El peix al cove...

... i a sobre, ens tracten de babaus:

Lapsus/engany d'un President (vídeo 1 i vídeo 2).

Així va el país... i què hi farem?

Un somni

És com un somni, tan estrany, i tan difús, i tan nevulós i tan màgic...

M'està costant molt, d'escriure, aquesta vegada... per por a fer curt o a no trobar les paraules encertades. Tot plegat et pot semblar estrafolari o exagerat, però en canvi per mi... segurament faré curt. Però tan se val, perquè ja em coneixes i m'entendràs.

Avui un company de feina ordinària (i avui em sembla més ben dit que mai, això d'ordinària) em deia que "cada any tornes i dius genial!", i és cert, cada any és... genial. 11 anys, 11 edicions i tantes coses per recordar.

En Parras fent d'Homus Avianus dins una cova apropet de la casa, la Vanessa disfressada de nena dels anys 20, en Quim disfressat de grumet Gumet, la Rosa de Fantas, de Machina o de Plas, jo de Cuentis, de Plis o de Jonny... tants bons moments per recordar... sopars a la fresca al Castell de Fluvià, bromes boomerang amb en Parras,... la Noe... què hauria estat d'en Jaume de colònies sense una Noe... En Marcel cantant cançons... tots ells, al meu olimp particular de colònies.

Més ençà hi ha gent que no és a l'olpim perquè encara són "vives": la Colombo, la Wilson, la Lara, la Rosa... Amb totes elles m'he sentit molts cops en inferioritat, em superen, em sobrepassen, m'aclaparen. En saben tant i tant més que jo, que no he pogut més que assaborir els moments

al seu costat i tornar-me vent que bufa allà on els plaguia, sabent com d'important n'és, de ser vent, que tot ho mou.

Me'n vaig de les colònies amb els ulls encara ben humits després d'un comiat tan bonic sabent que hem estat en molts moments a l'alçada, tots un. Si en Xesco Boix hagués vist algun moment de les colònies que hem fet, crec que se'ns hauria apropat a cau d'orella i ens hagués dit "veus que rebé que s'ho passen?". Me'n vaig amb la sensació que gairebé sempre hem estat a l'alçada, i demano perdó per aquells que no, i em couen.

Pesa molt, i molt endins, pensar que no ho tornaré a tenir més, però com apunta la magnífica cançó de Sau Cercles "tard o d'hora tot s'acaba però tornarà a començar com la llum del dia que ens deixa en l'obscuritat. El silenci del poeta i la pàgina en blanc conviuran fins que el cercle es torni un altre cop a tancar". Vés a saber quan tancarem el cercle, però em crema per dins pensar que l'estiu que ve no seré altre cop de colònies, amb la samarreta, els pantalons curts, les espardenyes, el xiulet penjant, el barret i la guitarra a l'esquena. I el sol corlant-me l'esquena.

He viscut tant fent colònies que costa explicar-me tal i com sóc (realment) sense explicar-les. He fet molt de camí fent colònies. Ara cal seguir fent camí deixant colònies enllà, sabent que de tant en tant podré fer vista enrera.

Com una vegada em va escriure en Marcel, en Joaquim i en Quim,

Per la lluita eterna d’un senzill somriure d’aquell infant que aixeca els ulls i et mira.

Per la lluita eterna de mostrar l’infant que porteu dintre.

Un Bona Nit i un Pol Petit i un Conte Medieval i un Tot És Fosc i un Jonny per tots vosaltres... i les llàgrimes i els mocs ens els llepem.

Un petó i pa amb xocolata per totes i tots, canalla... Gràcies.