Els prejudicis

L'últim post, Nadal 2011, te'l pots prendre com un text estrictament religiós i segurament et relliscarà i se't farà pesat. Jo he aconseguit passar aquest prejudici, i busco el missatge. Treu la paraula "Déu" i posa-hi "persones", "Terra", "humanitat" o el que prefereixis. El missatge, deixant els prejudicis de banda, hi és. I el missatge que ja apuntava fa alguns Nadals enrere, el segueixo rebent amb escrits com el d'en Pep.


Que important tenir moments  on puguis parar i repensar-ho tot, calmadament, tal i com conviden aquestes festes.

Nadal 2011

Nadal

Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra’t a tu mateix una altra vegada.

                Rumi, Mathnawi III, 3700.

             Aquest text d’un místic musulmà del segle XIII recorda que les persones naixem per primer cop en el sí d’una família i d’una societat; però que quan ens fem grans tenim la responsabilitat de la llibertat: fer-nos a nosaltres mateixos. Com diu l’amic J. M. Lozano, “Als trenta anys, un ja és responsable de la cara que fa”.

             Tanmateix, penso que és savi connectar d’alguna manera el primer engendrament amb el segon: no “tirar tota la casa per la finestra” quan decideixo lliurement fer-me a mi mateix. Bé hi haurà coses de la meva educació inicial i de la meva infantesa que puc aprofitar... Potser el que he de fer és acceptar el meu passat (el primer naixement) i obrir-lo perquè els dons rebuts a la infantesa arribin a servir un món més ample que el món dels nens: a servir la família humana.

             Un segon naixement d’aquest estil el va fer també un místic cristià del mateix segle XIII, Francesc d’Assís. Diu la tradició que en un moment de la joventut de Francesc, aquest es va posar a regalar als pobres d’Assís les teles del comerç del seu pare, Pietro Bernardone. El pare, enfadat, va portar el seu fill a la catedral perquè el bisbe Guido jutgés el cas. Mentre pare i fill discutien en públic, Pietro va dir a Francesc que li devia obediència perquè fins i tot la roba que portava l’hi havia donada el propi pare. Diu també la tradició que aleshores Francesc es va treure tota la roba i la va donar a Pietro, dient: “Des d’ara ja no diré més “pare meu Bernardone” sinó “Pare nostre que esteu en el Cel””. Vet aquí: de “pare meu” (primer naixement, món petit) a “Pare nostre” (segon naixement, món sense fronteres).

             Nadal celebra el primer naixement de Jesús: la seva família i el món petit però generós en què Jesús va fer-se present a la terra. Un món generós però no ric: l’estable de Betlem i la casa de Natzaret no eren certament confortables. Potser aquestes circumstàncies ens conviden a un Nadal d’intimitat, però també generós i obert a la solidaritat amb els qui arreu viuen en estables i senten el fred de la nit.

Bon Nadal!

Pep Mària, sj

Un bri de veu

Brutal... sentir-hi per primera vegada gràcies a un implant. Pell de gallina.

Acte de sobirania

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Allò que no he trobat a faltar

El mirall.

No cal mirar-te. Tu ets tu, ets el que camina, ets el que parla i el que pensa, el que esbufega i el que arriba dalt de tot. Tan és si tinc una pupa al nas, o una mica de xocolata de l'esmorzar a la galta o al bigoti. Tan és si vaig despentinat. Tan és si fa una setmana que no em dutxo. Segueixo sent jo i no importa més que ser.

Un llit calent.

Dormir sota cobert és un luxe. Tenir un lloc on posar-te a recer, on escalfar-te una mica, on jaure i descansar la nit, és suficient. No necessites un llit ni molt tou ni massa dur, amb llençols nets i flassades calentes. N'hi ha prou amb dormir a recer. Si a més a més pots endormiscar-te a la vora del foc, gloria in excelcis!

Un ordinador.

Tan és estar connectat. Vols ser allà, amb aquella gent, en aquell moment. Internet és tot i és res, és tan gran que perds enfoc, acabes sempre mirant el mateix. Estàs més connectat però et veus menys, t'abraces menys.

L'agenda.

Tens uns dia, i tens un lloc on arribar. No hi ha més compromisos que aquests i el de fer pas a pas. Dónes gràcies de tenir bon temps, bona companyia, menjar i beure al sarró, i ganes de fer camí. Ens passem mitja vida buscant sentit a allò que fem i a vegades tens la sensació que té més sentit quan més et deixes anar.

El cotxe.

Et sorprèn una i altra vegada les distàncies que es poden recórrer en un dia caminant. Quan t'hi pares a pensar, el cotxe cal que grans distàncies, però vols dir que a voltes no perds més temps amb el cotxe que caminant? Avui en dia ens movem massa ràpid. Avui puc ser a Barcelona, demà a San Salvador i l'endemà a La Paz. El meu cos no ho assimila, ho troba estrany. Al cap hi ha alguna cosa que et diu que no quadra. Et sorprens cada vegada que recordes on erets ahir i on has arribat avui. Caminant, prens més consciència del camí que fas. Estem fets per caminar.

Iaia Rosita

Les persones no moren quan se’n van del nostre costat, deixen de ser-hi quan les oblidem.

Jo doncs, no l’oblido.

Dimarts vespre, just després que Déu la cridés al seu costat, seia al costat de la butaca on s’acostumava a estar asseguda i pensava, creia, que els anys que l’he coneguda hi he trobat, en ella, una persona plena.

Durant aquests anys, gairebé diria que per ella la família ho era tot, el més important. No oblido cada cop que parlant amb ella m’ha preguntat com m’havia anat aquell examen, o aquell viatge que havia de fer, o aquella entrevista de feina. I aprofitava per explicar-me les peripècies de la resta. Tenia una especial preocupació, una especial atenció en la família.

He vist en ella un exemple de sacrifici i autoexigència. Des de recordar-la netejant casa seva fins a l’últim racó amb gran meticulositat, fins preparant-me el berenar després d’escola amb mètode, pausadament, com calia fer-ho, i sense oblidar-hi mai res: les olives, l’aigua, el pa, els tomàquets, l’oli, la sal, l’embotit, les tovalles, el tovalló. Sempre tot a punt. Sempre tot al seu lloc. Una persona d’ordre.

Potser per això, per ser una persona entregada a la família però a l’hora tan exigent amb si mateixa, sempre he vist en ella una àvia dura, de les d’abans. No va pretendre mai complaure’m, com a propòsit principal. Era exigent i preocupada. Encara sembla que la senti dir-me que “on vas vestit d’aquesta manera”, o “que lleig que estàs amb aquesta barba de quatre dies”. Els últims anys, crec que veient que ja no hi tenia gran cosa a fer per canviar-nos, s’ho prenia de més bon humor. En ella hi veia una persona preocupada pels seus.

En la persona plena, exigent, bolcada als altres, atenta i preocupada per la família, hi he trobat una persona per estimar, que no s’ha mort perquè se n’hagi anat del nostre costat; viu en nosaltres, viu en el nostre record. Descansi en pau.

30

No el conec. L'Ignasi Guasch Martínez per mi és un autèntic desconegut, una d'aquelles tantes persones que coneixen una persona que tu coneixes. Un de tants milers.

