Caps de setmana ocupats...

...per una cosa o altra.

He fet un experiment

A la feina a l’agost passat érem 5 persones. El meu cap, la cap del departament, i dos companys de feina. Al setembre el meu cap va marxar i en vam quedar 4. A l’octubre un dels companys es va casar i es va estar un mes fora. Al desembre la cap del departament va agafar baixa per maternitat i el company que acabava de tornar de lluna de mel es va mig trencar l’esquena esquiant.

Som a abril. Des de setembre que el departament va perdent recursos i en canvi la feina augmenta (som un departament nou, ja se sap). De 5 a 2 en 4 mesos. Des de gener que som 2.

Curiosament, fa força temps que no surto cada dia de la feina més tard de les 8. Fa mig any enrera, molt sovint em quedava fins quarts de 9.

Sent 2 persones de 5, la roda segueix girant. La feina no s’ha aturat, i n’estem fent de nova. Segur que no ho fem tot, i hi ha projectes que els hem aturat, però estem complint els objectius fixats per a aquest any.

La màgia de la productivitat ? Llavors, com pot ser que tingui la sensació de ser improductiu, tan sovint?

Allò que va ser una fantasia

La Reina de les Vinyes de Vilamarí ens rep al seu castell amb molta il·lusió com a nous súbdits. Hem arribat a les seves terres i per tant ella pot disposar què podem fer i què no. Ens proposa un joc: a canvi de deixar-nos tornar a casa, ens repta a trobar i entregar-li el regal més preuat del món (convençuda que ja els té tots i que serà impossible que en trobem cap de més valuós) De tots els infants presents, tria els dos més sapastres perquè ens representin, en Plis i la Plas, nens que fa uns anys també van venir de colònies a les terres de la Reina i no en van poder sortir.

Durant els tretze dies de colònies ens les empesquem per trobar aquest tresor tan especial: fabriquem joies i cofres del tresor, màscares precioses, aconseguim la flama olímpica gràcies a l’ajuda d’una bruixa, conservem la natura, preparem els menjars més exquisits i els balls més espectaculars per oferir una bona festa a la Reina,... Però cap d’aquests regals la satisfà del tot. De joies en té moltes, ha rebut molts esportistes que han guanyat la flama olímpica per a ella, d’arbres en té molts, mil cuiners que li preparen les millors delícies sempre que vol. Sembla doncs que tot és massa efímer i material!

Arribant al final de les colònies i veient que encara no hem trobat el tresor més preuat del món, comencem a pensar que ens haurem de quedar amb la Reina tal i com els va passar a en Plis i la Plas. Necessitem una bona idea!

Entre tots, ens aturem a pensar què pot necessitar la Reina que no tingui i que pugui ser allò més valuós del món. Sembla que ho tingui tot... tot excepte amics! Sempre tan sola... Així que, com a últim intent, decidim fer-li entrega de la nostra amistat. Però l’amistat no es regala, ella també hi ha de posar de la seva part: si ens deixa tornar a casa, serem amics seus per sempre i ens l’estimarem, la perdonarem i la recordarem sovint. Tal dit, tal fet! A través d’una cadena de petons li fem entrega de la nostra amistat i ella accedeix a deixar-nos tornar a casa, perquè d’amistat no en tenia, i ja se sap que, qui té un amic, té un tresor!

Durant les colònies, buscant els tresors per a la Reina, nosaltres també hem aconseguit el tresor més valuós del món: hem fet nous amics amb els quals hem compartit aquesta meravellosa aventura.

