No arribaré a cap conclusió sorprenent, però l’evidència aquest dies se’m clava al pit. He passat dues setmanes treballant: torns, material, activitats, hospitals, medicines, actituds, vigilàncies, malsentesos, malsrotllos,… dues setmanes, 20 hores al dia.
I el que més recordo és que la feina la feies rient a tot hora. Rèiem per qualsevol bestiesa! Que si la porra del bacalao, que si un “agilucho” (pels no iniciats, es tracta de l’acció de tirar-se a la piscina amb la tovallola d’altri a mode de parapent tot cridant “agiluchoooooooooooooooooooooooo!!!”), que si el nen que et demana d’anar al lavabo apretant-se el cul perquè no surti res, que si una mirada de complicitat, un acudit dolent enmig d’un missatge reial, salvar-te d’una galleda d’aigua per simple intuïció, confiar en la confiança, matar l’assassí o ser assasí i guanyar matant-te, inventar-te una cançó amb coreografia en 30 segons,…
Ara que tot seguit he tornat a treballar, davant l’ordinador, em pregunto per què no sóc capaç de riure a tot hora de les coses que faig, del què diem, del què pensem, dels errors aquí també. La gent aquí la conec més en principi que de colònies el primer dia. Diria precisament que és un tema de confiança. Aquí ens amaguem les vergonyes. De colònies assumeixes que no te les pots amagar, que és obvi que es veuen, i emocionalment necessites compartir-les. Confies. T'aboques als altres.
També hi deu influir el fet que, sobretot pels monitors, la principal preocupació és passar-s’ho bé, perquè així els nens també s’ho passaran bé. Cuidar, estimar, gaudir.
Segurament això és el que em falta a la feina del dia a dia: no ens cuidem, no ens estimem, i no ens permetem gaudir. Perquè estem treballant, només faltaria això!!!
Oi?
I el que més recordo és que la feina la feies rient a tot hora. Rèiem per qualsevol bestiesa! Que si la porra del bacalao, que si un “agilucho” (pels no iniciats, es tracta de l’acció de tirar-se a la piscina amb la tovallola d’altri a mode de parapent tot cridant “agiluchoooooooooooooooooooooooo!!!”), que si el nen que et demana d’anar al lavabo apretant-se el cul perquè no surti res, que si una mirada de complicitat, un acudit dolent enmig d’un missatge reial, salvar-te d’una galleda d’aigua per simple intuïció, confiar en la confiança, matar l’assassí o ser assasí i guanyar matant-te, inventar-te una cançó amb coreografia en 30 segons,…
Ara que tot seguit he tornat a treballar, davant l’ordinador, em pregunto per què no sóc capaç de riure a tot hora de les coses que faig, del què diem, del què pensem, dels errors aquí també. La gent aquí la conec més en principi que de colònies el primer dia. Diria precisament que és un tema de confiança. Aquí ens amaguem les vergonyes. De colònies assumeixes que no te les pots amagar, que és obvi que es veuen, i emocionalment necessites compartir-les. Confies. T'aboques als altres.
També hi deu influir el fet que, sobretot pels monitors, la principal preocupació és passar-s’ho bé, perquè així els nens també s’ho passaran bé. Cuidar, estimar, gaudir.
Segurament això és el que em falta a la feina del dia a dia: no ens cuidem, no ens estimem, i no ens permetem gaudir. Perquè estem treballant, només faltaria això!!!
Oi?
2 comentaris:
oi tant!
estic totalment d'acord!
oju que estic fent pinya per fer el pedraforca a finals de setembre eh!' jeje
mariona
Atenció Mariona!!
Ja podem anar practicant, doncs. Setembre Pedraforca!!
Publica un comentari a l'entrada