He trobat que ha escrit això, en el seu facebook, i ressonat a dins, de manera que no puc fer res més que reproduir-ho, així, cru, sense més. Espero que si algun dia descobreix que li he agafat el text i l'he reproduït, no s'emprenyi...

Un petó.

Família,

ja està fet, ja en tinc trenta. Avui ha estat un dia ple d'emocions. He plorat, he rigut, he enyorat, he agraït, he somrigut... No sé gaire bé què dir-vos i tinc tantes ganes de dir-vos tantes coses, ja em coneixeu... Estic més content que no sembla. Porto viscudes tres dècades (que tampoc és tant) i he procurat fer-ho intensament. He estimat, he oblidat, he recordat, he trobat a faltar, he donat gràcies, he abraçat, he enamorat, he après, he caigut, he donat la mà, he avançat... I m'han estimat, m'han oblidat, m'han recordat, m'han trobat a faltar, m'han donat les gràcies, m'han abraçat, m'han enamorat, m'han ensenyat, m'han fet caure, m'han donat la mà, m'han ajudat a avançar... I tinc ganes de seguir fent-ho. No sé per què dono tanta importància a aquestes coses, no sé per què em poso d'aquesta manera, en moments com aquest. Suposo que la cojuntura, el context (ara que torno a la filologia, on es dóna tanta importància al context) hi tenen molt a veure. Aquest any, el dels trenta, ha estat, de fet, meravellós. És cert que m'he fotut alguna bona bufa i que n'he sortit una mica de gairell; però també ho és que m'ha regalat sorpreses meravelloses (i ben guanyades). M'ha regalat amics, m'ha regalat amor, m'ha regalat teatre, m'ha regalat música... El meu pas dels 29 als 30 serà el de Prime Time, el d'Algú que miri per mi, el de Polseres vermelles, el d'Un Viatge al Voltant del Sol... El de Mallorca, el d'Eivissa, el de Deià, el de Jamiroquai, el de la sala Monasterio, el del Borneo, el del Pipa's Club, el de Sopa de Cabra, el de The Wall, el de Primer Amor, el de Purple Rain, el de Midnight in Paris, el de Postcards from Paraguay, el de Tòquio Blues, el de Razzmatazz, el de València... En el fons, no puc queixar-me. Guardo molts bons records, d'enguany. I jo, nostàlgic emperdernit, avui tinc ganes de cridar que "tot és ara, mira endavant!". Avui la meva amiga (i mentora) Núria Pino em deia "sigues valent per dir adéu i per dir hola". I suposo que es tracta d'això, de ser valent per seguir caminant (com m'ensenyava fa un parell de dies el meu nou amic Oriol, una de les sorpreses boniques d'aquest final de dècada). Les pors, com em deia una altra bona amiga, ens les creem nosaltres solets. I potser va essent hora d'arraconar-les, com cantem els ToquiQuiToqui ("Tanca els ulls i respira. A fer punyetes la por!"). Vull dir-vos que no m'espanta caminar, que no m'espanta descobrir. És cert que sóc més lent que d'altres, per a certes coses, però encara tinc il·lusions i il·lusió per tenir-ne de noves. I sé que m'esperen moltes coses, moltes sorpreses. I ja n'he tingut algunes, les darreres setmanes (de precioses). I he trobat uns altres ulls i unes altres orelles i unes altres mans que tenia molt a la vora però a les quals no havia prestat prou atenció (divendres a la nit posarem fil a l'agulla), i d'altres que m'han caigut com una poma newtoniana. I estic encantat de la vida, en aquest sentit. I encara més de veure que tanta gent que fa tan de temps que m'acompanya, segueix ben a la vora, d'una manera o altra (que les distàncies ja no es mesuren en centímetres sinó en afecte). Sóc plenament conscient, però, que "todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar". I que navegant descobrim ports preciosos, però que arriba un moment que convé dir "bon vent i barca nova". Que els dracs viuen per sempre però els nens ens fem grans; que descobriré nous jocs que m'agradaran tant. Però no vull nits grises ni tristes ni dracs que s'enfonsin plorant. Vull poder recordar amb un somriure i que la llum d'aquest somriure il·lumini el que em queda per descobrir. Prenent-me temps, sense córrer, que la pressa mata. Però sempre a punt.

Un petó molt i molt gran. Ens veiem aviat. O quan faci falta.

L'avi Jaume

N'he sentit més aviat poca cosa del meu avi, però m'he trobat amb un text d'un llibre que no coneixia que parla d'ell: "Cerdanyola: el camí cap a la democràcia. Moviment obrer i lluita antifranquista (1966-1976)" de l'autor Josep Lluís Negreira Verjillos. Llegir que véns també d'aquesta persona, que no l'has coneguda però que sents que ets continuació seva, que hi ets coherent, que se'n sentiria orgullós, de tu, et fa sentir bé.

En Paul

Avui fa anys que en Paul ja no hi és. No sé quants en fa, per a aquestes coses tinc molt mala memòria, però deuria ser l'any 2004, crec. Tinc la sensació que fa molt que se'n va anar.

Malgrat portar-me uns vint-i-molts anys d'avançada, era un amic. Curiós, estrafolari, però amic. Sempre en la distància.

D'ell en mantinc records molt bons navegant pel canal du Midi, amb mitja taronja a la boca i somrient, el seu bigoti retallat que li arribava fins a sota la barbeta i li emmarcava la boca. O els seus Ducados penjant-li dels llavis. Pràcticament no parlava. Només ho feia quan calia. Semblava que no hi era, però sempre tenia el criteri a punt per sentenciar què carai s'havia de fer.

Malgrat que fa uns anys que no hi és, encara el recordo. Allà on sigui Paul, una Voll Damm a la nostra salut.

Ens hi juguem el pa

Gran editorial de Vicent Partal. Ens hi estem jugant el futur econòmic del país i a la majoria dels nostres polítics sembla que tan se li en fum. Hores incertes i de baixeses...

"Però la pregunta clau que els nostres governs haurien de respondre és si ens podem conformar amb una conversa telefònica o amb una declaració radiofònica quan ens trobem en una batalla tan crucial com aquesta, tan dura com aquesta i tan definitiva com aquesta, sabent, com tothom sap, que no hi ha diners per a dos corredors. La meua resposta és que no, per una raó molt simple: perquè de moment l'únic fet indiscutible que veig és que el ministre Blanco allò que abona amb un paper segellat per dos estats europeus és el corredor dit 'central' i res més. I com deien ja fa molts segles els romans Verba volant, scripta manent (les paraules volen, els escrits romanen)."

No som on érem: ja som lluny

Vaig a la concentració davant la casa de la vila. I en acabar un lector, que va acompanyat de dos fills menuts, em diu que li fa molta ràbia haver d'anar a aquests actes perquè el seu pare ja l'hi feia anar, a ell, i ara ell hi fa anar els seus fills. 'No hem avançat gens', em diu. 'I ara!', li responc. De cap manera no som allà on érem. Hem avançat tant que la llibertat és tangible per primera vegada des de la proclamació de la república. I això no és poc.

