dimarts, d’octubre 16, 2012

Quin dia, Mariano!


Editorial de Vicent Partal, 16 d'octubre de 2012.

Mariano Rajoy devia anar-se'n a dormir ahir amb les orelles ben calentes. Tot li féu feix, i encara que ho negue en públic, segur que en privat ja no pot sinó acceptar que la qüestió catalana se li n'ha anat de les mans. La Unió Europea va fer públicament cas omís de la seua demanda de fer por al Principat, Escòcia i la Gran Bretanya van demostrar què és una democràcia, Kossovë va veure com s'obria la porta de la Unió, pense què pense Espanya, i fins i tot el Financial Times li va dir que ja estava bé i que un matrimoni que va malament no s'arregla declarant il·legal el divorci. Quin dia que devia passar el cap de govern espanyol ahir...

Evidentment, ells continuaran anant a la seua, amb les amenaces i la por, perquè no és de la veritat que es tracta, sinó de com aguanten i resisteixen, resistim, els catalans. El govern espanyol no mourà ni un pam les seues tesis en el sentit que Catalunya no té dret de votar, que la Unió ens expulsarà automàticament, que la convocatòria portarà presó o que ens morirem de set i de gana. El mal és que tanta sobreactuació cada vegada aguanta més malament el contrast amb la realitat.

No fa pas tants dies Mariano Rajoy mateix va informar tothom que havia enviat una carta a la Comissió Europea exigint, poca broma, que es pronunciés contra la independència de Catalunya. I ja tenim la resposta: en parlaran quan toque, no quan Espanya vulga. I per si Rajoy volia continuar fent l'orni, amb la màxima solemnitat i en la seu de la comissió la portaveu va explicar que Europa no dirà res fins que un estat ho demane, però presentant un cas concret i detallat. O siga que no en parlaran fins el dia que la independència siga un fet. Una enorme bufetada política al PP.

I això ho deien el mateix dia que la Gran Bretanya i Escòcia donaven un exemple al món de capacitat negociadora i de democràcia. Un exemple tan sols. Segons la llei, a la Gran Bretanya, de referèndums, solament en pot convocar el govern britànic. Que, el referèndum sobre la independència d'Escòcia, l'havia de convocar el govern escocès ningú no ho discutia. Per tant, tots dos executius van fer un pacte: la Gran Bretanya cedia a Escòcia el dret d'organitzar el referèndum i Escòcia reconeixia que, els dret, els havia estat cedit. Pulcre, net, elegant, democràtic.

Tot a l'inrevés de la cridòria, cada dia més histèrica, que arriba de Madrid i que el món comença a veure què és. Tant que el Financial Times, la bíblia de l'economia europea, es va atrevir ahir a esmenar la plana al govern espanyol, explicant el cas escocès, recomanant a Rajoy que paràs d'amagar-se darrere d'excuses legalistes i emplaçant-lo a deixar-nos votar també a nosaltres. I amb una deliciosa frase final: un matrimoni no s'arregla prohibint el dret del divorci. Ho has entès, Mariano?



PS. Ah, me'n descuidava: a més, la Unió Europea ha començat el diàleg amb Kossovë per a la primera fase, molt preliminar, de la seua integració a la Unió Europea. Evidentment, deixant de banda el famós vet espanyol sobre Kossovë. Ni cas.

dimarts, d’octubre 09, 2012

Adult

D'això que dec dur ara, en deuen dir vida d'adult. I sense haver-hi pensat gaire, no és pas cap queixa. Constatació del temps dedicat a la feina (que t'omple), a la família (que t'omple més) i als amics (que t'acaben d'omplir, la cirereta del pastís quan tens la sort de tenir-los a prop).

Em recordo que és important saber què m'agrada i què estic renunciant a fer. Allò que vols, tu ho decideixes.

Mirant fotografies penjades per aquí i per allà, sobretot trobo a faltar la muntanya. I decideixo que també la vull.


Amb en Roger i la Maria al cim de la Gallina Pelada, a la Serra d'Ensija, (novembre 2010)

dimecres, de juliol 25, 2012

Pèrdua

M'acabo de descobrint espiant les fotografies de la gent que ha marxat de colònies aquest any.

