dimarts, de juny 21, 2011

El sol ja no em colra la pell

El sol ja no em colra la pell. Anys d'il·lusions, somriures amagats, treball agraït, carícies privades, fotografies boges, idees de bomber, passions compartides, guitarres solitàries, mestres de qui aprendre, persones que et fan sentir petit, donar-ho tot i sentir que ho perdíem tot a voltes. Generositat, amor, companyia, llàgrimes... i el millor de tot és que ho he viscut compartit.

El sol ja no em colra la pell. Els infants seguiran, i espero que amb ells, el meu a dins també. M'han donat molt. Tant... que em costa de dir què ha estat millor, si aquells moments de passions crues, directes, nues, incondicionals dels infants, o la companyia dels adults. Recordo moments tan bonics, converses tan ben fetes amb ells.

El sol ja no em colra la pell. Creia que em faria molt més mal no ser aquest any de colònies. Hi ha moments que se'm fa... punxant, dolorós, ansiós, trist, saber que ni hi seré, però tinc la impressió que el moment de deixar-ho m'ha arribat en un bon moment. Ara tocava.

El sol ja no em colra la pell. I tant que trobaré a faltar coses! Espero que això no em faci ser menys ric, com a persona. Sé què m'aportava les colònies, i espero poder-ho treure d'algun altre lloc, malgrat a vegades potser costarà d'entendre o d'explicar.

A voltes em sento buit, però eternament agraït. Avui, el sol ja no em colra la pell.






PS- I si, haig de reconèixer que de tant en tant em torturo rellegint les cròniques de colònies dels últims anys...

dilluns, de juny 20, 2011

Creients

Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ens vam remasteritzar. Érem l’orgull de casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja teníem feina, o ja havíem canviat de feina, o ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ens ho havien dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients vam fer-nos autònoms, vam llogar locals, vam reformar-nos pisos, vam brindar amb els amics en restaurants, vam poder comprar un parell de llums al Vinçon, vam començar a tenir fills.


El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que ens vam llevar més cruixits que no de costum vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular ens havia esclatat a la cara.

El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si ‘encara’ fas d’això o d’allò altre, si saps de ningú que necessiti algú per fer ‘què sigui’. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d'aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure: que qui ens hem pensat que som, que encara gràcies, que guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor i, en fi: que s’ha fet justícia divina.

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur.

L’endemà, en una ràdio, un tertulià s’esgolarà: Privilegiats, consentits, fills de la democràcia! Al diari, un economista predicarà l'error de càlcul de voler obrir el ball a tants balladors i ara, té: llicenciats en frustració que se’ns han tornat massa fins per a doblegar l’esquena. Un conseller ens alliçonarà que no podem pretendre culpar el sistema de la nostra dissort laboral, si en el seu moment vam voler estudiar filologies o filosofies o com sigui que es diguin aquestes 'mariconades'. A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ens advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però les velles inèrcies, allò de ‘en veritat us dic’, ja ho ha donat tot de si, ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que alguns teníeu raó: no ens calia estudiar tant.


Marta Rojals, Vilaweb

divendres, de juny 17, 2011

Si en fa de temps (anys!) que n'estic, jo, d'indignat!

No sé qui firma el document, però sí que he vist algun vídeo de la Subcomissió, i confirma la tònica d'això que ens expliquen a continuació.


"Som un grup de persones que hem participat activament a l´Acampada BCN, dins de la subcomissió de l’Autodeterminació i volem mostrar la nostre decepció en vers el moviment o millor dit, vers a certes persones, situades en llocs estratègics a fi de manipular les decisions democràtiques de les comissions i del poble que ells consideressin oportú.

Volem mostrar la falta de democràcia, el frau i la manipulació que hi ha dins aquesta organització, sobretot pel que fa a qüestions nacionalistes o identitàries.

També volem recalcar que actuem a nivell personal com a membres de la Subcomissió i no com a organització.

Estem treballant activament des del primer dia dins de l´acampada, i vam decidir crear una comissió per l´autodeterminació dels pobles, ja que aquest és un dret indispensable, recollit a la Carta de Nacions Unides però que l’Estat espanyol continua sense reconèixer pel que fa al nostre país.

Després de diverses traves, algunes ja conegudes, com no poder utilitzar el català a les assemblees, amb l´excusa de que el moviment havia d’ arribar al màxim de gent possible, d’unir-se amb altres acampades d`arreu del món (donant per entès que arreu del món tothom entén el castellà), i no molestar a la Plaza del Sol de Madrid, va començar el calvari per constituir-nos com a comissió. Va resultar impossible ja que havíem de passar per la Comissió de Comunicació, a on diversos personatges, interposaven traves per fer-ho. Finalment vàrem haver d’entrar com a Subcomissió de l’Autodeterminació dins de la Comissió de Continguts enlloc de com a comissió pròpia; d’aquesta manera no necessitàvem passar per la Comissió de Comunicació; tant sols per la de Continguts on tot ja va ser mes senzill. Però tot i així la nostra subcomissió va tardar més d’una setmana en constituir-se, mentre que d’altres comissions i subcomissions tardaven només hores.

El diumenge 29 de Maig es va fer el primer debat de la Subcomissió de Autodeterminació per aprovar un text que aniria al document de mínims de l´Acampada. El text seria el següent: “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català”.

El text no va estar a punt per ser votat en assemblea fins al dissabte següent, 4 de Juny. Entremig ens vàrem trobar amb un seguit de traves per part de determinats individus que tenien per objectiu desgastar tot el procés de manera que el text arribés a la seva destinació final, la votació en assemblea, totalment desnaturalitzat.