L'entenc, tanmateix. Fa mandra haver de moure's encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l'escola. El tren entre València i Barcelona d'amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d'ensenyament i de sanitat públics de qualitat. O...

Però aquesta mandra comprensible no ens ha de fer oblidar que aquest país, encara no imparable, ja no és el país que els anys vuitanta i noranta se sentia còmode amb si mateix, formant part de l'Espanya moderna. i més o menys plural, del felipisme. O el país que, il·lusionat, parlava, els sentanta, cada vegada més, de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' i cada vegada menys del dret d'autodeterminació.

Dècades d'esforç espanyol per fer-nos sentir com a casa s'han ensorrat en un parell d'anys com a molt. I ara, amb una naturalitat sorprenent, el país va assumint, cos a cos, mirada a mirada, que la independència és el pas que cal fer. I això és anar molt lluny. I ja hi hem arribat ja. Hi som.

A mi, em desconcerta l'esforç que fan molts polítics, cada vegada que hi parles, per dir-te que en realitat encara no estem preparats. Darrerament fins i tot és impressionant la nòmina de polítics independentistes que repeteixen aquesta lletania. I què voleu que us diga? Jo l'hi veig, preparat, llest i disposat. Hi insistesc: per primera vegada des de l'any 1936, si es donen les circumstàncies propícies, tenim motius per a pensar que podríem esdevenir, ni que siga al Principat, un nou estat europeu. I això és anar molt lluny. I ja hi hem arribat. Hi som.

Hi ha un llibre que sé que mai no podré escriure. He viscut com a periodista molts processos d'independència i he après algunes coses concretes sobre la manera com passen. M'agradaria de tenir temps i calma per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m'he de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he vist arribar la independència d'un país de la manera que els seus independentistes l'havien planificada. Però la cosa important és que, quan l'oportunitat s'ha presentat, no l'han deixada escapar perquè sabien, n'eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la solució.

I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny.

Vicent Partal

Editorial Vilaweb 13 de setembre de 2011.

Al País de l'Olivera

Al país de l'olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d'argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l'ombra d'un taronger

Al país de l'olivera

Al país que dorm a l'era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d'aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l'era

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.

Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques

Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions

Al país de les rialles

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l'aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd

Obrint Pas, del disc Coratge (2011)

Balanç

Sucre, Bolívia, 17 d'agost de 2011.

Estimada família,

Potser ha arribat l’hora de fer balanç.

41 dies, 3 països, unes vacancetes, bona companyia i molta feina.

Nicaragua sense en Carles i la Roser, que han estat canviats per la Victòria, ha tingut un altre sabor. Ni millor ni pitjor. Amb ells vaig anar molt més de cara a barraca, a tot arreu on anàvem ens trobàvem un somriure d’orella a orella i una abraçada. Amb la Victòria, he tingut l’oportunitat d’explorar el país, conèixer la seva policia, els seus llocs més coneguts i els no tant… Estar amb la Victòria sempre és un plaer, i tret dels primers dies, que jo encara tenia la feina massa al cap, potser estava massa neguitós per com aniria tot plegat, la resta de dies a partir d’Ometepe van ser enriquidors, entretinguts i divertits.

Tret d’algun problema puntual amb algun projecte, tot controlat.

Tenir la Sira allà ha estat un gran què: ens hem fet força, hem sortit a sopar plegats algun dia (cosa que m’ha permès conèixer gent d’allà en un entorn no professional) i professionalment ens hem ajudat en allò que hem pogut.

Deixar el país després de dos dies tancat a l’habitació amb grip ha estat gairebé com si m’hagués volgut amagar i no saber-ne res més. Una llàstima. Ja hi tornarem.

El Salvador ha estat sorprenent. Els dos primers dies encara no estava massa fi, i la relació amb els companys de Casa de Huéspedes un pèl rara, suposo pel fet que jo també estava fluix. Un grup interessant a estudiar: Jaime Loring sj, professor d’ETEA, Luis Godoy, andalúz 100% y Vicente, professor de Univ. Córdoba. Ah! I una parella de professors (home i dona, parella) de no sé quina universitat que s’asseien amb nosaltres a taula i no ens deien ni mu. Es veu que són professors de recursos humans, i per a mi això ja ho explica tot…

L’Ondina fa una feina excepcional de coordinació i cura dels alumnes a El Salvador. En Gerardo, de la universitat, una de les contraparts, també té cura de les nostres alumnes (un parell d’elles, quan pugen a San Salvador, s’estan a casa l’àvia d’ell) i elles ho agraeixen. Estan molt cuidades, se senten cuidades i tenen un suport que en d’altres països ja els agradaria. Els projectes, alguns millor que d’altres, però crec que tots acabaran molt contents amb l’experiència, i la contrapart amb la feina feta.

Bolívia… Bolívia és Bolívia. L’altiplà el tinc idealitzat. M’hi sento segur, acollit, tranquil. Suposo que el fet d’estar a Sucre uns dies hi ajuda. Els nanos que tenim aquí diria que són el prototip d’alumnes que ens agradaria tenir al SUD: enfocats, compromesos, motivats, oberts, adaptables. Esperem a veure el resultat de la seva feina per saber si han estat a l’alçada.

La resta de països, molt bé. Algun problema amb algun alumne. Hem actuat quan ha calgut i crec que la major part d’incidents estan ben encaminats. Una cosa clara del SUD, i que em fa molt feliç, com a animal social que sóc: això del SUD és feina de molts. Un de sol no pot donar el nivell de servei mínim que volem donar. Tenir la disponibilitat de la Rosa, la Susana, la Rebeca, l’Antonio… i l’Ondina, el pare Andreu, la Maria Dolores de la UCA de Managua,… sense ells això seria, per als alumnes, molt més precari.

El contacte amb les alumnes, millor del que em pensava. Diria que em fan cas i tot. Si més no, espero que en mi hi hagin trobat una persona propera i ferma que els ha donat orientació i suport quan ha calgut (o quan ho han demanat). Tinc molt de camí per fer, parteixo pràcticament de zero, però crec que amb humilitat els alumnes m’acceptaran i em permetran guiar-los, il·luminar-los, si és que cal. Avui una alumna m’escrivia: “estem molt contentes del treball que realitzem, no ens adonem que fem més hores de les demanades, estem aprenent moltíssim a nivell de Dret, de sistema Judicial, professional, així com la vida a les comunitats, la problemàtica de l'accès a la justícia en general i en el cas de les dones en particular,.... hi ha molt bon ambient a l'oficina, col.laborem molt entre totes les companyes de feina i ens han acceptat, integrat i guiat moltíssim..... així que per nosaltres no pateixis, que no només mengem crispetes, també veiem la pel.lícula (aquesta frase teva s´ha fet famosa al grup de Huehue)”; la frase en concret era “al cinema no s’hi va per les crispetes, s’hi va a veure la pel·lícula”, i això és el que esperem que facin amb l’experiència a Amèrica Llatina, que no es quedin amb les crispetes que representen el lleure, sinó que estiguin atents a la pel·lícula i a allò que hi passa, i que els hi arribi. Quan veus que alguna cosa de les que fas o dius té algun impacte, no se les endu el vent, és molt gratificant.

