dilluns, d’agost 25, 2008

Carta a la Radegunda

"Mosseta. És clar que no et dius Radegunda. Prou que ho sé: et vaig batejar posant-te el nom triat pels teus pares, que, sense arribar a tant de rebumbum, recordava més els déus del nord que una monja cristiana. Fos com fos, anant a la segura, jo et vaig afegir el nom de Queralt.

Ja de molt xica, els teus pares, aconsellats per no sé quin capellà dels de comunitat de base, et van dir que els nens i les nenes són diferents, i ves com venim al món. Els pares en van quedar satisfets, tu no en vas aplegar res.

Vas fer la primera comunió. La catequista et feia dibuixets d'allò més pedagògics, els capellà va parlar-te de l'ecologia i del perill del forat d'ozó. T'ho van arrodonir parlant i parlant de la pau. Jesús, l'amic dels nens, era home de pau.

Radegunda, el teu currículum per la vida és tan sabut que ni cal aturar-s'hi gaire. A l'escola pedagògica que va tocar-te, vas saber que el món va començar fent un pet com un aglà. I t'haurien pogut dir que allò d'Adam, Eva i la poma eren falòrnies de capellans. No t'ho van dir, no calia, tu no sabies res d'Adam, Eva i la poma. Quant al serpent només sabies que és un animal protegit per l'ecologia.

I pataplam, te'n vas anar de casa. Vivies amb una colla de jovenalla de cabells esborifats, samarretes balderes, calces estretes i cridàveu que pau, pau, pau. En aquestes, ja no pensaves en el Jesús de la primera comunió. La pau era el colom del Picasso.

I vinga a cantar que pau. Això de cantar és un dir. Ho cridàveu a esgarips, estripant-vos contra un món que només coneixia guerres. Sabent-ne de guerres arreu, vas trobar com esbravar-te. Amb la innocència rebel dels teus anys, vas tornar-te crit de manifestacions. D'aleshores ençà, com qui diu, no te n'has perdut ni una.

Amb el Bush, el Blair i el del mostatxet, has tocat la glòria. Per molt que els maleeixis, els has de donar les gràcies, t'has pogut esbravar com mai. I no seré pas jo qui et reprotxi per cridar contra la guerra. Ho puc fer amb molts més motius que tu, l'he patida sentint com les cases del veïnat s'esfondraven a bombes, i l'he patida amb els moros aconseguint-nos fins a la frontera; sé què és un camps de presoners.

Ep, noia. No t'ho dic pel goig de contar-te batalletes. T'ho dic perquè amb la guerra no hi podem fer gresca. Vaig esborronar-me llegint en el diari que fèieu "una manifestació festiva" contra la guerra. Mira, minyona, per clamar contra la guerra no s'hi val la cassolada. Amb la sang, patiment i els famolencs no hi podem jugar.

Em coneixes prou per saber que main no m'he embardissat a la política. Així que ho engego. Després de tanta fressa amb les tapes de cassola, resulta que el del mostatxet ha arreplegat vots. No t'ho acabes de creure. Però ves per on, potser algun bon home que s'havia de llevar d'hora per anar a la feina i no podia dormir per culpa de la cassolada, va votar el susdit, de fart com n'estava, de vosaltres.

Sigui com sigui, noia, visca la pau, visca la pau per damunt de tot. I raó que tens.

Però parlem-ne. Cridant pau, pau i pau no aturaràs pas cap guerra. Si només penses en això, agafaràs coragre dient-te que la pau és impossible.

L'erres. Pots fer la pau a casa, al voltant teu i fins al carrer. Agafant-ho per aquest coll saps prou bé que has dut més d'una guerra.

No hi has pensat. Duem la pau a dintre, l'hem de vessar enfora.

Una pau que no té res de cassolada, més aviat calla."

Mossèn Josep M. Ballarín i Monset
Article al diari Avui (data desconeguda)

dimecres, d’agost 20, 2008

Pels impacients...

... una de afotillos! No són totes i no són les més bones, però són les que de moment hi ha. Té colònies! Perquè llavors diguin que no val la pena...

dimarts, d’agost 12, 2008

Gran excursió

Fa temps que la vam fer, però va ser un cap de setmana molt especial. El Bassegoda, una ascenció entretinguda, divertida i que et fa suar. Vam passar la nit de dissabte a diumenge al Santuari de la Mare de Déu del Mont, un lloc molt xulo on ens van atendre amb molta amabilitat i ens ho vam passar pipa.

Caldria repetir-ho!

divendres, d’agost 08, 2008

La cosa de tots o "ser cornut i pagar el beure"

Aquest cop algú em dirà que "que pesat" per parlar de coses avorrides... però si no ho dic, rebento.

Cal que acatem les lleis acordades per consens perquè és allò que ens permet fixar unes normes de convivència raonables. Quan juguem a bàsquet i l’àrbitre xiula, el joc es para i s’escolta allò que ha de dir l’àrbitre. I s’acata. Perquè sinó ja no es pot jugar més, perquè no saps com actuar i les conseqüències de cada acció.

És important complir la llei perquè és allò que ens permet conviure. L’exemple de l’incompliment de la llei és un insult a tots aquells que complim amb la convivència, que no ens aprofitem dels altres, que vivim amb respecte pels altres, i així, per un mateix.

Demà, el govern espanyol sembla que incomplirà la llei espanyola i no hi haurà acord sobre un nou sistema de finançament per a Catalunya abans del 9 d’agost de 2008. Una llei orgànica aprovada al Parlament Espanyol no es complirà i no passarà res.

Un noi suposadament crema una bandera espanyola i el condemnen a més de dos anys de presó i l’engarjolen. Per què alguns poden saltar-se la llei i no acatar terminis ni condicions però en canvi altres no poden fer el mateix i saltar-se-la per fer un referèndum al seu territori per a fer una consulta als ciutadans electors d’un govern democràtic?!

Em subleva aquest doble raser, aquest “a veure... si no compleixo la llei en això, tampoc passa res”… i això que ho faci un dels principals òrgans que impulsen la creació de lleis que és un govern! Quin exemple n’hem de treure? Que puc anar a 200km/h per l’autopista i si em paren els Mossos els digui “no, escolti, jo he intentat anar a 120, durant una estona, però m’ha estat impossible mantenir-m’hi perquè el cotxe s’embala sol” i que no passi res?!

Hauria d’estar també inclòs dins el codi civil o penal que l’incompliment d’una llei orgànica per part d’un govern pot ser sancionable econòmicament o penable (i solidàriament a nivell personal)?

Que complicat que és tot plegat...

En tot cas, un sistema de finançament per a Catalunya just ens hauria d’interessar a tots. Per la sanitat, per l’educació, per les carreteres, pels barris, pels ajuntaments, pels sous més dignes, per la productivitat,… sona lluny i fred tot això, però és el nostre dia a dia! Podem renegar-ne, però segueix sent-hi i segueix sent decisiu en la manera com vivim.

Quan un metge es queixa perquè cobra l’hora a preu de cambrer, quan un mestre es queixa perquè no té prous recursos, quan em queixo pel transport públic patètic, m’estic queixant per la manca de recursos que tenim en aquest país. Alguns es van passar anys dient que parlar de finançament i de noves competències no era parlar de les coses que « realment interessen als ciutadans ». Un cop ets al govern, no et queda més alternativa que reconèixer que amb allò que tens, fas el que pots. I reclamar allò que et pertoca. Perquè a ningú li agrada ser cornut, i a sobre, pagar el beure.

dijous, d’agost 07, 2008

El risc de voler ser feliç

Hi he pensat en molts moments : què passaria si no me’n recordes de fer un nus al final de la corda, què passaria si el set que tinc a la corda arribés a l’ànima i es partís la corda en dos, si el bloc de pedra s’esberla i ens cau al cap, si peta el seguro,…

A mitjans Juliol, una noia (Cristina, 27 anys) va patir un accident a la paret de l’Aeri, a Montserrat. Com et quedes com a company de cordada, si el company se’t despenja i es mata?

No sé pas com ha estat l’accident, però pel que expliquen les notícies, deuria patir algun oblit (desenganxar-se,...) o alguna seguro va petar. Va caure 50 metres, quan estaven a la reunió 4,sense desenganxar-se de la corda. La parella es va fer un esguinç al peu, només, així que sembla que no deuria caure massa. Això pinta que deurien ser parats a la R i que ella tenia tota la corda acumulada per assegurar la pujada del company.

I dius quina necessitat tens de pensar en tot això? Doncs perquè tens la sensació que quan ho penses, llavors « això no em passarà », perquè ja sap on hi ha un perill. Un dels companys amb qui vaig començar a escalar ho va deixar deu fer un any. Diu que és tan despistat que segur que en algun moment s’oblidaria d’alguna cosa crítica i que per tan prefereix no jugar-se-la.

Tornem doncs a la pregunta de sempre: per què carai has de fer-ho? Per què carai has de pujar per aquella paret, o has de pujar aquella muntanya? La Cristina, al seu blog, sentenciava amb una màxima: “persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda”. Sé que no respon estríctament a la pregunta, però en part, al darrere de fer coses que potser no entens per què les fas, hi ha perseguir la felicitat, la calma, sentir-te ple, malgrat el risc o el perill.