Una estona de cel

Ripollet, febrer de 2004

"No tinc ganes de pensar, tinc ganes de dormir, d'asseure'm davant el piano i tocar la guitarra i també el piano, i cantar, lent, suau. I sentir-me petit, sol, en silenci. Com quan estàs de colònies i busques aquells moments de soledat. Encara recordo com si fos ara les colònies a la casa de Les Vinyes, anat d'excursió cap a Avià, com en arribar a un revolt del camí tot vorejant un camp de blat ben ros vaig aturar-me mentre els nens també recuperaven forces. Vaig girar el cos cap a l'oest, deixant el sol pràcticament a l'esquena, i vaig intentar no pensar en res. El camp de blat se m'oferia sota els meus peus, daurat, acaronat pel vent, que l'anava gronxant ara cap aquí, ara cap allà. Res millor. I el vent m'amoixava la pell seca, i la cara, i la cridoria dels nens quedava lluny, i era del tot plàcida i alleujant. El cel tan blau, l'herba que hauria de ser mig seca tan verda, el blat tan groc!! Vam tornar a arrencar el pas que encara estava mig ennirvanat, i els nens m'anaven corrent per sota els braços..."

Una estona de cel.

Amb ulls d'àngel, amb ulls d'infant

"Nadal és una festa de “renovació”. Re-novació: la novetat que retorna. I així, d’alguna manera, cada any tot pot tornar a començar, tot es renova, es dóna una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en sintonia, en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l’univers sencer. I des d’aquesta sintonia és d’on es pot captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó, d’alguna manera, és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que pot alliberar de la manera espontània de ser (egocèntrica, interessada), de la càrrega que s’ha anat acumulant (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…).

Nadal és la proclamació d’una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s’està irremissiblement condemnat pel passat o per l’entorn, es pot veure i viure el món d’una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d’àngel, amb ulls de llum, amb ulls d’infant." SAR ESADE

Amb tota la calma del món, poder aturar-te a migdia i llegir i escoltar això em reconforta. No sento el missatge estríctament religiós, sinó l'humanista.

Em sento afortunat de poder compartir el camí de cada dia amb tots i cadascun de vosaltres, tan és si ens veiem més sovint o més de tant en tant. Desitjo poder-ne seguir gaudint un any més. Tinguem un record d'il·lusió i esperança pels que ja no hi són però encara són, en nosaltres. Tinguem ulls d'infant. Una abraçada, un petó i molta pau.

És la Montse Grima

És la Montse Grima del Maresme tropical
No li agrada estar-se a casa
Prefereix un bon pedal

Ai, ai, ai, quina por!
La Montse agafa el porró!

Ai, ai, ai, quina por!
La Montse entra en acció!

dep

Calma

No t’ha passat mai que vas pel carrer i et sents tan tranquil·la i complaguda que estàs a bones amb tot i tothom ? Normalment acostumen a ser dies d’un sol brillant, d’un somriure mig amagat permanent sota el bigoti.

Això em passa quan em prenc la vida amb molta calma i em sento molt bé amb mi mateix, gaudint de coses molt i molt quotidianes. Sí, fa molt de temps que no faig coses molt “típiques”, ancient, com en els vells moments.

Fa molts dies que no vaig a Moià. Reclosió i calma. Vols venir? Tu, jo, la guitarra i el foc que no para d’espategar. Com una cançó de SAU…

Tirant la canya

Havia criticat i critico el feminisme exaltat que sota el pretex de l'igualtat de sexes pretén que les dones tinguin majors drets que els homes en alguns àmbits. Per fer-ne broma i generar polèmica, sempre reclamo el dret a deixar la tapa del vàter aixecada, perquè no hi ha dret que els homes haguem d'aixecar la tapa cada cop que anem a veure el senyor Roca.

Però, sí amics, haig de reconèixer que s'està normalitzant la situació: més (tot i que no òptima) distribució de les tasques domèstiques, des-categorització sexista d'algunes professions,... fins al punt que estic començant a viure una situació que tenia entès era impossible (excepte circumstàncies excepcionals de l'estil Brad Pitt): els nois, en alguns casos tot i que sigui momentàniament, podem començar a triar noia!