Al SUD de feina n’hi ha per parar un tren. Només tornar ja tenim sessions per parlar dels alumnes de l’any vinent, dels alumnes que marxen a finals de setembre, i tota la logística post-projectes… i preparar les classes! En fi, que tinc ganes de fer coses del dia a dia, d’estar a casa, però que tornaré amb el vesper ben remogut! La feina, per sort, no ens l’acabarem.

Si voleu alguna cosa de Bolívia, encara sou a temps de demanar-m’ho :)

Tornant a Bolívia

D'ençà del 13 de juliol que faig voltes per Amèrica, i enlloc em sento tan a casa com a Bolívia. Vaig arribar a l'aeroport a les 5 del matí, i el vol no sortia fins a les 5 de la tarda. Tenia tot una jornada per estar-me a l'aeroport de La Paz. El primer que vaig fer va ser el check in i oblidar-me de la maleta. Facturada ja no m'emprenyaria més.

La resta del dia el vaig matar amb l'esmorzar al Subway, fer feina a l'ordinador, escriure alguns emails als amics que fa dies que no saben res de mi, dinar al Subway i jeure al sol als "jardinets" de fora l'aeroport. La millor sensació del dia: sortir a fora en màniga curta, notar que el vent és fred, veure els cims nevats al voltant de La Paz, i sentir el sol bent calent que et va cremant la pell. Això també és Bolívia, la de l'altiplà.

Al final em van avançar el vol a la 1 de la tarda, així que cap a les 12 ja passava els punts de seguretat i cap a Sucre. Només asseure'm a l'avió, vaig repenjar el cap a la finestreta i em van despertar quan ja portàvem més de la meitat del vol. Feia un dia i mig que m'havia llevat i acomiadat de El Salvador. Ni adonar-me'n de l'enlairament! Em tornava a sorprendre la immensitat dels Andes, com de crua és aquesta terra àrida, enfiladissa, i com és possible que hi hagi gent que la vulgui habitar. Aquesta gent han de tenir els gens acostumats al patiment, perquè en aquests paratges només s'hi pot sobreviure a la contra: sembla que la terra no t'hi vulgui, que no t'ofereixi res per quedar-t'hi, i en canvi, els habitants, tossuts, perseveren.

A Sucre, el mateix: vent fred, sol calent, terra erma.

És veu una pobresa molt crua en aquest recoi de país. Gent que tens la sensació que no té ni on parar a dormir! De Centreamèrica, m'enduc la sensació que poc o molt, sempre acabes sobrevivint, allà. Sempre trobes alguna cosa, sempre hi ha l'economia informal, sempre hi ha algun arbre fruiter. Aquí, a l'altiplà, la vida sembla molt més injusta.

Mentrestant, jo seguiré duent la meva vida d'occidental, ordinador sota el braç, 4 mantes per dormir, dutxa calenta al llevar-me, esmorzar de mantega i cafè amb llet, i vés a saber si no pararé a fer un beure i unes olivetes a mitja tarda, un dia és un dia, no vindrà de 20 bolivianos.

Malgrat tot, tinc la sensació que el progrés existeix, fins i tot aquí. Ja ho vaig dir al febrer: els taxis no estan tant destirotats, es veuen nanos pel carrer amb raquetes de tennis a la motxilla, es veu la gent... potser fins i tot "a la moda", a la moda occidental, vull dir, d'allò que a Occident en diuen anar a la moda. Potser, deu ser com visitar Catalunya els anys 60 i tornar-hi els 80, i veure que efectivament es veuen cotxes, se'n veuen de millors, la gent vesteix millor... Vés a saber.

Algú ha vist el meu sopar?

A la nevera no el sé trobar...

Sol

Com un mussol. Així és com estic. Creia que seria precisament això la part més dura dels viatges, i Déu ni dó. El fet que estigui engripat gràcies als aires condicionats que aquí funcionen a tota pastilla, tampoc ajuda gaire al bon estat d'ànim de l'expedició.

Avui faré dia de reclusió, demà serà un dia diferent.

Quan vaig tornar a casa al febrer...

... a casa m'esperaven sorpreses! Quina feinada deuria tenir en preparar-ho tot.

Hem descansat... suposo

Nicaragua, Nicaragüita...

Ja fa uns dies que volto per Nicaragua. N'han passat mil i una, però penso que tot forma part de la vida de cada dia, i no sento la necessitat d'explicar aventures.

Els primers 3 dies van ser de feina, encara rebia molt emails, amb els nanos enviant-me informació, gent que no havia arribat a destí, maletes perdudes, problemes d'allotjament,... per sort tot s'ha solucionat ràpid i no hi ha hagut cap situació en la que hagi hagut d'intervenir decididament.

Començant la segona quinzena de juliol, i amb la Victòria al costat, vam començar el que se'n podrien dir les nostres vacances d'estiu. Vam llogar un 4x4 per recórrer, en els encara no 10 dies que teníem, com més part de Nicaragua millor, i a poder ser, lluny d'aquesta Managua esmicolada, escampada, ingrata. Avançar per l'extensa Nicaragua et permet conèixer molt millor el per què del país, del seu moment, de la seva situació, i et reconcilia amb un país que ja creies perdut i abandonat a l'estil de vida de la capital.

No va ser senzill el principi, encara tenia la feina molt posada al cap. No va ser fins al segon o tercer dia de vacances que, tot sopant i constatant amb la Victòria que efectivament, no acabava d'abandonar-me al gaudir perquè no estava "aquí i ara", vam decidir regalar-li un gremlin al cambrer, que per cert no era una persona gaire eixerida ni amable. Aquest estat de "estic de vacances però no he desconnectat" no m'agradava i me l'havia de treure de sobre, així que el vam personificar en un gremlin i, després de dibuixar-ne un en un tovallonet de paper, vam decidir entregar-li al cambrer per treure'ns-el de sobre, "tenga, se puede llevar esto por favor?", i començar a gaudir les vacances plegats. I l'exorcisme va funcionar! Espero que el pobre cambrer no ho estigui passant molt malament, amb el seu gremlin particular.

Passats per Granada i Ometepe, i ja gaudint del viatge al 100%, vam fer cap a la costa pacífica tot just una nit, tornar a Granada perquè hi havíem estat tan bé que volíem repetir, i enfilar camí cap a Río San Juan, a l'altre extrem del llac Cocibolca i del país. Un parell de dies en la selva, potser no tan feréstega com l'amazònica, però amb un encant especial.

De tornada a Managua, recomençar la feina, ara ja visitant els projectes i constatant que el que fan els nostres alumnes, és útil a les empreses d'aquí. Divendres he anat a El Rama, a mig camí de la costa atlàntica. La feina que hi estan fent les nostres alumnes serà molt interessant per a professionalitzar una institució que es dedica a concedir petits crèdits als seus conciutadans en àmbits en els quals a Nicaragua no hi ha productes financers. Nicaragua, pel que m'han explicat aquest cap de setmana, no té una llei de bancs, de manera que els bancs actuen com una empresa ordinària, no tenen una legislació especial. D'aquesta manera, els bancs ofereixen productes financers que els són rendibles, i si hi ha algun àmbit que pot tenir risc o poc marge, no el treballen. És per això que la major part de bancs ofereixen hipoteques, crèdits per a l'automòbil, targetes de crèdit, crèdit per a negocis industrials amb compta-gotes, i evidentment, fer-hi dipòsits. D'aquesta manera, resulta extremadament complicat aconseguir finançament per a iniciar un negoci, crèdit agrícola (comprar llavors i tornar el capital un cop recollida i venuda la collita), crèdit ramader,... I d'això se n'encarreguen principalment les microfinanceres, que són les que tenen la seva raó de ser en l'acció social , cobrir les necessitats financeres de la població que la resta de bancs no cobreixen.