Quan finalment va tenir lloc la primera votació del text per part de l’assemblea a data de 4 de Juny, el resultat va ser favorable a la seva aprovació per més d’un 90% dels assistents. Només 40 persones varen votar perquè el text tornés a debat, la qual cosa volia dir que momentàniament continuava sense incloure’s al text de mínims de l’acampada tot segons una estranya aplicació de la votació per concens.

A l’endemà, diumenge 5 de Juny i enmig d’un debat certament crispat per com havien anat les coses al dia anterior, la subcomissió tornà a ratificar el text inicial. En principi, i basant-nos en les normes de les quals se’ns havia informat prèviament a l’assemblea del dia anterior, en cas que un text tornés a baixar a subcomissió i des d’allà fos novament ratificat, aquest passava automàticament a ser aprovat i inclòs en el decret de mínims sense necessitat de tornar a passar per l’assemblea general. Des de l’assemblea van aclarir que aquest era el procediment precisament a fi d’evitar un efecte “bucle” que podria eternitzar la inclusió del punt en qüestió. Per tant, en un principi el text ja no havia de tornar a ser votat per assemblea; havia estat aprovat.

Però sorprenentment, el text tornaria a centrar el debat de l’assemblea que tindria lloc al mateix diumenge a Plaça Catalunya. L’organització va imposar a l’últim moment que el text havia de tornar a ser aprovat en assemblea contradient clarament el procediment que se’ns havia comunicat al dia anterior; la responsable, que fins i tot reconeixia que demanar "debat" representava vetar la proposta, i després d’un intent de fer tornar el text a subcomissió, se la va fer rectificar; finalment ens atendríem a un procediment novament inèdit: fer pujar a dues persones per banda per donar arguments a favor i en contra del dret d’autodeterminació. Sens dubte, un fet inèdit ja que en assemblea les coses no es debatien sinó que només es votaven. La votació final, força més ajustada que la del dia anterior acabaria amb un resultat de 390 vots a favor de la inclusió del text, per 270 en contra. Així doncs el text, malgrat totes les irregularitats comeses, i malgrat el desgast a què se’ns va intentar sotmetre, seria finalment inclòs al decret de mínims de l’acampada de Barcelona. Una sèrie de decisions arbitraries i sorprenents.

Això va passar al dia 5 de Juny, i a dia d’avui el text continua sense aparèixer en el decret de mínims de l’acampada. Entre mig s’han sentit tota classe de rumors i desinformacions al respecte.

Hem estat indagant, preguntant a les diverses comissions, a la gent, per correu electrònic o des de la xarxa N-1. Moltes respostes contradictòries , moltes opinions... la majoria de que “ara no toca”, “los nacionalismos solo sirven para dividir...”, “es un derecho que ya esta incluido en la carta de Naciones Unidas y no hace falta reflejarlo aqui...”, “Hay que pedir derechos mas importantes...” (unes respostes que, si més no, ens resulten estranyes d’escoltar a dins de Catalunya, justament un poble a on una gran part de la ciutadania clama per aquesta llibertat...).

Al dir que estava aprovat i s’havia d’incloure a mínims, Continguts deia que ells l´havien passat a Comunicació, i Comunicació que no sabien el perquè, però la persona que ho havia d’escriure no ho havia fet, o que no li havia arribat “ni el text ni l´ordre per publicar-ho”.

Tot plegat ens comuniquen que hi ha una reunió per decidir el text de “Primeras medidas para una vida digna” i que el de Mínims no es faria perquè hi sortien contradiccions. A la reunió es votava entre un text a on no hi figurava cap mesura en concret (proposat per la Comissió de Comunicació) i un altre on el dret a l`autodeterminació hi figurava al final, amagat, i sense la paraula “Catalunya” (proposat per Continguts).

En una conversa amb un membre de Comunicació, personatge famós dins la xarxa per la seva pertinença a grups ultradretans però que està dins una comissió amb molt poder, en mig del últim debat per incloure el text “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català” va dir: “No te enfades que venimos a hacer el menor daño posible... solo queremos quitar la palabra Catalunya del texto”.

L’alegria nostra inicial va ser perquè a la votació no van aconseguir vetar-nos, però eliminant el document de mínims va ser possible canviar la frase votada 2 vegades en assemblea i 3 vegades debatuda. Aquesta és la democràcia que es respira al moviment...

Mentrestant, la Subcomissió per l´Autodeterminació va decidir posar un punt d´informació a la plaça. Quatre dies va durar; hi duia una estelada, i venien gent que s´identificava com de Comunicació a arrencar-la per la força, i fins i tot alguna agressió física, fins que es va retirar el punt d´informació. Molta gent dels acampats venien a donar-nos suport, però totes les agressions eren per part de gent que deien venir de Comunicació, una comissió estratègica per on passen tots els textos de l’acampada.

En resum de tot plegat, unes mostres d´hostilitat molt fortes cap a Catalunya, que no havíem viscut des de feia temps.

És per aquest motiu que volem fer saber la dubtosa democràcia que es respira al moviment, i la manipulació flagrant des d’algunes comissions."


.

dimarts, de juny 07, 2011

L'escoleta

Un amic m'ha fet arribar això.



Hola,

Què tal esteu?

Perdoneu-me per enviar-vos aquest email “publicitari”però com algú de vosaltres sabeu l’any passat vam engegar una “escoleta” per a nens. Aquest any ha estat genial, els nens han estat molt contents i el repte per a l’any vinent és continuar i millorar! Tenim dues educadores i volem 7 nens com a màxim. Creiem que és una proporció molt interessant per a donar tota la llibertat i atenció necessària als nostres fills. A dia d’avui tenim 4 famílies i per tant hi ha places disponibles!



Si hi estàs interessat, posa un comentari a l'escrit amb el teu nom i us posaré en contacte.

Una abraçada!