És excepcional! No hi ha hagut cosa que m'hagi fet més pànic que "entrar-li" a una noia a la discoteca o a un bar. Segurament degut a aquest pànic mai m'he atrevit a prendre l'iniciativa i és per això que mai m'he menjat un rosco (menjat, mai més ben dit). I així i tot, encara que no prenguessis la iniciativa al bar ni a la discoteca, l'havies de prendre més endavant, però sempre era el noi qui havia de fer "el pas".

I, renoi, els temps estan canviant! De cop, envien missatges on l'evidència no permet aplicar el peculiar i màgic art de llegir entre línies, et truquen per quedar, no has de donar mil voltes per fingir que ni tu ni ella voleu fer el que teniu pensat perpetrar si tot va bé.

Per cert, aclarim-ho! No parlo de vivències personals, eh?! A veure, no em queixaré de la meva vida sentimental durant els meus primers 25 anys d'existència, però evidentment no sóc un Don Joan. I és precisament per això que ho explico, perquè entre els meus amics vaig veient actituds de noies que fa temps eren impensables, perquè eren agosarades, per comoditat d'elles (no ens enganyem), per por al què diran (una noia massa atrevida...ja se sap...).

M'agrada veure doncs que avancem en totes dues direccions: l'igualtat de sexes no implica només guanyar drets (que després de tan de temps de desigualtat no va malament), sinó també compartir deures. Prou masclisme. Prou feminisme. Oh, gràcies Déu per aquest senyal: elles també tiren la canya i fan el primer pas!

Drets i deures

Fa força temps que en Jordi Pujol (sobretot a través de la seva fundació) raona i ens fa pensar sobre què som, com som i quins reptes tenim per endavant. Un dels debats oberts més interessants a parer meu és el de Drets i Deures (veugeu-ne un article que a més a més parla de l'important paper de la joventut).

Normalment vaig de la feina a casa per l'autopista AP-7, túnels de Vallvidrera i carretera de Vallvidrera. No penso fer un estudi sociogràfic sobre els conductors amb els que comparteixo normalment via, però per coses de la vida, aquest divendres vaig canviar la meva ruta normal i vaig anar per rondes. Un conductor temerari, davant una tarda de divendres que li deuria semblar avorrida i veient l'estat de col·lapse de la ronda deuria pensar que no hi havia res més divertit a fer, va dedicar mitja ronda de dalt a tallar a altres conductors i jugar a frenar en sec a veure si el de darrere se li estampava al cul. Bé, pensaràs, una flor no fa primavera. Aquest cap de setmana no me l'he passat perdut vés a saber on com feia des de mitjans setembre, així que he conduït per la C-58 i per Ripollet, el poble on visc però que pràcticament mai visito. Puc entendre que hi hagi gent que s'ho passi bé jugant-se la vida, però no podré acceptar mai que posin en risc la dels demés. És innacceptable. Perquè és un exercici d'egoïsme impertinent el qual no puc entendre i que només resta (no aporta res, no suma).

Sí, puc estar d'acord, la teva llibertat acaba on comença la dels altres. És una manera de dir-ho, però remarca massa que tens la teva llibertat i emfatitza molt poc que tan important com la teva (o potser més) és la de l'altre. La teva llibertat hi és perquè l'altre en té. La teva llibertat neix, doncs, del respecte. Perquè si la teva és més important que la dels altres, i si els altres pensen el mateix, qui defensarà la teva sinó tu i només tu (i així amb cadascun de nosaltres).

I això em fa pensar en els drets i deures. Perquè una manera més clara, per mi, de dir "viu i deixa viure", de respectar, és no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. Ja no és només pensar en el que vols fer i si la teva llibertat queda limitada perquè la de l'altra hi és pel mig, sinó és posar-se a la pell de l'altre, sentir-lo, entendre'l, posar-se a la seva situació. Per tant, es tracta del dret de fer el que tu vols però sempre recordant que tens el deure de respectar, no molestar, de no limitar el dret d'altres.