De la visita a El Rama em quedo amb la rebuda i acompanyament atent que ens van prestar, i amb la visita a la pedrería, que en deien ells, o una pedrera (extracció de pedra i grava). Vam arribar-hi amb el cotxe de l'Aitor, un Toyota 4x4 de 7 places amb els vidres tintats, com la majoria de cotxes d'aquí. De la carretera principal vam agafar un trencall a l'esquerra, ja gairebé a les afores del poble. Un caminoi enfangat i boterut que feia pujada estava custodiat per tot de barraques de fusta i plàstics (no més grans de 9 metres quadrats...) que protegien una sola estança amb amaques penjades a l'interior. Menava a una esplanada que presentava un turonet amb més barraques que gairebé el fortificaven i un soroll constant de repicar. Ens hi vam atansar. Per l'altra banda, el turonet era una mina a cel obert, una pedrera. Per aquí i per allà veies gent enfilada a les parets, armada amb una massa, mall o barra de metall acabada en punxa llarga com una llança, esgarrapant, colpejant la paret perquè la gran muntanya s'esberlés, pedra a pedra. A l'esplanada interior del turó, ja buidada de pedra, s'hi situaven tot de tendes que aixoplugaven una o dues persones assegudes a l'interior: dels rocs grans que queien de les parets, una dona asseguda armada amb un martell pretenia esberlar-los per tal que en quedessin trossos de menys d'un puny. Un cop fet un roc, n'agafava un altre i a seguir. De les peces més petites que un puny, se n'encarregaven els seus fills, nanos enparracats que imitant a sa mare, esberlaven els rocs en trossets encara més petits, de la mida d'un caramel. Amb molts caramels, s'omple un sac, i un cop un sac és ple, el nano se'l carrega a braços o a l'esquena fins al centre de la pedrera, on un camió carrega sacs algunes vegades al dia. Unes 200 Cordobas a la setmana, no arriba ni a 10 dòlars. Pujant a dalt les parets des d'on alguns homes penjats anaven esgarrapant la roca, un tenia la sensació que podia respirar resignació, lluita, dignitat, acceptació i conformitat. La vista gairebé d'ocell de la pedrera, amb les tendetes, els homes penjats, els nens picant i carretejant, el continu repicar de metall contra pedra i els arbres i el riu, pura selva, de teló de fons, feien la sensació de transportar-te unes quants segles enrere. El cor en un puny. La conversa amb aquelles persones, franca i directa, no em va deixar el regust de gent enfonsada en la misèria, derrotada per la vida, que m'havia endut moltes vegades de les gents andines. Caràcter nica, deu ser.

Tornant d'El Rama amb l'Aitor, va ser inevitable parlar de les expectatives de vida que tenim a Europa, que fan que ens haguem convertit segurament en la societat més emmalaltida del planeta, si més no, psicològicament. I és que estar per sobre del que s'espera de nosaltres...

Una abraçada.

Tanquem la paredeta?

Masaya

Ometepe

El sol ja no em colra la pell

El sol ja no em colra la pell. Anys d'il·lusions, somriures amagats, treball agraït, carícies privades, fotografies boges, idees de bomber, passions compartides, guitarres solitàries, mestres de qui aprendre, persones que et fan sentir petit, donar-ho tot i sentir que ho perdíem tot a voltes. Generositat, amor, companyia, llàgrimes... i el millor de tot és que ho he viscut compartit.

El sol ja no em colra la pell. Els infants seguiran, i espero que amb ells, el meu a dins també. M'han donat molt. Tant... que em costa de dir què ha estat millor, si aquells moments de passions crues, directes, nues, incondicionals dels infants, o la companyia dels adults. Recordo moments tan bonics, converses tan ben fetes amb ells.

El sol ja no em colra la pell. Creia que em faria molt més mal no ser aquest any de colònies. Hi ha moments que se'm fa... punxant, dolorós, ansiós, trist, saber que ni hi seré, però tinc la impressió que el moment de deixar-ho m'ha arribat en un bon moment. Ara tocava.

El sol ja no em colra la pell. I tant que trobaré a faltar coses! Espero que això no em faci ser menys ric, com a persona. Sé què m'aportava les colònies, i espero poder-ho treure d'algun altre lloc, malgrat a vegades potser costarà d'entendre o d'explicar.

A voltes em sento buit, però eternament agraït. Avui, el sol ja no em colra la pell.

PS- I si, haig de reconèixer que de tant en tant em torturo rellegint les cròniques de colònies dels últims anys...

Creients

Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ens vam remasteritzar. Érem l’orgull de casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja teníem feina, o ja havíem canviat de feina, o ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ens ho havien dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients vam fer-nos autònoms, vam llogar locals, vam reformar-nos pisos, vam brindar amb els amics en restaurants, vam poder comprar un parell de llums al Vinçon, vam començar a tenir fills.

El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que ens vam llevar més cruixits que no de costum vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular ens havia esclatat a la cara.

El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si ‘encara’ fas d’això o d’allò altre, si saps de ningú que necessiti algú per fer ‘què sigui’. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d'aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure: que qui ens hem pensat que som, que encara gràcies, que guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor i, en fi: que s’ha fet justícia divina.

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur.

L’endemà, en una ràdio, un tertulià s’esgolarà: Privilegiats, consentits, fills de la democràcia! Al diari, un economista predicarà l'error de càlcul de voler obrir el ball a tants balladors i ara, té: llicenciats en frustració que se’ns han tornat massa fins per a doblegar l’esquena. Un conseller ens alliçonarà que no podem pretendre culpar el sistema de la nostra dissort laboral, si en el seu moment vam voler estudiar filologies o filosofies o com sigui que es diguin aquestes 'mariconades'. A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ens advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però les velles inèrcies, allò de ‘en veritat us dic’, ja ho ha donat tot de si, ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que alguns teníeu raó: no ens calia estudiar tant.

Marta Rojals, Vilaweb

Si en fa de temps (anys!) que n'estic, jo, d'indignat!

No sé qui firma el document, però sí que he vist algun vídeo de la Subcomissió, i confirma la tònica d'això que ens expliquen a continuació.

"Som un grup de persones que hem participat activament a l´Acampada BCN, dins de la subcomissió de l’Autodeterminació i volem mostrar la nostre decepció en vers el moviment o millor dit, vers a certes persones, situades en llocs estratègics a fi de manipular les decisions democràtiques de les comissions i del poble que ells consideressin oportú.

Volem mostrar la falta de democràcia, el frau i la manipulació que hi ha dins aquesta organització, sobretot pel que fa a qüestions nacionalistes o identitàries.

També volem recalcar que actuem a nivell personal com a membres de la Subcomissió i no com a organització.

Estem treballant activament des del primer dia dins de l´acampada, i vam decidir crear una comissió per l´autodeterminació dels pobles, ja que aquest és un dret indispensable, recollit a la Carta de Nacions Unides però que l’Estat espanyol continua sense reconèixer pel que fa al nostre país.

Després de diverses traves, algunes ja conegudes, com no poder utilitzar el català a les assemblees, amb l´excusa de que el moviment havia d’ arribar al màxim de gent possible, d’unir-se amb altres acampades d`arreu del món (donant per entès que arreu del món tothom entén el castellà), i no molestar a la Plaza del Sol de Madrid, va començar el calvari per constituir-nos com a comissió. Va resultar impossible ja que havíem de passar per la Comissió de Comunicació, a on diversos personatges, interposaven traves per fer-ho. Finalment vàrem haver d’entrar com a Subcomissió de l’Autodeterminació dins de la Comissió de Continguts enlloc de com a comissió pròpia; d’aquesta manera no necessitàvem passar per la Comissió de Comunicació; tant sols per la de Continguts on tot ja va ser mes senzill. Però tot i així la nostra subcomissió va tardar més d’una setmana en constituir-se, mentre que d’altres comissions i subcomissions tardaven només hores.

El diumenge 29 de Maig es va fer el primer debat de la Subcomissió de Autodeterminació per aprovar un text que aniria al document de mínims de l´Acampada. El text seria el següent: “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català”.

El text no va estar a punt per ser votat en assemblea fins al dissabte següent, 4 de Juny. Entremig ens vàrem trobar amb un seguit de traves per part de determinats individus que tenien per objectiu desgastar tot el procés de manera que el text arribés a la seva destinació final, la votació en assemblea, totalment desnaturalitzat.

Quan finalment va tenir lloc la primera votació del text per part de l’assemblea a data de 4 de Juny, el resultat va ser favorable a la seva aprovació per més d’un 90% dels assistents. Només 40 persones varen votar perquè el text tornés a debat, la qual cosa volia dir que momentàniament continuava sense incloure’s al text de mínims de l’acampada tot segons una estranya aplicació de la votació per concens.

A l’endemà, diumenge 5 de Juny i enmig d’un debat certament crispat per com havien anat les coses al dia anterior, la subcomissió tornà a ratificar el text inicial. En principi, i basant-nos en les normes de les quals se’ns havia informat prèviament a l’assemblea del dia anterior, en cas que un text tornés a baixar a subcomissió i des d’allà fos novament ratificat, aquest passava automàticament a ser aprovat i inclòs en el decret de mínims sense necessitat de tornar a passar per l’assemblea general. Des de l’assemblea van aclarir que aquest era el procediment precisament a fi d’evitar un efecte “bucle” que podria eternitzar la inclusió del punt en qüestió. Per tant, en un principi el text ja no havia de tornar a ser votat per assemblea; havia estat aprovat.

Però sorprenentment, el text tornaria a centrar el debat de l’assemblea que tindria lloc al mateix diumenge a Plaça Catalunya. L’organització va imposar a l’últim moment que el text havia de tornar a ser aprovat en assemblea contradient clarament el procediment que se’ns havia comunicat al dia anterior; la responsable, que fins i tot reconeixia que demanar "debat" representava vetar la proposta, i després d’un intent de fer tornar el text a subcomissió, se la va fer rectificar; finalment ens atendríem a un procediment novament inèdit: fer pujar a dues persones per banda per donar arguments a favor i en contra del dret d’autodeterminació. Sens dubte, un fet inèdit ja que en assemblea les coses no es debatien sinó que només es votaven. La votació final, força més ajustada que la del dia anterior acabaria amb un resultat de 390 vots a favor de la inclusió del text, per 270 en contra. Així doncs el text, malgrat totes les irregularitats comeses, i malgrat el desgast a què se’ns va intentar sotmetre, seria finalment inclòs al decret de mínims de l’acampada de Barcelona. Una sèrie de decisions arbitraries i sorprenents.

Això va passar al dia 5 de Juny, i a dia d’avui el text continua sense aparèixer en el decret de mínims de l’acampada. Entre mig s’han sentit tota classe de rumors i desinformacions al respecte.

Hem estat indagant, preguntant a les diverses comissions, a la gent, per correu electrònic o des de la xarxa N-1. Moltes respostes contradictòries , moltes opinions... la majoria de que “ara no toca”, “los nacionalismos solo sirven para dividir...”, “es un derecho que ya esta incluido en la carta de Naciones Unidas y no hace falta reflejarlo aqui...”, “Hay que pedir derechos mas importantes...” (unes respostes que, si més no, ens resulten estranyes d’escoltar a dins de Catalunya, justament un poble a on una gran part de la ciutadania clama per aquesta llibertat...).

Al dir que estava aprovat i s’havia d’incloure a mínims, Continguts deia que ells l´havien passat a Comunicació, i Comunicació que no sabien el perquè, però la persona que ho havia d’escriure no ho havia fet, o que no li havia arribat “ni el text ni l´ordre per publicar-ho”.

Tot plegat ens comuniquen que hi ha una reunió per decidir el text de “Primeras medidas para una vida digna” i que el de Mínims no es faria perquè hi sortien contradiccions. A la reunió es votava entre un text a on no hi figurava cap mesura en concret (proposat per la Comissió de Comunicació) i un altre on el dret a l`autodeterminació hi figurava al final, amagat, i sense la paraula “Catalunya” (proposat per Continguts).

En una conversa amb un membre de Comunicació, personatge famós dins la xarxa per la seva pertinença a grups ultradretans però que està dins una comissió amb molt poder, en mig del últim debat per incloure el text “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català” va dir: “No te enfades que venimos a hacer el menor daño posible... solo queremos quitar la palabra Catalunya del texto”.

L’alegria nostra inicial va ser perquè a la votació no van aconseguir vetar-nos, però eliminant el document de mínims va ser possible canviar la frase votada 2 vegades en assemblea i 3 vegades debatuda. Aquesta és la democràcia que es respira al moviment...

Mentrestant, la Subcomissió per l´Autodeterminació va decidir posar un punt d´informació a la plaça. Quatre dies va durar; hi duia una estelada, i venien gent que s´identificava com de Comunicació a arrencar-la per la força, i fins i tot alguna agressió física, fins que es va retirar el punt d´informació. Molta gent dels acampats venien a donar-nos suport, però totes les agressions eren per part de gent que deien venir de Comunicació, una comissió estratègica per on passen tots els textos de l’acampada.

En resum de tot plegat, unes mostres d´hostilitat molt fortes cap a Catalunya, que no havíem viscut des de feia temps.

És per aquest motiu que volem fer saber la dubtosa democràcia que es respira al moviment, i la manipulació flagrant des d’algunes comissions."

.

L'escoleta

Un amic m'ha fet arribar això.

Hola,

Què tal esteu?