És curiós, l'última vegada que vaig anar de colònies va ser el 2010, ja farà un parell d'anys, però és aquest any el que més mal m'està fent, potser perquè tot el juliol que he estat per aquí, i vaig veient els camps de blat, i la calor... i ho trobo a faltar.

Amb la Inés vam encertar a trobar un matí que coincidíssim per pujar a saludar. Quina sensació tan estranya. Com d'ocupació, talment com si haguessin ocupat un espai que és teu, i estiguessin fent la teva feina, sense demanar-te permís. com si haguessin ocupat casa teva i t'haguessin penjat coses per aquí i posat coses per allà. Sensació de violació, sensació de pèrdua.

Em quedo amb els bons records. I de tan bons, que els trobo a faltar. Una llagrimeta i un lament.

dimarts, de juny 19, 2012

Consells de mestre

A la carrera teníem una assignatura que era simulació d'empreses. Era com jugar als SIM, però amb empreses. En un món inter-relacionat i on hi havia unes variables de decisió molt clares, te la jugaves a l'hora de prendre les decisions en funció de l'anàlisi de les dades que et donaven i en funció també del que feien els altres equips (la competècia, vaja,...).

Recordo que hi va haver un dia que teníem una fàbrica que produïa un producte que feia dos períodes que baixava vendes i acumulava pèrdues. Podíem:

  1. invertir molt en I+D per refer el producte i adaptar-lo a les necessitats del mercat (això volia dir invertir menys en altres productes que ja sabíem que ens estaven anant bé i on no ens podíem adormir), sabent que la inversió podia resultar en no res, com sovint passa amb la recerca.
  2. invertir una mica en I+D, a veure si sonava la campana, i aguantar un exercici més malgrat ja teníem pèrdues
  3. tancar la fàbrica i reinvertir els recursos en un nou producte, en d'altres que ens anaven bé i que tenien mercat,...
Vam triar la segona opció. Passat un exercici, els resultats van ser més negatius, i començaven a amenaçar el negoci global (els productes que anaven bé). El professor va venir i ens va dir: hi ha vegades que quan una cosa fa temps que va malament, no s'hi valen les mitges tintes.O hi creus i hi inverteixes de cap o te'n retires i passes a una cosa millor.

Aquesta reflexió em ve tot sovint al cap, últimament encara més. Fa temps que se saben que les mesures són unes, i no hi ha gaire més on triar: reduir despeses i incentivar el creixement amb mesures diferents (que no augmentin la despesa, o que tinguin un retorn positiu). I això requereix pensar-s'ho dues vegades.

España té uns governants que em recorden a mi durant la carrera, posem-n'hi una mica a veure si funciona, i no es prenen les decisions valentes que calen. I cada cop són més necessàries i cada cop afectaran a més gent: més ingressos i menys despesa (jubilacions, prestacions atur, massa salarial).

I així i tot hi ha marge per fer les coses diferents, millor. Un exemple són les campanyes de Turisme de Catalunya que s'estan fent aquest any. Ja veurem quin resultat aconsegueixen, però tenen relativament un baix cost i un impacte interessant: els tours als bloggers turístics i als instagramers més influents, els serigrafiats a les portes del darrere dels camions que van per Europa,... com també ho podrien ser mesures de l'estil fer pagar  per visita o prova mèdica on el malalt no es presenta, o dispensar els medicaments necessaris per al tractament concret,... Mesures que no impliquen grans despeses, però impliquen ingeni, il·lusió, ganes de posar-s'hi i sumar. Ara en diuen innovació.

dijous, de maig 24, 2012

Pare meu

I una altra! Una altra descoberta, Sílvia Pérez Cruz, una noia de veu exquisida, tendre. Si ni així t'enamores...

Maria Cabrera i Callís (1983)
Salm i paràbola de la memòria pròdiga

Pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvís mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de Manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

Pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

dilluns, de maig 21, 2012

La dansa del vestit

Si en fa de dies ara que no escrivia.

Per recomençar, la lletra de la cançó La Dansa del Vestit, del grup Txarango. Una delícia per ser escoltada a casa, amb poca llum i escalforeta quan a fora plou o neva o bufa el vent.