És molt simplificat, és molt brut, molt poc pulit, però sens dubte, "no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu" m'ha format, m'ha educat.

Així, la millor manera de reivindicar els teus drets és aplicar els teus deures. No s'hi val a reclamar primer els drets i després els deures.

De l'educació (altre cop molt relacionat amb la interiorització de Drets i Deures) n'hem de parlar algun dia amb calma, si pot ser tot sopant en un local ben tranquil o a casa meva, que no tanquen! És la clau de volta del respecte, de la calma, del benestar, de la construcció del país.

Allò que necessites

Ho necessito, cada cop més. Aquest dissabte vaig fer la meva primera via llarga com a escalador independent, sense tenir cap monitor-mainadera, anant de primer. La via és fàcil i està extra-equipada, i llavors la complicació bàsicament és mantenir-te tranquil pensant que segur que no cauràs.

Vam començar amb un dia emboirat i humit. A mitja paret, a la primera reunió, el temps va tombar i va aparièxer el sol il·luminant Sant Benet. Fent l'últim llarg les boires van tornar a baixar, amb una sensació de fred més intensa. La Gemma, la meva companya de cordada, va resultar ser una parella extraordinària fent els seus llargs com a primera amb una tranquil·litat i rapidesa dignes d'escaladors amb força més experiència que nosaltres.

A dalt de l'agulla Magdalena Inferior vam esperar la cordada d'en Pep i la Laia, que estaven fent una via paral·lela a la nostra ("Rataplan" i "La que hi falten spits" respectivament).

Hi vam trobar en Guillem, company del CADE, que havia pujat per un altre cantó. Mentres esperàvem, la boira i el capvespre feien més feble la llum dalt el cim, de manera que prevèiem rapelar l'agulla ja de nit. Per sort portàvem alguns frontals (no me'l tornaré a deixar més al cotxe).

Un cop la Laia i en Pep van ser a dalt vam recollir les seves cordes el més ràpid possible perquè ja pràcticament era fosc. Els que ja hi érem havíem preparat la instal·lació de ràpel i en Guillem va baixar el primer per assegurar-nos. Després la Gemma, després la Laia. En Pep i jo ens vam quedar dalt el cim una estona. Segurament serà un d'aquells moments per a recordar durant molt de temps. La boira, el vent, les campanes del monestir, allà dalt sabent que no necessites res més que allò mateix per a sentir-te bé. Que senzill! Que simple! Quin moment tan immens! I un somriure permanent va dibuixar-se'm a la cara i al pit fins que vaig ser altre cop a baix de l'agulla i ja recollíem les cordes per tornar, a les fosques, cap al monestir i d'allà cap a l'ermita de Santa Cecília.

L'excursió nocturna pel bosc, la baixada per les escales del cremallera, conèixer la nena i el pare que ens havien estat observant i amb la que havia parlat des de la primera i tercera reunió, sentir que som un equip, que ho hem aconseguit junts, que sense vosaltres no hagués pogut viure aquest moment. La importància dels companys de viatge.

De nit ens vam quedar a dormir a Santa Cecília, després de sopar abundantment al Bar Anna de El Bruc. Només vaig tenir un moment de tristor durant el dia: en Ferran em va trucar per dir-me que el divendres s'havia mort la Mei, la meva professora de p3 i p4. Vaig guanyar els Jocs Florals de Cerdanyola amb un escrit sobre ella.

El diumenge, d'excursió al Puigsacalm. Ja tindrem temps d'explicar-ho.

Quina sort tinc de poder viure moments com aquests amb gent com aquesta.

Gràcies!

En Catalogne, la coalition de gauche au pouvoir a été reconduite 07.11.06 15h20 • Mis à jour le 07.11.06 15h20

"On pensait que les tractations pour former un gouvernement régional catalan allaient durer plusieurs semaines, comme il y a trois ans. Cette fois-ci, il en aura fallu à peine une. Le gouvernement sortant sera reconduit au pouvoir en Catalogne, à savoir la coalition tripartite formée par les socialistes catalans, les indépendantistes d'Esquerra Republicana et Iniciativa per Catalunya (ICV, écologistes-progressistes).