Perdoneu-me per enviar-vos aquest email “publicitari”però com algú de vosaltres sabeu l’any passat vam engegar una “escoleta” per a nens. Aquest any ha estat genial, els nens han estat molt contents i el repte per a l’any vinent és continuar i millorar! Tenim dues educadores i volem 7 nens com a màxim. Creiem que és una proporció molt interessant per a donar tota la llibertat i atenció necessària als nostres fills. A dia d’avui tenim 4 famílies i per tant hi ha places disponibles!

Si hi estàs interessat, posa un comentari a l'escrit amb el teu nom i us posaré en contacte.

Una abraçada!

Documental estranger

Interessant documental sobre les relacacions Catalunya-España.

Som de vi

Jo trobo que el turisme associat al vi i a la cultura de la zona (Scala Dei, per exemple) són un bon instrument per dinamitzar la zona. Ni molt, ni poc; ni tant, ni tan poc.

He descobert el Priorat a través del vi i me n'he enamorat.

Això sí, el vi del celler, si pot ser barreja de priorat dolç i sec, millor. Quan t'hi has acostumat, a un vi... ja ho deia mon avi "el vi usat, i el pa canviat".

D'operadores, quan s'han extingit (aquelles noies amb els cables connectant...)

He canviat d'operadora de mòbil fa uns 3 mesos. N'estic contentíssim. La meva factura s'ha reduït en un 50% gairebé, per sobre del que m'esperava. Només em fa patir el servei de roaming, espero que llavors no me la clavin.

I resulta que no és res de nou, que la gent canviï d'operadora. Veieu com la crisi és oportunitat. Oportunitat per fer més amb el mateix, o per treure't de sobre coses sobreres. I tant!

Un regal de la història

Ens van dir que som proclius a la derrota,
que els valents del nostre bàndol ja són morts,
ens van oferir assumir les seves glòries,
i lluir pel món la vergonya al passaport.

Ens van dir que els estels són inabastables,
i és per això que en vam fer el nostre objectiu,
és per això que els vam cosir a les banderes
i és per això que quan podem en presumim.

I amb els peus a terra, sense enlairar-nos,
sembla que d'aquell estel som més a prop.
I això és potser perquè no era un cos celeste
sinó un punt de llum del somni en la foscor.

Aquí hi ha totes les eines per poder esberlar la reixa,
aquí hi ha tots els mapes per saber on hem d’anar,
aquí hi ha la sentència dels pobles que decideixen.
No se m’acaba d’acudir què més ens cal.

Potser tampoc no és tan nefast
haver heretat un poble condemnat a mort
si fer-lo lliure és a l'abast,
potser haurem de reconèixer que estem de sort.
Saltin taps de vi i d'eufòria
que, ara, aquesta situació
és un regal que fa la història
a la nostra generació.

I veiem ja nous estels de forma clara,
estels que en noves banderes cosirem,
i tot i que primer cal acabar la feina
ens n'estem enamorant ja de valent.

Oferta de diàleg, Brams, 2011

El 2010 ha estat un any creativament molt productiu per a la música catalana: de cop i volta, nous discos d'Obrint Pas, Antònia font, Brams, Manel,...

La "teología de la liberación" tenia coses ben bones...

"Cuando la situación histórica se define en términos de injusticia y opresión, no hay amor cristiano sin lucha por la justicia."

Ignacio Ellacuría sj

Víctima del terrorisme d'estat a El Salvador (1989)

Si es complica el dia...

Avui és un dia d'aquells complicats de treballar. Tinc el cap distret. Ara sóc aquí, ara sóc allà, i no puc para l'atenció en allò que hauria d'estar fent i que ja he començat 4 vegades.

L'ànim se me'n va encara més recordant. Com quan érem dalt el Cap Llitzet i ens vam quedar a dormir al refugi Delgado Úbeda. La pujada incerta i accidentada, lenta, el premi d'arribar a dalt en una excursió que no és complicada però que es va anar complicant tot just a l'hora de la posta, gaudir del vent, el sol ponent i les vistes.

En arribar al refugi, que des del cim no és pas gaire més de mitja hora de baixada, ja tens ganes de preparar el llit, posar-te a la vora del foc a esperar el sopar, fer petar la xerrada escalfant-te l'esperit i esperar que la nit no sigui freda... mai no m'ha agradat dormir amb fred.

No hem de deixar de fer aquelles coses que ens agraden. Voler és poder.

Pensa-hi, pensa-hi...

Qui vol comprar-se un pis?

...i a part.

Encara no fa ni quatre setmanes. Quatre setmanes que he anat d'aquí cap allà coneguent gent. Que relatiu que és el temps...

Quatre setmanes caçant dubtes: sabria estar a l'alçada d'allò que s'espera? En Carles és una persona...pura, lliure. I la Roser és tot amor, decisió. Tots dos desprenen tanta pau i amor... quin greu em sap deixar de viure sense ells a tota hora. Deu ser l'edat que els dóna aquest grau de criteri per a decidir, a voltes intuïtivament, què pensar. Un té la sensació que no jutgen, però alhora, tenen les idees tan clares...

En un moment de tranquil·litat, la Roser i en Carles comentaven el viatge que estàvem fent amb d'altres persones. Que "que cansat deu ser!", deien uns. Que "d'on treieu l'energia!", deien els altres. I la Roser, vet-ho aquí que es va posar a parlar de flors. De flors, i de les precioses llamaradas de bosque que pinten el cel de Managua, o els coloms que de bon matí els desperten a cals Rabella. De les runes entre boires descobertes al costat de ca la Cèlia a Huehuetenango i la seva presència. De la bondat del Doctor Guerrero de parar a fer un cafè amb nosaltres a Cobán, a la cafeteria del que a ser ca la seva tia. De la tenacitat del Pare Rafo, després de 40, per empastifar-se amb pleits contra mafiosos perquè li tornin un terreny a l'escola on hi podria construir un bloc d'habitatges i llogar-los per tal de fer-la reflotar. Dels de Joan XXIII que segueixen construint habitatge social més que ningú, obstinadament. Dels terrats colonials de Sucre, mantenint la seva presència senyorial en una ciutat cada cop més arraconada. I també es va posar a parlar dels ulls dels nanos que no tenen res i et regalen un somriure en veure't passar. "Com voleu que sigui cansat això?".

I potser hi pot haver qui no ho entengui, però és tan cert... és tan cert que hi ha tantes coses boniques per gaudir, tantes coses per les quals no val la pena preocupar-se.

Així que punt i a part. Toca sumar tot això que he carregat a la motxilla a tantes d'altres coses que agraeixo estar duent des de fa temps. La vida continua.

Punt...

Estimo allò que sóc. Perquè no tinc. No em pertany res. La distància fa uns dies que m'ho xiuxiueja. He viscut tant! I tan bé!

Sento joia pel que he viscut, però també, i segurament sobretot, per com ho he viscut. Sóc en funció de tu, no m'he fet espontàniament, sóc fruit de precs, plors, innocència, errors, tendresa. No sé en què puc ser útil, però sé que viure en tu, i en tu creixeré.

Guatemala I

Cobán i les seves titelles

On cau una muntanya, sempre hi pots tornar a fer un camí (hi ha un cotxe passant pel camí, però costa de veure'l tan petitet...)

