Últimament em trobo pensant en què haig de fer amb la meva vida professional, i innevitablement penso que efectivament dec estar iniciant el que molta gent viu com "la crisi dels 40". És a dir, portes força anys treballant, veus que la vida cada cop se t'escapa més ràpid entre els dits de les mans i penses si l'actual és el millor ús del teu talent i del teu temps.
No evito pensar què hagués sigut de la meva vida si m'hagués proposat de veres ser bomber. En quin moment vaig descartar la idea? Encara hi seria a temps? No sóc conscient d'haver decidit fermament i amb vocació estudiar gestió d'empreses. Va ser un repte, tot un repte, i m'ho vaig passar extremadament bé. I val a dir que organitzar sempre se m'ha donat bé i sempre m'ho he passat bé, però també és ben cert que de fons, en mi crema una voluntat de vocació de servei als altres que segurament és més forta que no pas la gestió en sí per a un enriquement propi i d'altri.
I sóc on sóc. Director del SUD. En concret al Paraguay, de tornada d'un viatge de dues setmanes on he vist gent que les passe ben magres per sobreviure. I la voluntat de sumar esforços amb altres en allò que ESADE hi pot aportar, m'anima i m'empeny a fer més. Però fins quan? Fins quan seré útil? Quan seria millor que algú altres prengués el relleu? I després què faré? En què seré expert? Qui em voldrà? Durant quant de temps? Serà una feina que m'ompli?
I vols dir que haig de quedar-me gaire més temps a ESADE? Des de 2006/2007 que hi sóc treballant. Tinc la sensació que massa és a partir del moment en el qual ja no ets útil i/o ja no t'ho passes bé. No és una qüestió de quant, si no de com i per què.
De moment, torno havent compartit vivències amb alumnes que fan molt bona feina en favor dels altres. Anem sumant entre tots. Un món una mica millor.
I en Jaume petit? Hi serà sensible? Què voldrà fer-ne, de la seva vida? Com l'ajudaré a discernir a què vol dedicar la seva vida.
Dos anys després de l'última vegada que vaig escriure, i cada cop més preguntes. Ja és ben cert que com més va, més ignorant em sento.
No evito pensar què hagués sigut de la meva vida si m'hagués proposat de veres ser bomber. En quin moment vaig descartar la idea? Encara hi seria a temps? No sóc conscient d'haver decidit fermament i amb vocació estudiar gestió d'empreses. Va ser un repte, tot un repte, i m'ho vaig passar extremadament bé. I val a dir que organitzar sempre se m'ha donat bé i sempre m'ho he passat bé, però també és ben cert que de fons, en mi crema una voluntat de vocació de servei als altres que segurament és més forta que no pas la gestió en sí per a un enriquement propi i d'altri.
I sóc on sóc. Director del SUD. En concret al Paraguay, de tornada d'un viatge de dues setmanes on he vist gent que les passe ben magres per sobreviure. I la voluntat de sumar esforços amb altres en allò que ESADE hi pot aportar, m'anima i m'empeny a fer més. Però fins quan? Fins quan seré útil? Quan seria millor que algú altres prengués el relleu? I després què faré? En què seré expert? Qui em voldrà? Durant quant de temps? Serà una feina que m'ompli?
I vols dir que haig de quedar-me gaire més temps a ESADE? Des de 2006/2007 que hi sóc treballant. Tinc la sensació que massa és a partir del moment en el qual ja no ets útil i/o ja no t'ho passes bé. No és una qüestió de quant, si no de com i per què.
De moment, torno havent compartit vivències amb alumnes que fan molt bona feina en favor dels altres. Anem sumant entre tots. Un món una mica millor.
I en Jaume petit? Hi serà sensible? Què voldrà fer-ne, de la seva vida? Com l'ajudaré a discernir a què vol dedicar la seva vida.
Dos anys després de l'última vegada que vaig escriure, i cada cop més preguntes. Ja és ben cert que com més va, més ignorant em sento.
