Jo també sóc orfe

Avui el professor Héctor López Bofill publica un article a l'Avui. Ajuda a enfonsar-me una mica més en el fang del descontentament polític. Estic molt d'acord amb ell en criticar la poca ambició sobiranista de CDC i UDC (de tots dos però sobretot dels segons). S'omplen la boca de paraules i acaben fent el que els surt del nas.

Vés per on, avui la Conselleria d'Interior i Relacions Institucionals (Dei Saura) feia pública una enquesta feta a ciutadans de Catalunya on es descobreix que el 60% d'abstenció a les últimes eleccions es va deure sobretot al "descontentament amb els polítics". Interessants els resultats, tot i que només he pogut llegir-me-la en diagonal. En tot cas, que la meitat dels enquestats et digui que no vota perquè estaven fora del país o malalts o que no s'identifica amb cap dels partits em sembla que és prou toc d'atenció. I malgrat jo vaig anar a votar a les últimes eleccions, cada dia em sento més orfe políticament.

Perquè hem confiat en Esquerra i va optar per una estratègia (estratègia que manté!) que no ens ha portat a enlloc millor (i no sembla que ens hi hagi de portar).

Perquè hem confiat en CiU i cada dia actua de manera més infantil, revengista i dèspota. Em fa vergonya veure com han tractat el cas Ortiz (e-notícies ; El País). Bravo per un partit que deixa perdre gent com en Daniel! Que quan, després de tan pensar-s'ho es decideix a deixar-ho, encara fan la tàctica ventilador i vinga a escampar merda... això ja em treu de polleguera! Quanta demagògia, quant cregut, quanta prepotència, quanta falta d'humilitat, quina estretor de mires,... (veure comunicat Daniel Ortiz al final).

I quan ja no confies en cap d'ells, et planteges que més val no anar a votar. Ja s'ho faran. Que trist, no? I ho hem de deixar així? Baixem el cap i llestos?

Política mediocre, polítics mediocres. Només exigint i arriscant ho podrem superar. Cadascú. Personalment. Cal trobar un grup humà i sobretot professionalment excel·lent que tingui ganes de dedicar-se al país. Ferran's Soriano's de la política. Ferran Soriano, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, Héctor López,... el país és ple de professionals excel·lents, amb criteri. Quan dignificarem el treball pels demés? La política si no la fem, ens la faran, i volguem o no volguem ens afecta i molt!

Qui serà el maco que en veure la situació de crisi de la política catalana convertirà l'amenaça en oportunitat i reeixirà?

DANIEL ORTIZ COMENTA LA SEVA DIMISSIÓ COM A VICEPRESIDENT D’UDC

A la vista de les diverses informacions aparegudes durant el dia d’avui, dimecres 17 de gener, en diversos mitjans de comunicació, referint-se a la seva dimissió com a vicepresident de Política Sectorial i Programes d’UDC, Daniel Ortiz, ha efectuat les següents explicacions:

1) En un sistema polític democràtic, madur i responsable, les diferències de criteri entre els dirigents polítics, fins i tot a l’interior d’una mateixa organització política, no haurien de ser interpretades com una anomalia o un símptoma de crisi, sinó amb completa normalitat

2) L’explicació detallada de les raons i les circumstàncies que m’han portat a prendre aquesta decisió ha estat degudament efectuada davant dels responsables dels òrgans de govern del partit

3) La meva dimissió no és conseqüència de cap fet puntual, sinó el resultat d’un llarg procés de reflexió i d’una manca d’identificació creixent amb el funcionament del partit

4) Personalment, entenc, visc i m’il·lusiona la política com una activitat de servei a les persones i al país, igual que molts altres militants d’UDC. Lluny, per tant, de la simple ostentació d’un càrrec públic o com a “modus vivendi” permanent

Els vespres d'hivern

Quan fa fred és quan més recordo la vida d'estudiant. Sortir de la biblioteca, amb el cap remogut, aparèixer al carrer ben abrigat i amb aquell vent fred que et bufa les galtes i et calma el cap. S'ho enduia tot. I marxaves en silenci cantant una cançó de les que no li trobaves el sentit.

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

Hi haurà algun dia que deixaré de sentir-me les cançons de Sau tan meves?

