Les colònies són com una teràpia. La tensió de vigilar els nens, les relacions amb els companys de feina, dormir tan poques hores (algun any recordo dur una mitjana de 3 hores per nit...), curteix. Sé perfectament per què dedico una part de les meves vacances a anar de colònies: perquè torno a ser nen. Perquè quan n'estàs fart d'emails, trucades, quedades, reunions, obligacions, de cop et trobes davant una colla de nens amb qui sí o sí t'ho has de passar bé, però a sobre fent el que tu creus que és més divertit, a la teva manera, i tenint la llibertat de fer el que vols.
Lluny queden els anys que la Noe i jo érem el motor de transmissió de la il·lusió a les colònies. Més aprop hi trobo la Rosa, en Xavi. Marcel, Joaquim, Vanessa, Quim, Emma, Marta Guasch, i el mestre, el referent, Xavier Parras. Gent que només havent estat 15 dies amb tu t'han marcat molt més que gent amb qui has compartit anys d'estudis, per posar un cas. Gent que només he conegut de colònies, però que malgrat això els recordes tan intensament... els recordes i els trobes a faltar.
Per la lluita eterna
d'un senzill somriure d'aquell infant
que aixeca els ulls i et mira
Per la lluita eterna
de conservar l'infant
que porteu dintre
La Màfia us estima
com una puça estima un poll
Recordar les cançons, els balls, els contes, les animalades,... són com petits regals que ens vam fer. Els primers anys són els que més van marcar: cada cop que recordava les mil-i-una bestieses que havíem fet durant els 15 dies, no podia més que esclatar a riure, inclús mesos després del juliol!
Recuperar la innocència, la bellesa, la tendresa, la il·lusió. Cada any em segueixo sorprenent per les mateixes coses que el dia a dia t'acaba fent oblidar. És impactant una abraçada de por, una abraçada d'alegria, accions i emocions directes, sense filtres, sense prejudicis.
No em puc explicar sense explicar les colònies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada