Sucre, Bolívia, 17 d'agost de 2011.
Estimada família,
Potser ha arribat l’hora de fer balanç.
41 dies, 3 països, unes vacancetes, bona companyia i molta feina.
Nicaragua sense en Carles i la Roser, que han estat canviats per la Victòria, ha tingut un altre sabor. Ni millor ni pitjor. Amb ells vaig anar molt més de cara a barraca, a tot arreu on anàvem ens trobàvem un somriure d’orella a orella i una abraçada. Amb la Victòria, he tingut l’oportunitat d’explorar el país, conèixer la seva policia, els seus llocs més coneguts i els no tant… Estar amb la Victòria sempre és un plaer, i tret dels primers dies, que jo encara tenia la feina massa al cap, potser estava massa neguitós per com aniria tot plegat, la resta de dies a partir d’Ometepe van ser enriquidors, entretinguts i divertits.
Tret d’algun problema puntual amb algun projecte, tot controlat.
Tenir la Sira allà ha estat un gran què: ens hem fet força, hem sortit a sopar plegats algun dia (cosa que m’ha permès conèixer gent d’allà en un entorn no professional) i professionalment ens hem ajudat en allò que hem pogut.
Deixar el país després de dos dies tancat a l’habitació amb grip ha estat gairebé com si m’hagués volgut amagar i no saber-ne res més. Una llàstima. Ja hi tornarem.
El Salvador ha estat sorprenent. Els dos primers dies encara no estava massa fi, i la relació amb els companys de Casa de Huéspedes un pèl rara, suposo pel fet que jo també estava fluix. Un grup interessant a estudiar: Jaime Loring sj, professor d’ETEA, Luis Godoy, andalúz 100% y Vicente, professor de Univ. Córdoba. Ah! I una parella de professors (home i dona, parella) de no sé quina universitat que s’asseien amb nosaltres a taula i no ens deien ni mu. Es veu que són professors de recursos humans, i per a mi això ja ho explica tot…
L’Ondina fa una feina excepcional de coordinació i cura dels alumnes a El Salvador. En Gerardo, de la universitat, una de les contraparts, també té cura de les nostres alumnes (un parell d’elles, quan pugen a San Salvador, s’estan a casa l’àvia d’ell) i elles ho agraeixen. Estan molt cuidades, se senten cuidades i tenen un suport que en d’altres països ja els agradaria. Els projectes, alguns millor que d’altres, però crec que tots acabaran molt contents amb l’experiència, i la contrapart amb la feina feta.
Bolívia… Bolívia és Bolívia. L’altiplà el tinc idealitzat. M’hi sento segur, acollit, tranquil. Suposo que el fet d’estar a Sucre uns dies hi ajuda. Els nanos que tenim aquí diria que són el prototip d’alumnes que ens agradaria tenir al SUD: enfocats, compromesos, motivats, oberts, adaptables. Esperem a veure el resultat de la seva feina per saber si han estat a l’alçada.
La resta de països, molt bé. Algun problema amb algun alumne. Hem actuat quan ha calgut i crec que la major part d’incidents estan ben encaminats. Una cosa clara del SUD, i que em fa molt feliç, com a animal social que sóc: això del SUD és feina de molts. Un de sol no pot donar el nivell de servei mínim que volem donar. Tenir la disponibilitat de la Rosa, la Susana, la Rebeca, l’Antonio… i l’Ondina, el pare Andreu, la Maria Dolores de la UCA de Managua,… sense ells això seria, per als alumnes, molt més precari.
El contacte amb les alumnes, millor del que em pensava. Diria que em fan cas i tot. Si més no, espero que en mi hi hagin trobat una persona propera i ferma que els ha donat orientació i suport quan ha calgut (o quan ho han demanat). Tinc molt de camí per fer, parteixo pràcticament de zero, però crec que amb humilitat els alumnes m’acceptaran i em permetran guiar-los, il·luminar-los, si és que cal. Avui una alumna m’escrivia: “estem molt contentes del treball que realitzem, no ens adonem que fem més hores de les demanades, estem aprenent moltíssim a nivell de Dret, de sistema Judicial, professional, així com la vida a les comunitats, la problemàtica de l'accès a la justícia en general i en el cas de les dones en particular,.... hi ha molt bon ambient a l'oficina, col.laborem molt entre totes les companyes de feina i ens han acceptat, integrat i guiat moltíssim..... així que per nosaltres no pateixis, que no només mengem crispetes, també veiem la pel.lícula (aquesta frase teva s´ha fet famosa al grup de Huehue)”; la frase en concret era “al cinema no s’hi va per les crispetes, s’hi va a veure la pel·lícula”, i això és el que esperem que facin amb l’experiència a Amèrica Llatina, que no es quedin amb les crispetes que representen el lleure, sinó que estiguin atents a la pel·lícula i a allò que hi passa, i que els hi arribi. Quan veus que alguna cosa de les que fas o dius té algun impacte, no se les endu el vent, és molt gratificant.
Al SUD de feina n’hi ha per parar un tren. Només tornar ja tenim sessions per parlar dels alumnes de l’any vinent, dels alumnes que marxen a finals de setembre, i tota la logística post-projectes… i preparar les classes! En fi, que tinc ganes de fer coses del dia a dia, d’estar a casa, però que tornaré amb el vesper ben remogut! La feina, per sort, no ens l’acabarem.
Si voleu alguna cosa de Bolívia, encara sou a temps de demanar-m’ho :)
