Aquest cap de setmana he tingut la impresió de ser protagonista d’alguna cosa molt especial. Com si d’un personatge d’una obra de Victor Català em tractés (em ve al cap sobretot Solitud), m’he confós entre les pedres d’un poblet del Pallars anomenat Berròs, sentint cada tros de carrer com si també fos meu, com si també en formés part. Confós entre el paisatge però present. Tot m’era tan familiar i proper… ben bé com quan revius escenes d’infantesa, tan entranyables i dolces.
Els veïns em resultaven coneguts, la confiança guanyada amb el pas del temps. En definitiva, em sentia conegut, o millor dit, re-conegut, tornat a conèixer, tornat a trobar. Perquè sentia que no era el primer cop que hi era, allà, que feia festes amb tota aquella gent. I malgrat tot, es tracta d’un racó de món que pràcticament ni sabia que existia.
Hi vaig pujar amb la promesa d’una festa major de poble sense saber ben bé què esperar, i en vaig tornar convençut d’haver compartit un petit tresor amagat. Convençut que tinc uns amics que em permeten compartir moments pels que val la pena esperar. L’any vinent potser hi puc tornar.
Cadascun dels moments viscuts i compartits, els assaboreixo en la memòria. Gràcies cotxinetes.
