dimarts, de juny 12, 2007

Si un dia et dic que...

Quan feia la carrera recordo que més d’un cop havia propugnat la importància de la comunicació i secretament em reconec que alguna vegada m’havia fins i tot imaginat fent classes sobre el tema a la universitat.

Tots els problemes que hem d’afrontar, fins i tot els nostres propis, estan relacionats amb la comunicació. A la feina, amb la família, amb els amics.

El missatge es perd d’una manera tan fàcil, els malentesos són tan habituals! Què puc fer per transmetre allò que vull dir a la gent que m’importa d’una manera clara? Com eliminar l’esbiaix? La proliferació de canals de comunicació, sobretot de comunicació personal, espontània i immediats encara incideixen més en la pèrdua dels matisos. Un exemple clar és la creació de recursos per tal de corregir aquestes mancances en alguns d’aquests canals, com són l’aparició dels emoticons als messengers.

Al cap i a la fi, es tracta d’intentar transmetre allò que sents o penses de la manera més acurada possible. Dominar el llenguatge (que no es tracta de cap cotxinada, pels malpensats), ser empàtic i avançar-se als malsentesos i dirigir-se a cada interlocutor de la manera apropiada.

Així i tot, malgrat haver-te de trencar la closca pensant en tot això cada cop que respons un email, cada cop que escrius un sms, cada cop que escrius al messenger, m’agrada pensar que la millor manera d’evitar la pèrdua de matisos en la comunicació és, tan fàcil i tan difícil, asseure’s l’un davant de l’altre i mirar-se als ulls, veure’s la cara, el somriure, el to de veu, i parlar sincerament. Perquè en els matisos hi ha tot el joc d’intentar convèncer i explicar-se. Intentar reduir al mínim el soroll entre l’emissor i el receptor, i explicar-se sense embuts i amb els ulls sincers. De tu a mi. De mi a tu.