Cerca innocent algun tresor com un petó de licor una tarda vora el foc
cerca l'essència de l'amor tan màgic tan diví abraçat a un arc de sant martí
vols la dansa del vestit vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit
em quedaré despert recordo el que vas dir ets tan macu tan petit
en tens prou amb els teus dits la manera de mirar són aquests ulls marró clar
que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai.

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor.

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner
oceànica sensació recordo aquella olor 
tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de
la mirada del món reflexiu i convençut 
que colze a colze junts som molt més que un
bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu.

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor.

Txarango, del disc Benvinguts al Llarg Viatge.

divendres, de març 09, 2012

Uns ulls apagats

Fa uns dies vaig tenir una entrevista amb una alumna. Vam estar encara no mitja hora parlant sobre una iniciativa que vol dur a terme, i de quina manera ens podem ajudar mútuament. La conversa per tant era sobre futur, il·lusions, col·laboració, tot plegat en un bon ambient de reunió, distès, en el qual vaig deixar anar algunes bromes fàcils perquè la veia...tensa. I tensa va seguir. Si tot just va somriure un parell de vegades.

Vaig quedar-me amb la sensació que era una noia molt estricta, dura, professional, que no s'està per bestieses, que vol aprofitar el seu temps, no pot perdre ni un minut.

He sabut que l'alumna ha estat ingressada un parell de vegades per trastorns alimentaris. Ara ja sé què era aquella falta d'espurna que li notava als ulls.

dijous, de febrer 09, 2012

Perquè demà...

...demà és demà. Ben aviat.




"Esperaré que arribi demà
per poguer-me despertar al teu costat
despertar-te amb un petó
bon dia amor meu
fa un dia tan bo
que què has somiat?
Has dormit bé?
A què vols jugar?

Esperaré que arribi demà
per poder-me despertar al teu costat.

Que bé que ens ho passarem
tot el dia junts
fer el que vulguem.

Només lo que ens vingui de gust
només lo que ens agradi més
que feliç que sóc amb tu!

Que feliç que sóc amb tu!
Que feliç que sóc amb tu!



Albert Pla, Demà, del treball Anem al llit?

diumenge, de gener 29, 2012

Hola Bolívia (amb el permís d'en Carles i la Roser)


Des de l’habitació, se sent el rodar dels cotxes pel carrer. Anuncia que el dia és de pluja. Els autobusos, amb els seus voceros, criden els seus destins. Benvingut a La Paz.

Encara no fa una setmana que sóc a Bolívia, i tinc la sensació que fa molt més temps que vaig marxar de casa.  L’arribada a Sucre va ser prou llarga. El vol d’Avianca Barcelona Bogotà es va descobrir com una gran opció per creuar l’Atlàntic amb destí Amèrica Llatina. L’avió era dels més moderns on he volat: a classe turista cada passatger tenia una pantalla individual on seleccionar quin tipus d’entreteniment digital volia: com a mínim hi havia 20 pel·lícules (totes ben recents), música, sèries de televisió, jocs digitals. L’avituallament a bord, estàndard. Res a dir.

La connexió Bogotà La Paz va ser prou ràpida. Un cop arribats a La Paz (a les 4 de la matinada) tocava esperar el vol de connexió amb Sucre, que sortia a quarts d’una del migdia. Per sort, l’aeroport de La Paz, petitet com  és, es fa acollidor. Arribar a Sucre a les 3 de la tarda de dimarts i fer les gestions per al telèfon mòbil em van acabar d’esgotar. Em vaig posar a dormir a les 7 del vespre, sense tenir massa clar si em llevaria per anar a sopar, i vaig despertar-me a les 6 del matí de dimecres.

L’hostal de Su Merced, per aquestes dates, no és ple, tot just vuit o deu hostes, així que ofereixen allotjament a les millors habitacions, que són les del segon i tercer pis. Les vistes sobre les teulades de la blanca i colonial Sucre són impagables.