Le socialiste José Montilla, ancien ministre espagnol de l'industrie, sera le prochain chef de la Généralité (gouvernement catalan). Une surprise en termes de logique, car ces élections régionales anticipées du 1er novembre avaient été provoquées par l'éclatement de la même coalition tripartite, après l'adoption en juin du nouveau statut d'autonomie de la région.
Si les socialistes catalans et ICV avaient fait campagne pour le oui, les indépendantistes catalans estimaient le texte trop timide, réclamant par exemple que la nation catalane ne figure pas seulement dans le préambule.

La tentation du pouvoir a donc été la plus forte. Pour autant, deux des partis qui formeront le gouvernement, le PSC (Parti socialiste catalan) et Esquerra Republicana ont obtenu des résultats en baisse : les socialistes ont perdu 5 sièges et les indépendantistes catalans 2. Seule ICV a amélioré son score.

Les nationalistes modérés, CiU (Convergencia i Unio, nationalistes démocrates-chrétiens), ont en fait été les vainqueurs du scrutin, avec 48 sièges soit 2 de plus qu'en 2003, mais aussi les grands perdants puisqu'ils restent loin de la majorité nécessaire (68 sur 135). Comme il y a trois ans, ils n'ont pas réussi à nouer des alliances pour former un gouvernement solide. Ce qui fait dire au dirigeant de CiU que les tractations et pactes étaient scellés d'avance.

Même si le Parti socialiste à Madrid respecte la décision des socialistes catalans, la préférence de José Luis Rodriguez Zapatero n'allait pas à un tel gouvernement. Il aurait penché pour une alliance inédite entre les socialistes catalans et CiU. Ce qui lui aurait permis de transposer cette alliance à Madrid, au Parlement national, lui assurant une majorité solide, et de ne plus être soumis à l'opposition croissante et violente de la droite, qui lui reproche ses alliances avec les indépendantistes."


Malgrat raonablement entengui les raons que té Esquerra per formar govern i les pugui trobar positives a mig termini per a ells i fins a cert punt per al país, emotivament no puc estar d'acord amb la formació d'aquest govern. Només s'entén per l'enemistat personal profunda que existeix entre els dirigents de CiU i Esquerra. Fa un any o dos sentia a parlar a dirigents d'Unió de la necessitat d'establir ponts de comunicació amb la formació republicana, i vés per on, l'estratègia de campanya va estar feta pensada única i exclusivament en majories absolutes.

No conec en David Madí però apunto que si s'ha qualificat a l'Artur Mas de prepotent i pedant durant aquesta campanya no és perquè ell mateix ho sigui (els que l'han conegut d'aprop m'ho desmenteixen) sinó que l'ombra d'en David Madí ha arribat a projectar-se sobre en Mas, l'ombra i les qualitats personals.

Això em fa recordar un comentari que feia no fa gaire sobre la importància de la feina a l'ombra. Per mi aquest és un exemple de la importància de l'equip, de la bona tria, dels bons companys de viatge. Gent sacrificada, intel·ligent, humil i amb ambició.

Esquerra té 4 anys per demostrar-me que mantenint el PSC aprop el procés d'autodeterminació es podrà afrontar amb més garanties i no amb el país dividit i enrocat. 4 anys. Amén, pel bé de tots nosaltres.

Les Quatre Banderes

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar.

Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.

Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

Miquel Martí i Pol

Vergonya, impotència, ràbia.

Em fa fàstic veure els extrems als quals pot arribar la nostra estupidesa.

http://www.mounteverest.net/news.php?news=15183

N'hi ha per plorar. De moment, avui intentaré ser una mica millor persona que ahir. Els petits canvis no sé si són poderosos, però et permeten entrar en acció ara mateix.

La pell de gallina

No vull conservar res...

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
desls anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Miquel Martí i Pol

Dia a dia

Suposo que per a fer un escrit interessant abans hauria de pensar què és el que voldria dir-me en aquest post, no? Però al final acabes pensant que com que precisament el que véns a fer aquí és a desfogar-te i a ordenar (molt matusserament) les teves idees, doncs que fet per fet, més val fer-ho a raig fet.