Les nenes maques

No fa gaire parlava amb un amic... "quina sort que tenim, mai ens barallarem per noies!". Això m'ho deia ell després de la típica conversa de "tal no està malament però no m'acaba de convèncer, i tal altra és mona però li falta...". El meu amic argumentava que, mentres ell es fixava en noies maques (ties bones, vaja), jo em fixava sobretot amb noies que a ell ni de bon tros l'atreien. Bé, podries pensar, normal que algú digui això sobre els gustos dels altres, oi? Però la reflexió ve quan sóc jo que en part, i només en part, li dono la raó.

Vagi per endavant que jo les meves parelles (les serioses) les he trobades guapes, atractives, sexy,... però el que és més important, hi podia parlar de manera oberta a bastament sobre vés a saber què! Encara ha d'arribar el dia que em trobi amb una paia espectacular soltera amb qui, després de començar a coneixe'ns, puguis quedar un dia per fer un cafè o sopar del bon rotllo (és la cosa més normal que faig amb els meus amics i amigues) i et puguis plantejar que depèn de com vagi pot acabar sent alguna cosa més. Podries dir "hipòtesi: no existeixen", però te la tiraria per terra dient que en conec alguna de vista. Haberlas, haylas! Per tant aquí hi ha alguna altra explicació.

Tu què en penses?

48 hores per a trepitjar l'"ara i aquí"

Temps!

Ganes de parlar. Amb ell. Truques. Hi ha pla? Dubtes. Ganes de marxar. La truques. Dubtes. Treballes. Te'n canses. Te'n vas. Què faràs? Truques. S'hi anima. Convenç. Presses. Súper. Maleta. Bosses. Moltes bosses. Guitarra, plena de pols. El fogonet i el plàstic. Carretera, pulmons i bona música. Agramunt. Artesa. Blanc i Negre. Hola. Petons. Artesa. Vilanova. Cirera. Ermita. Sopar. Despertem però les estrelles ens beneeixen. Màrfega. 3 sacs, un plàstic i un destí. M'adormo. Ronco. Som un ramat. Em desperto deu mil cops.

Bon dia suau. Esmorzar. Amunat lleganyes! Esmorzen. Nosaltres no anem d'excursió. Paciència. Jordi impacient. Cotxe i via. Esperem. Jordi? Sol no s'escala. Esperem. Arriben. Grimpada. Aproximació. Peu de via. Parelles. Obrir via. Por, però no tanta. Xungo. Bloqueig. Què carai hi fas aquí. Sabina 1. No calen xapes. Amunt. Sabina 2. No calen? Jordi cau. Gemma aguanta. No és res. 3 xapes buides per sota. Dolor. Sol. Mareig. Negociació. Lola, amb mi o contra mi? Imposició i superació per distracció. No s'abandona! Amunt i crits. Toques R el primer. Dues hores! Fa sol. Molt sol. Cabreta Laia. Pep desesperat canvia el xip (bravo!). Caus perquè ets vulneralbe, recordes? Jordi cau. Crema!! Desmuntem. Birreta, olivetes i siluetes marcant la muntanya. Cirera. Taxi! Boira. Artesa. Molta boira. Casa. Dutxa (oh... genial). Casa Jordi. Icària. Burger King. The Queen golfa. Dolor.

Dormo. Sant Antoni. Faixa dels diumenge de l'avi Jaume (t'imagines?). Booooooooooooooooo petit! Berta, Ignasi, Álvaro. Caramel. Cagada de cavall sota l'espardenya. Senyor gran cuquejant per terra, per 4 carmels!! Cavall desmuntat, carro desat. Jec al pati sota el sol. Dinar. Dormir. Papa abanderat. Discurs emotiu i consistent. Abraçada (què faré quan no hi sigui?). Paso-doble amb la Nuri. Casa. Sopar de diumenge.

Tac-tac-tacatacatacatac-taca-taca-tac-tac-tac. "Ara i aquí" trepitjat!

Em vaig cagar

Per això vaig caure. Perquè em vaig cagar.