Dimecres matí vaig visitar don Hernán, responsable de la regional d’ACLO Chuquisaca. El que havia previst seria una reunió de tot just una horeta, per valorar la feina dels nanos de l’estiu i concretar projectes pel 2012, es va convertir en una xerrada amistosa sobre la situació de Bolívia, l’evolució d’ACLO i el suport del SUD durant els 9 anys que fa que tenim relació. Vam tenir temps de fer un beure i que ens fessin dur una papa rellena per amenitzar la trobada. Acabada la reunió gairebé a migdia, vaig anar cap a les oficines d’ACLO Direcció General, on el Padre Fernando Alvarado sj m’estava esperant. La trobada va començar un pèl freda, crec que hi havia alguna cosa que l’amoïnava, però ben aviat vam recordar la seva última visita a Barcelona, guia turística Roser Solà al capdavant, el suís i ensaïmades al carrer Petritxol, les explicacions davant la Catedral o a ca l’Ardiaca,... i oli en un llum. Després de confirmar-me l’excepcionalitat dels alumnes que van estar treballant durant la tardor amb ells (cosa que ja havíem intuït des de Barcelona), vam anar cap a la comunitat del Sagrado Corazón (la casa dels jesuïtes a Sucre) per dinar. Havia previst aquesta invitació, de manera que l’ampolla de Castell del Remei i el pernil salat que portava, va complir molt bé amb la seva funció. La casa la coneixia del 2004, en temps d’en Rafo, algun vespre ens hi havia convidat a sopar i havíem fet truita de patates i pa amb tomàquet per discutir sobre el projecte que dúiem entre mans.

La tarda del dimecres la tenia reservada per veure el partit del Barça Madrid en companyia de l’Isaac (vell amic a Sucre), però va resultar, com ja m’havien advertit, que no hi havia cap televisió boliviana que tingués els drets de la Copa de Su Majestad (todos iguales ante la ley!). Amb l’Isaac vam anar a visitar les obres de l’edifici de 4 plantes (8 apartaments) que està construint a uns dels barris/condominios més tocats i posats de Sucre. Espero que li surti bé la jugada. El sector de la construcció a Bolívia està en puixança des de fa un parell o tres d’anys. Les raons, es podria dir que són: i) que “algunos se han salido de pobres” (gent propera al MAS, partit d’Evo Morales, que ara tenen càrrecs molt ben remunerats); ii) remeses dels expatriats (en devallada); iii) la potència econòmica dels cocaleros, el sector de la coca cada cop té més pes dins del país (Bolívia s’està convertint en un dels majors centres productors de pasta de coca del món);  iv) ...i, cómo no, que el país ha tingut una evolució econòmica positiva els últims anys, que ha afavorit el sector del comerç intern. Amb l’Isaac, vam acabar tancant la nit al JoyRide, al mateix temps que a mi se’m tancaven els ulls.

Una nota que voldria destacar sobre el tema de la droga són els baixos nivells de violència, delinqüència, criminalitat que es viuen a Bolívia, coneguent l’augment del narcotràfic basat al país (quan l’Evo va arribar al poder va expulsar els nord-americans de la DEA del país). Em comenten que a Santa Cruz hi ha un o dos morts diaris, però vaja, no em sembla res comparable a la situació que es viu a Centreamèrica, Colòmbia, Brasil,... no ho acabo d’entendre. Es nota que hi ha conflictes i lluites d’interès (TIPNIS, per posar un exemple), però tot pelgat molt soft.

Dijous matí m’havia de desplaçar en avió cap a Tarija, però (oh sorpresa!) TAM (Transporte Aéreo Militar) havia cancel·lat tots els vols Sucre Tarija del dijous. I ningú més operava Sucre Tarija el dijous ni divendres. L’opció d’anar-hi per carretera no era viable: a Tarija han descobert pous de petroli (Pozo Margarita), però no queda clar si els pous estan només en territori de Tarija, o també una part està en territori del departament de Chuquisaca. Per tant, discussió sobre qui es quedarà amb les regalías de l’explotació. Solució: bloqueos, és a dir, tallar carreteres (especialitat boliviana). De manera que em podia aventurar a anar-hi amb autobús (12 hores carretera amb trams sense asfaltar en època de pluges) però ningú m’assegurava que hi arribés, i això se li havia de sumar que l’endemà divendres havia d’agafar un avió cap a Cochabamba, on m’esperaven els de Fe y Alegría, si és que no els cancel·laven. Conclusió, suspensió de la visita a Tarija. Així que dijous tarda em vaig decidir a agafar l’autobús de Sucre a Cochabamba (10 hores per carretera amb trams sense asfaltar). El meu gen català va fer crida de la selva: si agafava l’autobús de nit, m’estalviava una nit d’hotel a Sucre, o sigui que podríem dir que el bitllet em sortia gratis! (nit d’hotel, uns 30€, autobús, 6€).