Abans de començar aquest curs acadèmic ho vaig avisar: el Jaume d'abans tornarà! I ha tornat. No paro mai per casa. Tinc tantes coses a fer... i tant poc temps! Avui una amiga meva em deia "no podries tenir parella ara per ara", i té tota la raó. Si podria dir que gairebé no tinc temps per veure'm ni a mi mateix! Però no hi puc fer més... m'encanta! Sóc així, què hi farem!

Tinc la impressió que estic aprofitant els meus 25 anys. I tant! Estic aprenent a fer escalada, estic aprenent a llegir les cartes del tarot, estic retrobant amic, estic iniciant nous projectes i més que vindran.

De rellotges biològics en sento a parlar molt sovint i jo tinc la impresió que ja fa molt de temps que em fa tic-tac, però de totes maneres no em preocupa i no crec que sigui perquè "encara sóc jove". Diria que no em preocupa perquè sé que quan arribi me l'agafaré amb totes les ganes i forces i il·lusions que tingui. I que Déu sap quan serà.

Una de les dèries que se m'ha posat al cap és retirar-me uns dies a un monestir o similar. I tinc dues opcions: la casa dels Jesuïtes a Manresa o el Monestir de Poblet.

Una de les coses més maques de l'escalada és el silenzi, parlar amb tu mateix. Hi estàs obligat: una paret enfilada, enfilada, i de cop arribes a un sostre que has de superar. Només ho pots aconseguir si n'estàs convençut, i només tu te'n pots convèncer. Diria que l'escalada m'ajudarà a coneixe'm, a saber la meva manera de pensar, d'afrontar els problemes, les dificultats, a entrenar-me (mentalment, principalment).

Haig de refer el pla estratègic dels meus propers mesos... :)

Ser el millor del món II

I ara va i et diuen que ets el millor del món. I tal i com dèiem l'altre dia, la principal feina és estar a l'alçada, tenir la suficient cintura per gaudir del bon moment sabent que tot va i bé i que és fruit d'una fotografia, d'un moment, que ser el millor sempre és impossible, perquè estar a dalt de tot és equilibri, i l'equilibri és precisament anar d'un cantó a l'altre sent prou hàbil per no caure. L'esforç és l'únic que compta, i només per a tu mateix (no esperis que te'l reconeguin).

Personalment estic en un moment que no sé ben bé cap on vaig. Sé que estic en una etapa d'impàs, però no sé cap on va. Els propers projectes en ment són un curs d'escalada, aprendre a llegir les cartes del tarot, fer més esport per setmana, acabar el projecte de reestructuració d'un departament d'una empresa en el que estic totalment implicat, dominar la feina que estic fent i ser un bon professional i, més important que tota la resta, dedicar més temps, més serenament, als amics i a la família.

Vertigen, només de pensar en els canvis que hi haurà a la meva vida durant els propers 2 anys!

Ser el millor del món

L'equip de bàsquet sènior de l'Estat ha guanyat el campionat mundial. Com si d'una fotografia es tractés, totalment estàtic, aquest migdia hora catalana han estat el millor equip de bàsquet del món. Això és molt fort! He estat mirant el post-match una estona i he pensat que serà molt difícil ser Pau Gasol. Avui potser serà pesat i emocionant, però durant les properes setmanes i mesos, serà mooooooooooolt complicat. Perquè és fàcil guanyar i és dur perdre, però què passa quan se suposa que ets el millor? Ets capaç de seguir-te motivant per seguir sent el millor? No pot ser més conflictiu en un equip acceptar les victòries que les derrotes a vegades? Les victòries depèn de com desperten les enveges dels companys, hi ha gana de ser el que sobresurt, tens ganes que es reconegui també el teu esforç i que el teu nom també sigui recordat. Que important que són en els equips la gent que treballa a l'ombra!

A la feina, en qualsevol tipus de competició d'equip, és tan important tenir un bon nucli competent i competitiu com tenir un bon coixí de gent responsable, seriosa i entregada que sàpiga recolzar el treball dels primers i donar-los ales. Que important que és crear l'ambient adequat perquè tots se sentin còmodes per aportar el màxim a l'equip!

