat a un nou sector de la cara sud de Montserrat, la Vinya Nova. Genial, vies llargues, fàcils, amb la llàstima que si és estiu o és un dia de molt de sol, té orientació sud, sud-est. Hem començat per un 4+, tots tres de primer. Després un cinquè, tots tres de primer també. Després un 5+, que l'he intentat obrir de primer, però en veure'm molt insegur havent posat la primera xapa, he decidit fer marxa enrera i l'he fet de segon sense problemes. Per acabar un 6a la mar de maco, vertical, però amb bons forats.

Ha estat com tornar a començar, fer les teves vies fàcils, intentar-ne alguna una mica més difícil i no poder perquè et bloquejes, perquè ja fa estona que t'estàs visualitzant caient, i així és com si ja estigués passant. Així que abandones i que li tibi un altre. I hem acabat amb una via molt per sobre de les meves possibilitats, via d'equilibri i força i tenir les coses clares i els nervis calmats. Un dia com els de la tardor de l'any passat. Perquè ara farà un any que vam fer el curs d'escalada. Un any que fa que coneixo tota aquesta trepa: les cotxinetes, la Laia i la Gemma, en Pep, la Lola, en Jordi, l'Edu, en Josep Manel, l'Anna, en David, l'Oriol i la Cecília (ara amb l'Arnauet), en Llanos, en Maluta, en Sergi, el Jordi "presi",... una pila de gent i de caps de setmana coneguent Catalunya i posant-me a prova!

M'ha servit de molt. N'estic molt content. Pel camí en Christian ha gairebé deixat d'escalar, en Jordi Lluís s'ha apuntat al carro, la Mireia està pràcticament desapareguda i alguns altres que ja pràcticament ni segueixen el fil dels emails. Un nou món, una nova etapa.

Demà amb els d'ESADE anem al SAF a fer algun partidet de bàsquet o futbol, i de passada també portaré el material d'escalada, a veure si algú més encara s'hi enganxa!

La calma

Necessito tot allò que crec que necessito? De què em queixo? Què és més greu durant el meu dia a dia? Una mica de calma, per favor...

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamoradano sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

(gran versió de Joan Dausà)

14 paios, unes muntanyes i un destí!

Per petició expressa del públic i perquè com que em quedo tard a l'oficina avui tinc temps també per a les meves coses, us parlaré de l'aventureta del cap de setmana de Pont de la Mercè (ergo del 22 al 24 de setembre).

Fa un parell d'anys amb la Mireia vaig anar a fer una part del GR que passa per dalt de la Serra del Cadí-Moixeró. Ens vam proposar d'anar del refugi Lluís Estassen al refugi de Niu d'Àliga i tornar, primer carenejant la serra i després passant de baixada pel refugi del rebost, Bagà, Gisclareny i Gresolet. La nostra aventura va acabar en fiasco quan, havent de fer nit a Bagà no quedaven llits ni a les cases particulars (ja té collons el tema), així que vam anar en cotxe de Bagà directes cap a l'Estassen estalviant-nos l'última jornada.

Passats dos anys, em tempten amb la idea de repetir d'alguna manera l'excursió, sortint del Pedraforca (Lluís Estassen) per anar a Niu d'Àliga i tornar al Pedra. La diferència és que en comptes de carenajar vas pujant i baixant per les valls del Parc Natural. En diuen fer la Cavalls del Vent.

Uns dies abans de marxar, vaig veure que en Josep Bayó havia fet Ripollet-Montserrat caminant i que se n'havia sortit prou bé, de manera que li vaig proposar si també s'apuntava a la travessa. I evidentment, es va apuntar al bombardeig. No les tenia totes que en Josep estigués en la plena forma necessària, ni que jo també la tingués, però ens hi vam tirar de cap.

Preparats com anàvem (en Josep d'abrigall portava una jaqueta Levi's de punt), vam ajuntar-nos amb 12 persones més de les quals la gran majoria totalment desconegudes (amics i amigues de la Laia i la Gemma, les cotxinetes de Berròs). Així que la primera nit ens vam trobar 14 persones en un refugi per passar 3 dies perduts per la muntanya caminant i caminant i caminant.

El primer dia va ser trencador, sobretot la pujada al refugi Sant Jordi i la remuntada de Bagà al refugi del Rebost. El segon dia començava amb una pujada d'unes 2 hores i mitja on havíem de remuntar 900 metres fins al refugi de Niu d'Àliga i llavors baixar a Penyes Altes del Moixeró i baixar cap a la Vall de Cerdanya. Trencadores sobretot les baixades. Just vam arribar al refugi de Cortals d'Ingla que se'ns va posar a ploure (ens va anar ben bé de minuts, la cosa). L'endemà, amb tota al fatiga acumulada ja de dos dies, va ser bàsicament història d'una pujada de 800 metres per arribar al Pas dels Gosolans dalt la serra del Cadí i llavors ja enfilar el lent i interminable descens fins al refugi Lluís Estassen.

Penjo fotografies de la travessa al web, però no reflexen en absolut el que és caminar 3 dies durant 8 o 9 hores al dia, pujant i baixant muntanyes, valls i turons. La sensació que tens d'accessorietat de tot plegat (com quan tornes de colònies), que no calen diaris, ni teles, ni cotxe, ni grans coses per viure (per viure! i viure bé!!). I tampoc reflexen el que és abocar-se a fer una experiència com aquesta amb gent que no coneixes. El món és ple de bona gent, però les males experiències ens ofusquen.

Em quedo amb la il·lusió del Josep i els menjars dels refugis, de veure que el tiu ho passava malament en determinats moments però hi posava ganes (saps que sí o sí has d'arribar) i de veure com som capaços d'endrapar tres plats de sopa i 3 cuixetes de pollastre rostit i una poma per fer-ho passar avall. A en Josep no sé què li va dir la fisioterapèuta quan li va veure el turmell-esguinçat-en-recuperació després de caminar més de 90 kms amb un desnivell acumulat de 5.500 metres, però li deuria dir de tot menys bonic.

No sé què té la muntanya que et repte, t'extenua, t'ofereix moments per a un mateix...

Piles baixes

Aquest any he perdut l'hàbit d'escriure, sobretot perquè no tinc cap moment per parar davant l'ordinador.

Ahir vam anar al Pedraforca amb els de Fantasia i hem iniciat el procés de fundació del FAM (Fantasia Acció Muntanyenca), que esperem tingui certa acceptació entre monitors i coordiandors diversos i aconseguim fer ni que sigui mínimament pinya per fer sortides. Atenció a les casualitats: diria que ahir en Josep Manel i en Jordi estaven fent el Pedraforca també amb les respectives parelles. Evidentment no ens vam ni veure el pèl perquè nosaltres vam començar a pujar la muntanya que ja deuria ser migdia... ai Senyor!

He penjat fotos del cap de setmana amb la Victòria al Solsonès.

S'han fet les proves de bàsquet de l'equip d'ESADE i no hi vaig anar perquè es feien en hores de feina, així que hauré de moure fils per apuntar-me a l'equip, si és que aquest any també m'interessa. Aquest dijous començo un curset de Shiatsu que promet!

Amb els de l'Arnau de Vilanova estem muntant un debat entre Jordi Pujol i Heribert Barrera per a mitjans d'octubre. A més a més tenim un espai a El Singular Digital on hi pengem articles d'opinió diria que setmanalment (els jovenets encara no hem fet cap aportació i ja tocaria...).

A veure si em poso les piles aquesta temporada...