Nit de recompte

És ja negra nit quan travesso Barcelona per carrer Aragó, comfortable dins el cotxe, els semàfors en verd, com si fos unes tisores tallant la ciutat en dos. Negra nit del 12 al 13 de Març. He quedat a dos quarts d’onze a la Plaça de Sants, i no sóc puntual. He anat a casa a canviar-me: pantalons còmodes, jersei, jeca pel fred, una bufanda, sabates còmodes, haurem de caminar força. La Maria i dues noies més m’esperen. Som quatre persones, juntament amb uns set-cents voluntaris més, involucrats en una iniciativa que va començar la Fundació Arrels fa un parell d’anys, amb l’objectiu de desplegar-nos per Barcelona per pentinar els carrers, vorera per vorera, caixer per caixer, comptabilitzant gent sense llar tot recollint-ne informació (on són, quant de temps fa que es troben sense llar, hàbits,…).

Trobo la Maria al costat del quiosc de la Plaça de Sants amb la resta de gent que caminarem el barri de Sants. Em presento a l’Anna i la Mercè, les altres dues noies del meu grup. Ja tenim preparada la ruta que seguirem per facilitar l’avançament ordenat pel barri. Pels volts de tres quarts d’onze, just iniciar el pas, ens topem amb un home assegut en un banc a l’altra banda de la plaça. La Mercè i l’Anna s’hi queden a xerrar per a omplir la fitxa. La Maria i jo comencem a caminar els primers carrers dels volts de la plaça: Passatge Serra i Arola, Carrer Galileu, Carrer del Miracle,… A Joan Güell trobem un home dins un caixer de Caja Navarra que s’està arreglant els cartrons, tot embolcallat, i decidim observar dissimuladament uns segons sense entrar a molestrar-lo. Se’m va fer estrany pensar-ho per primera vegada, però seria com si algú truqués a la porta de l’habitació quan t’estàs acotxant, tot calentet…escolti, no m’emprenyi ara! Així que la Maria pren nota de la localització, omplo la fitxa de la persona que ens hem trobat amb tot allò que hem pogut veure, i esperem l’Anna i la Mercè, que ja pugen Joan Güell. Mirem el plànol i seguim avançant. Ens creuem gent pel carrer i ens miren amb cara de “què carai fan aquests amb pintes d’enquestadors a quarts de dotze passejant pel carrer”. Per pimer cop tinc la sensació de ser una taca d’oli, desenes de persones com nosaltres caminem Barcelona, ens filtrem pels carrers, som una taca d’oli.

Seguim caminant carrers amunt, arribant als jardins de Can Mantega. Ens ho han deixat prou clar en una reunió de coordinació abans d’aquest dia d: no fem tasca assistencial, només pretenem comptabilitzar i obtenir informació més acurada sobre les persones sense llar, quins hàbits i problemes tenen, per poder valorar si els serveis municipals i de les oenegés són suficients. Cap a quarts d’una arribem a Avinguda Madrid, el nostre límit nord i ens dirigim cap a Rambla del Brasil tot vorejant els nostres límits. La propera hora i mitja resseguirem el barri de Sants, creuant Carrer de Sants, fins a topar amb les obres del tren d’alta velocitat i tornem cap a Plaça de Sants.

Són quarts de dues, hem trigat tres hores a pentinar la nostra zona. Estem contents perquè hem pogut fer la nostra tasca sense problemes. Hem trobat vuit persones. Tan de bo no n’hi hagués cap. L’Anna ens diu sorpresa que en una conversa amb una de les persones amb qui ha parlat li ha dit que portava poc temps al carrer, només cinc anys, però que tampoc volia deixar de viure-hi, que hi estava molt bé sense veïns, dormint on vol cada nit. I a mi també em sorprèn.

Els grups del barri de Sants van acabant i cap als volts de les 2 ens reunim a un bar molt aprop de la plaça, cansats, però explicant-nos algunes batalletes de la nit. Hi ha gent que acabat aquest torn se’n van cap a Ciutat Vella. Allà, a les quatre, alguns grups hi faran una segona passada. La taca d’oli se seguirà extenent per la ciutat fins al matí.

Me’n vaig cap a casa, comfortable, altre cop dins el cotxe, semàfors en verd, travessant la ciutat, ara amb més consciència de gota d’oli escampant-me que no pas de tisores tallant la ciutat en dos. Em sento una mica més d’aquí.