Dissabte matí era a Can Jorba escalant amb en Jordi Lluís. Vam decidir començar per una via que ja havia obert de primer dues vegades, acompanyat per la Mireia i en Jordi. Però aquest dissabte era "el dia després" de la caiguda a Mediona amb en Josep Manel el cap de setmana abans (cop al genoll i turmells que van patir l'amortiguació de l'aterratge). En començar a pujar la via a Can Jorba no vaig poder evitar patir. Patia perquè "sabia" que cauria, i com més m'allunyava de la xapa, més em bloquejava, més em costava fer cada nou pas. Les preses semblaven més impossibles, els peus més despenjats, la posició més insegura,... fins que en arribar al cap d'una bona estona tot just a la segona xapa i mitja, vaig caure, castigant altre cop els turmells encara tovets després de l'última caiguda.

El que més em va fotre va ser saber que havia estat el meu cap el que m'havia fet caure. Bé, d'acord que el fet que el dia abans hagués anat a jóc a les 4 o les 5 no em va ajudar a sentir-me en plena forma, però de totes maneres va ser LA POR la que no em va deixar pujar, la que em va fer caure. Em sembla que d'això va l'escalada, de controlar-te.

Però és molt important que comenci per reconèixer quin problema vaig tenir per començar a trobar-hi solucions. Res tu, que em vaig cagar!

A les golfes de casa hi ha papers

Ahir feia neteja de l'escriptori de les golfes de casa. Últimament m'hi he instal·lat de manera provisional ( ja hi porto més d'un any) . M'hi acompanyen un piano desafinat, una gralla, una flauta dolça, una guitarra elèctrica, una guitarra clàssica, una guitarra acústica,... llibres, un sofà llit i una llar de foc. Bé, i l'escriptori: un tauló de fusta amb dos cavallets rústics i un llum de braç.

Aquest escriptori el vaig instal·lar a les golfes perquè no podia estudiar a la meva habitació: hi tenia la guitarra, els llibres, les fotos,... tot em distreia! I a les golfes hi vaig estudiar força més que a l'habitació, però les guitarres i els llibres i les fotos van acabar pujant juntament amb els apunts i els bolígrafs.

Fa molts dies que, diguem-ne per sort, ja no haig d'estudiar. Tot de papers apilats per matèries sobre la taula, i llibretes, i cassettes, i papers, i bolígrafs, i papers utilitzats com a borradors. Feia molts dies que no hi parava atenció a la taula. Doncs ahir a mitja tarda em va picar de fer-hi net.

Fa temps una molt bona amiga em deia que els somnis són per a fer-los realitat, per més incovenients i despropòsits que se't plantin al davant (que n'hi va haver, i molts, quan m'ho deia).

No ho considero un somni, tot i que fa molt de temps que em volta pel cap, però tinc ganes de gravar les meves cançons. Ja ho he fet amb dues però el resultat és mediocre, tan per qualitat de so com per "l'artista". Malgrat tot, un dia o altre, quan tingui un repertori un xic més extens, haig de tirar-me a la piscina i buscar un estudi per a gravar les quatre cançons que tingui. Bé, de gravades en tinc dues i creia pel cap me'n voltaven un parell més... però ahir fent neteja sobre l'escriptori van aparèixer esborranys de troços de cançons que ja no recordava que havia fet! I això sí que fa il·lusió! Trossos de tu, escampats sobre l'escriptori esperant que els tornis a agafar i els tornis a sentir.

Quan tens la cançó, i la cantes... ets tu! Cada cop que la canta algú, ets tu! Cada cop que l'escolta algú, que la sent algú, ets tu! Deixa'm ser una mica primari: és una manera molt tendre i discreta de fer l'amor amb algú. No s'ho espera, però sou tu i el que escolta, i te li apropes, l'acaricies, li regales les orelles i sense que se n'adoni entres dins seu i li intentes fer sentir allò que tu sents. Tu et sents vés a saber qui, i esperes que l'atra també.

El regal més maco que he fet fins a dia d'avui ha estat una cançó. Les colònies no serien el mateix sense les cançons. T'imagines un món sense música? Un món sense entonació, amb una parla monòtona, sense empatia, sense sentiments. Cantaràs millor o pitjor, tocaràs millor o pitjor,... però en gaudiràs. La música és sentiment. Els teus sentiments, els meus sentiments.