Amb això no vull fer apologia de l'acomodació o de la resignació. I tant que has d'intentar millorar, sempre més, però a curt termini has d'acceptar el teu lloc i jugar el rol que t'ha tocat i que t'has buscat.

Hi ha hagut vegades que he pensat que la meva història estava escrita a l'ombra. He estat capaç de demostrar-me que puc ser guia, aportar el meu granet de sorra des del davant. Així i tot, haig de reconéixer que on millor em sento i on més aporto és treballant a la segona línia, fent el camí el més fàcil possible perquè l'equip vagi rodat. Em sento més oli de motor que vàlvula.

Creus que seria una bona decisió no preocupar-te mai més de l'oli del teu motor però sí de les vàlvules?

És curiós...

M'agrada la gent sincera, natural, fresca. Ahir vaig treure el cap per Manresa. Celebraven el 25è aniversari del correfoc. Sense paraules!! I amb algunes cremades.

Resulta que m'hi vaig trobar a gust i m'hi vaig quedar més del que tenia pensat. Hi encara m'hi vaig trobar més a gust. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb gent que sabia qui eren però encara no havia començat a conèixer, i va ser divertit.

M'agrada això de fer el que vull quan vull, aquesta sensació de llibertat absoluta i de mig punt de bogeria.

descobriment, Re-

Fa massa temps que porto la mateixa música al cotxe. He descobert (re-) que, si més no per Europa (nova, vella, Estern , Western i Northern) poses la ràdio i se senten les mateixs cançons. He avorrit ràdio Flaixbac, no només per les cançons cada cop més "40-principaleres" que posen, sinó perquè tinc la sensació d'escoltar-hi sempre el mateix.

Fa tant de bo escoltar de tant en tant música que s'acaba de publicar que et sorprèn i et desperta per dins!! De la fi i diàspora de Brams n'ha nascut Aramateix. Bàsic re-descobrir poemes que fa temps vas llegir i van passar sense més glòria que cap altre en particular enmig de classes de literatura de COU, i que ara musicades, et captiven i els descobreixes tot de matisos i sentits que fan com els antics BIOS, ara ACTIVIAS anunciat pel Coronado, "et renoven per dins".

Si senyor, me'n faig una còpia ara mateix i ja tinc nova música per portar al cotxe. Ha arribat l'hora de fer del dissabte, dissabte i amagar uns quants discos que fa temps que els poses ja amb aquell deix de "quin remei", sabent que hi haurà tres cançons que les passaràs només sentir-les començar i que acabaràs tancant el ràdio al cap d'una estona.

Al cap i a la fi, de tant en tant és genial re-descobrir els sorolls d'allò més quotidià: la mà aferrant-se al volant, el motor roncant fi sortint de la corva, el vent que va entrant per la finestra. Apa, vent a la cara, bon vent i barca nova!

Hèlsinki, com si fos "Mirall trencat"

Silenci
Passeges per carrers mig buits d'un suburbi, que vol dir a tocar del centre de la ciutat, si fóssim a Barcelona. El sol, el vent fred i l'aigua que va fent camins entre la neu que està pràcticament tota desfeta. És diumenge matí. Gent corrent sola fent esport. Una àvia que passeja en silenci amb la que potser és la seva neboda. O potser estan parlant, però no me n'adono; perquè el parlar és com música, rítmic, suau. Una noia jove camina tota sola. No sé si va a algun lloc o si simplement està passejant pel parc. No té pressa.

Pedres
Quan camines pel carrer sents la fressa dels teus passos al terra; és ple de pedretes que durant l'hivern t'han servit per no relliscar i caure de cul a terra. Ara que el dia és sec s'aixeca de terra un núvol de pols allà on hi passa un cotxe. Què se n'ha fet d'aquells dies que el cel és d'un blau intens i l'aire és ben clar, transparent. Tot et sembla que té un deix de brut de pols, com si ahir hagués plogut fang i tot s'hagués eixugat.

