Ser el millor del món II

I ara va i et diuen que ets el millor del món. I tal i com dèiem l'altre dia, la principal feina és estar a l'alçada, tenir la suficient cintura per gaudir del bon moment sabent que tot va i bé i que és fruit d'una fotografia, d'un moment, que ser el millor sempre és impossible, perquè estar a dalt de tot és equilibri, i l'equilibri és precisament anar d'un cantó a l'altre sent prou hàbil per no caure. L'esforç és l'únic que compta, i només per a tu mateix (no esperis que te'l reconeguin).

Personalment estic en un moment que no sé ben bé cap on vaig. Sé que estic en una etapa d'impàs, però no sé cap on va. Els propers projectes en ment són un curs d'escalada, aprendre a llegir les cartes del tarot, fer més esport per setmana, acabar el projecte de reestructuració d'un departament d'una empresa en el que estic totalment implicat, dominar la feina que estic fent i ser un bon professional i, més important que tota la resta, dedicar més temps, més serenament, als amics i a la família.

Vertigen, només de pensar en els canvis que hi haurà a la meva vida durant els propers 2 anys!

Ser el millor del món

L'equip de bàsquet sènior de l'Estat ha guanyat el campionat mundial. Com si d'una fotografia es tractés, totalment estàtic, aquest migdia hora catalana han estat el millor equip de bàsquet del món. Això és molt fort! He estat mirant el post-match una estona i he pensat que serà molt difícil ser Pau Gasol. Avui potser serà pesat i emocionant, però durant les properes setmanes i mesos, serà mooooooooooolt complicat. Perquè és fàcil guanyar i és dur perdre, però què passa quan se suposa que ets el millor? Ets capaç de seguir-te motivant per seguir sent el millor? No pot ser més conflictiu en un equip acceptar les victòries que les derrotes a vegades? Les victòries depèn de com desperten les enveges dels companys, hi ha gana de ser el que sobresurt, tens ganes que es reconegui també el teu esforç i que el teu nom també sigui recordat. Que important que són en els equips la gent que treballa a l'ombra!

A la feina, en qualsevol tipus de competició d'equip, és tan important tenir un bon nucli competent i competitiu com tenir un bon coixí de gent responsable, seriosa i entregada que sàpiga recolzar el treball dels primers i donar-los ales. Que important que és crear l'ambient adequat perquè tots se sentin còmodes per aportar el màxim a l'equip!

Amb això no vull fer apologia de l'acomodació o de la resignació. I tant que has d'intentar millorar, sempre més, però a curt termini has d'acceptar el teu lloc i jugar el rol que t'ha tocat i que t'has buscat.

Hi ha hagut vegades que he pensat que la meva història estava escrita a l'ombra. He estat capaç de demostrar-me que puc ser guia, aportar el meu granet de sorra des del davant. Així i tot, haig de reconéixer que on millor em sento i on més aporto és treballant a la segona línia, fent el camí el més fàcil possible perquè l'equip vagi rodat. Em sento més oli de motor que vàlvula.

Creus que seria una bona decisió no preocupar-te mai més de l'oli del teu motor però sí de les vàlvules?