A Cochabamba (ciutat d’un milió d’habitants) hi vaig arribar per tant un dia abans. El matí el vaig dedicar a feina d’oficina des de l’habitació de l’hotel. A la tarda, vam canviar l’agenda amb els de Fe y Alegría per veure’ns divendres tarda en comptes de dissabte matí. L’any passat vam estar discutint la possibilitat d’enviar-hi alumnes però encara estava tot poc madur. L’endemà matí, una mica més de feina d’oficina i al migdia a dinar amb el Pare Francesc Pifarré sj, un dels 5 jesuïtes catalans que viuen a la comunitat de Cala-Cala. En Pifa és un home enèrgic i decidit, de molt bon humor (i estricte quan cal, sembla), cara rodona, afable, rialler. Un dinar entretingut seguit d’una xerrada (ara ja en Pifa i jo sols) perquè coneguéssim la feina que fèiem uns i altres. Vés a saber si potser algun dia acabem col·laborant. A curt termini, no. Em va acomiadar gairebé tota la comunitat dient-me adéu des de la porta. Jo, somrient, m’allunyava dins el taxi pel carrer sense asfaltar, fent adéu amb la mà “a la terminal de buses, por favor”.

Esperava sortir de Cochabamba cap els volts de les 4 de la tarda, però se m’havia fet tard i ja eren quarts de 5 quan hi vaig arribar. Els següents busos que sortien ho feien a quarts de 6. Vés quin remei, arribaríem a La Paz de nit. Tothom em deia 7 hores de trajecte, jo que ja començo a ser gat vell dels autobusos a Bolívia, feia càbales de 8 de trajecte més alguna paradeta de mitja hora pel camí en aquells típics restaurants de carretera tan típicament bolivians, que apareixen enmig de la polseguera, en el no-res. Fet i fomut, sortíem de Cochabamba passades les 6 i arribàvem a La Paz a les 2 de la matinada (paradeta de mitja hora inclosa).

Aquest matí, esbarjo (sortiré a passejar una mica) i farem temps abans no sigui l’hora de sopar. Potser faré un dinar sopar cap els volts de les 7. Ja és ben bé que això dels àpats és molt social. Ara que vaig tot sol, no trobo mai el moment d’anar a menjar. Poca activitat física, poca gana. Si mon pare veiés la disbauxa d’horaris...!

Demà últim dia a Bolívia i canviarem de país: tres dies intensos a El Salvador abans d’afrontar Guatemala i la recta final.

Espero que estigueu tots bé. Una abraçada,
Jaume.

divendres, de gener 27, 2012

Menjar

Menjar m'és un hàbit molt social. Ara que tot just fa una setmana que sóc voltant sol, i me n'adono que si no fos perquè m'hi obligo, tot sovint no menjaria. O menjaria qualsevol cosa. Ahir mateix: baixes a esmorzar perquè toca, dines a casa uns amics (llavors sí que menges), al vespre intentes menjar-te un entrepà, per esmorzar, menges però tampoc estàs mort de gana, per dinar avui sant tornem-hi, haurem de menjar alguna cosa.

Quan sóc a casa m'agrada preparar-me el menjar, anar-hi pensant... o compartir tiberis amb amics, pensant en aquell lloc on aniràs i allò que et demanaràs. Ras i curt, improvisar per menjar a algun lloc sense cap més al·licient, no m'atrau. Vés que no torni amb un parell de quilos menys altra vegada...

dimecres, de gener 25, 2012

Amb dos pebrots

No m'agrada llegir aquestes notícies abans d'agafar un avió d'Aerosur.