Els rossos
Gràcies. Adéu. Hola. Perdoni. Ei. Siau. La gent va més o menys a la seva i no es para a pensar molt en els altres. Això sí, el deure és el deure, i si s'ha de fer, és fa. Primer s'ha de complir. Els nois tenen un problema de comunicació, i això no ho dic jo, malgrat ho constati. Això ho diuen elles. Diuen que això contribueix que les festes sempre tinguin un alt grau etíl·lic, no hi ha millor manera d'alliberar-se de les pors i desinhibir-se. Potser tenen una mica complex d'inferioritat: elles són en general molt més maques que no pas ells, i això ho tornen a dir primer elles i ho constato jo.

Pupil·les
Fa fred. Són al carrer simplement perquè han d'anar d'un lloc a l'altre. Fan el seu camí. No es fixen en el cotxe, en els edificis. En diuen funcionalitat, però a mi em semblen mancats de caliu. A la ciutat li falta caràcter. No té ulls que la mirin, si més no de setembre a abril. No em miren als ulls i els costa riure, potser perquè els falta complicitat, la complicitat de saber que et miro i que saps el que vull dir i no cal que ho diguem, perquè en aquest silenci hi ha la gràcia de saber que som aprop. La seducció de les pupil·les en observar-se i entendre's.

Com a casa
Semblen freds. Cadascú va a la seva però si et pares a preguntar, t'ajudaran. De tant en tant veus gent pel carrer que s'acomiaden silenciosament, però amb petons i abraçades, sense gaire gesticulació, però amb somriures ben amples. No són persones fredes. 6 milions i no tots parlen finlandès. Els caixers no són en anglès. No tothom parla un perfecte anglès. Ells parlen en finlandès, tan és que siguin dos finesos i 50 estrangers. És que potser se n'han d'avergonyir? Canvien a l'anglès si la conversa és quelcom que t'interessa. Diaris, supermercat, internet, classes, transports, carrers...tot en finès i suec, estríctament. Un país amb una mica menys de 6 milions que és capaç de tenir economia pròpia, qui diu que les llengües "minoritàries" no tenen mercat? Qui ets i on vols anar? Pregunteu-li a Nokia, o a Kone. Sóc en un país normal i corrent.

Mai com a casa
Entres al vestíbul de la universitat i deixes l'abric als penjadors. Molta gent ho fa. Vas a classe, vas a dinar, tornes a classe. És vespre, agafes l'abric i les teves coses i te'n tornes cap a casa. Ningú controla el guardarobes. És un espai obert situat als laterals de l'entrada. Si vols pots deixar-hi l'abric. No se sap de ningú que hi hagi "perdut" el seu abric, o la bufanda, o els guants. Et pots deixar els guants i el gorro al restaurant, tornar al cap de 4 hores, i seguiran sent al mateix lloc. Has perdut el rebut del pagament de la teva targeta d'estudiant i l'endemà des de l'associació d'estudiants et truquen dient que algú s'ha trobat el tros de paper pel carrer i que els l'ha portat. Això no em deixarà mai de sorprendre.

Un gra de sorra
No t'agrada sentir-te sol en alguns moments? Recordar juliols de vent sec i veu trencada? Moià? El Pedraforca? L'Isaac i la Rocío? El Pare Rafo? Nits a la vora del foc? Matins de vacances al matí sentint la fressa de les fulles del diari, seques, que es mouen pel vent mentres esmorzes? Castellar Vell fent salts després de dinar? Ets un gra de sorra, i de tant en tant t'agrada.

Un petó i fins aviat,

En Massagran.

Qui és en Massagran

Sí, companys, en Massagran. Quin gran Paio!!

Sens dubte, un dels referents de la meva infantesa, personatge de còmic creat per Ramon Folch i Camarasa (guió) i Josep M. Madorell (dibuixos). Reviscut durant les colònies de fa 2 i 3 anys enrera.

Innocent, abandonat a les aventures, una mica calçaces, però al cap i a la fi, un tros de pa.

A cau d'orella, jo Massagran, encara "prou-jove", faré també la meva incursió al món del blog. Escriuré coses que ja tenia escrites de fa temps i coses que escriuré de nou. Compartir-les o no ja no depén de mi...