La por se't clava al cor i no et deixa arriscar.
Encara no he començat a superar (l'he afrontada alguns cops i gairebé sempre me n'he sortit bé) la por que sento quan estic pujant una paret i no n'estic convençut. Primer necessito fer la paret amb al corda per dalt i després em sento segur per arriscar. És com si necessites saber, sense risc, que puc fer-ho, i després arriscar-me a fer-ho, sabent que puc. Com si cregués poc en les meves possibilitats o no volgués arriscar ni poc ni gens.
Al principi, quan escalava més, sí que ho vaig fer alguna vegada i me'n vaig sortir gairebé sempre bé, excepte un parell de caigudes, una amb en Josep Manel, al Penedès. Aquella va ser maca!
Fa un parell de caps de setmana vam muntar un dia d'escalada amb alguns amics a La Font de l'Ametlló. N'érem tres que havíem fet escalada abans, i es tractava de muntar algunes vies i passar el dia assegurant la gent perquè anessin provant això de l'escalada, les sensacions, els èxits (pas a pas), les pors. Ens ho vam passar genial.
Ens vam trobar un paio, en Manolo (el de la dreta) escalant en solitari auto-assegurant-se. Ens va ajudar a muntar vies per sobre del nostre nivell de manera que a la tarda la gent va poder provar vies molt més difícil, amb sostres, molt més tècniques i atlètiques.
Tots van poder provar què és això d'aguantar-te a la paret, i la magnífica sensació de posar una punteta de peu en un sortir, apretar-hi amb tota la força i veure que remuntes paret.
Potser la setmana vinent tinc un dia lliure i puc trobar algú per anar a fer via llarga. Per mi és allò que li dóna sentit a l'escalada: pujar una paret per arribar a un altre lloc, gaudint del trajecte, de les trobades de la cordada a mitja paret. Amén!
