Sembla que hem trpitjat merda

Mira, t'ho diré a cau d'orella: que si operacions major, menors, hòsties amb el cotxe, lesions, allau de feina, desordre temporal, moviments ràpids... sembla que haguem trepitjat una meeeeeeeeeerda enorme!!

Tinc però el convenciment que tinc sort de ser qui sóc i d'estar aquí, així, ara.

Malgrat tot, tinc esperança, estic conforme a allò que em passa, pateixo i gaudeixo.

Un altre d'en López Tena

Avui m'ha arribat que CDC i ERC volen plantejar la possibilitat de consensuar un candidat pre al Parlament Europeu: en López Tena.

Que defensaria la nostra veu i drets com pogués, n'estic convençut, però tinc la ferma creença que seria deixar perdre un actiu tan gran... a l'Eurocàmara hi ha si no recordo malament més de 700 diputats. Volen enviar-lo a treballar entremig de 700 persones, lluny de casa... tinc la sensació que això és una proposta maquiavèl·lica... López Tena si es queda i segueix fent articles com el de fa dos diumenge (últim post) i com el d'aquest diumenge, aquí pot fer molt de bé per a la millora del benestar dels que vivim aquí. La casta política d'avui té poc temps de marge per seguir amagant les vergonyes si segueix treballant com fins ara.

Vull tenir un estat del benestar com em mereixo

Cal que sapiguem i que expliquem que viure millor, tenir més benestar (visites al metge de més de sis minuts, llistes d'espera que no s'allarguin mesos,...) o si més no, tenir un estat del benestar més a la mida d'allò que ens mereixem, ho haurem d'empènyer entre tots. Però hi ha coses que les hem de tenir clares.

Article d'Alfons López Tena, notari, President del Cercle d'Estudis Sobiranistes. Ha estat publicat a l'Avui el 5 d'octubre de 2008.

"EL 23 DE SETEMBRE PASSAT ens emplaçava Ferran Mascarell a "tractar d'aconseguir una quota més gran de poder de l'Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya" i "reclamar més i més Estat per a Catalunya". Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l'autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l'Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. "Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos", ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l'autogovern dins i sota l'Estat espanyol per aconseguir "més i més Estat" es pot assolir reformant l'Estatut o la Constitució. La de l'Estatut ja s'ha fet: tant és que l'aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust "cepillado", i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l'arranarà entre nul·litats i declaracions d'ineficàcia, convertint l'Estatut en un catàleg d'intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.

LA REFORMA CONSTITUCIONAL REQUEREIX 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l'Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l'Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui "més i més Estat". Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d'acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s'ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L'autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l'ha feta avançar, però s'ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d'un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d'aigua ni d'electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se'ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l'èxit de l'autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l'espoli fiscal només s'hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d'euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.

MENTRESTANT, CATALUNYA S'ENFONSA: la renda dels catalans cau, després de "l'anivellament solidari", de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d'anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l'atzucac autonomista. Prou d'enganyar la gent fent creure que d'Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, "més i més Estat". O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l'única manera és l'Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L'estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols "paso corto, vista larga, mala leche". Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi."

La Catalunya que sap on va

Aquest era el lema amb el qual el PSC-PSOE presentava el seu 11è. congrés el passat més de juliol de 2008.

Digueu-me tiquis-miquis, pere-punyetes o que filo massa prim, però ahir hi havia sessió de política general al Parlament, i el President Montilla va deixar anar, com qui no vol la cosa que la qüestió no és "on volem anar, sinó com fem les coses" (pàgina 10 La Vanguardia, dimecres 1 d'octubre de 2008). 

Una anècdota, d'acord, però no creieu que algú que és dels que ha de tenir la idea clara de quin país vol, on volem estar d'aquí uns anys, que hi ha reflexionat molt... no pot dir-ho això?!

D'acord que és un titular, sense context, però dir que l'important no és on volem anar, quan fa tres mesos enrera es ventaven que eren els que sabien on anàvem... tot plegat sona a improvització, a baix perfil.

Ànims, oi?