Els efectes de la globalització a Huehuetenango

Canviant el carregador Maia a les runes de Zaculeu

Catalunya II

Hi seguint amb la tendència de sempre: un estat que aprova lleis comprometent recursos de les autonomies. I així ens va!

Una autèntica vergonya de governants espanyols que només fan que propaganda. Visca aquestes esquerres, doncs! Paguen els seus dependents amb els nostres calers, i per als nostres no en queden. amb 60 milrions d'euros més al dia... quantes coses faríem.

I ja que he encetat aquest debat... fa temps que em volta pel cap una qüestió: que cal per despertar-nos? És a dir, pot semblar que m'agradi molt aquesta cançó de l'endafós de "ui que mira que no retornen tants diners", "ui que mira que ens perjudiquen per aquí",...

D'ençà de la proclamació del català emprenyat, i sobretot havent passat els mesos i amb alguna gran manifestació pel mig, em pregunto què carai ens cal per dir prou. Hi ha gent que es pregunta o que fa mofa perquè CiU no aplica polítiques dràstiques. Com voleu que apliqui polítiques dràstiques si els ciutadans no li reclamen polítiques dràstiques! Sí, una gran manifestació, i entra SI al Parlament, però a l'hora de la veritat, qui reclama? Qui diu ja n'hi ha prou i és conseqüent i fa el que calgui per dir que ja n'hi ha prou? Si realment fos tan greu el que està passant diríem prou, i votaríem en conseqüència, i faríem coses en conseqüència. N'hi ha molts que no estem sent conseqüents i m'hi considero, i em fa mala sang. Metges cobrant poc, vacants que no es cobreixen, malalts que no reben el que la llei diu, pares que no reben les ajudes que la llei diu per cadascun dels fills que té, infants a les escoles sense portàtils com a d'altres llocs de El Reino, carreteres de peatge,... i aquí, anar fent, d'aquí quatre anys ja anirem a votar i a veure què surt. I el país potser està més enfonsat però tan li fot.

Serem capaços de reconèixer el punt de no retorn? Serem capaços de reaccionar quan veiem que hi hem arribat, a aquest punt a partir del qual recuperar l'estat de benestar que teníem ja no serà possible? Veient com reacciona la gent cada vegada que trec aquest tema, cada cop hi tinc menys esperances.

Sóc dels que amb Reagrupament va pensar que seríem capaços de muntar un front unitari per a dir prou (i prou potser vol dir una consulta per a l'autodeterminació, prou potser vol dir tancament fiscal, prou potser vol dir no votar més al Parlament Espanyol,...). I em vaig i em van decebre. No en vam saber més.

Seguirem fent de gestiona-tites (com mestre-tites, que ho sap tot i és un perepunyetes, però amb la fal·lera de gestionar), i com en la fàbula de la granota i l'olla, acabarem bullits sense reaccionar, amb una petita diferència: la granota no se n'adona que l'aigua s'escalfa tant que s'acaba morint; nosaltres fa temps que sabem que l'aigua s'està escalfant massa, però no som capaços de dir "o saltem ara, o morirem bullits". I aquest és el meu gran dubte, si sabrem reconèixer el punt de no retorn.

Com deia en Fransec "Titot" Ribera, no n'hi ha prou amb anar de concerts i portar samarretes.

Catalunya I

Es veu que, en algunes coses, pel que puc veure, estem començant a veure la llum al final del túnel.

Hi ha gent que fa molt de temps que està dient que hi ha maneres intel·ligents de reduir la despesa sense haver de fer-nos tots plegats el harakiri. Per exemple: abans del copagament, hi ha moltes mesures en reducció de despesa mèdica a prendre, com la que es començarà a aplicar, dosis individuals per a l'Ibuprofè i el Paracetamol. Quanta gent té caixes i caixes de medicaments a casa que acaben caducant, si només els feia falta 4 pastilles d'una caixa de 24. Ens anem, mica en mica, assemblant a Europa. Hem descobert la sopa d'all.

El Salvador III

"Estalviar és aprendre a prescindir."

JM (San Salvador)

El Salvador II

Vinc de dinar amb l'Ondina i la seva família. El seu marit. La seva cunyada. La seva mare. La seva sogra. La filla de la seva cunyada. Una filla amb la seva parella. Un fill amb la seva parella i la seva filla. Una altra filla que es metge que ha estudiat a Cuba i que de tornada a El Salvador no troba feina (com a màxim feines de metge pagades a 350$ al mes. I en Carles, la Roser i jo.

El dinar, a fora el jardinet (a l'estil backyard), ha acabat amb una taula oberta sobre la joventut. Resulta que les parelles masculines de les noies joves havien sentenciat que el país aniria pitjor si les dones anaven prenent posicions de poder, i que millor que elles es quedessin a casa. Es veu que aquesta posició és força habitual entre el jovent masculí salvadoreny. És resultat d'un treball d'emancipació femenina força treballat entre el sector femení, però que ha obviat el treball amb el sector masculí.

I d'aquí passem a parlar dels fills de la Marta, la cunyada de l'Ondina. Que resulta que els seus fills (de 30 anys els més grans) ja tenen una mica, també, aquesta posició. I comenta que tampoc han treballat gaire la part dels seus sentiments, més comunico-afectiva. Amb els dos grans, quan els militars van matar el seu pare (davant d'ells, a les escales de l'escola dels jesuïtes a San Salvador, quan en tenien 7 i 9), es van passar uns anys sense ni comentar-ho, i això vulguis que no, marca una manera de comunicar-se i de ser.

Perquè aquells no van ser anys fàcils. Veure tot allò que ells volien ser, volien fer, com volien el seu país, i veure com van actualment les coses. És com si ja s'haguessin resignat a no veure per al seu país allò pel que van lluitar i per al qual tants dels seus companys, amics, parelles o familiars hi van deixar la pell.

I és que va ser una guerra amb molt pocs mitjans, en un moment que no era propici i feta per gent molt, molt jove i en general poc preparada per a la guerra (ni de guerrilles ni de cap tipus).

Vaig fer bona pensada de llegir "Grandeza y miseria en una guerrilla. Informe de una matanza" abans d'aterrar a El Salvador.

L'Ondina ens acomiada amb un llibre que parla de la seva germana, a la qual també van matar, i sobre la qual la seva parella va escriure uns poemes que més tard van ser musicats i algun d'ells va protagonitzar el concert d'Abril en Managua: Eugenia.

I de tot plegat, tot just en fa 19 anys...

El Salvador I

De camí cap al Bajo Lempa... regió paracentral durant la guerra civil, localització de durs enfrontaments entre exèrcit i guerrilla, i ajusticiaments.

Pupuseria qualsevol on parar-se a menjar amb exemple annexat de típica movilidad salvadorenya

Jardins de la Universidad Centro Americana de El Salvador, amb la seu de la facultat d'empresarials amagada entre la vegetació

"Le pido a Dios no que me dé, sino que me ponga donde haya, que del resto me encargo yo".

Pressumpte gerent d'ONG.

Bolívia I

La Paz, quin embolic de ciutat...

El Alto, el gran lobby índigena infinit...

Illimani, gairebé 6.500 metres, encara reserves de minerals apreciats...

Sucre, ciutat colonial des de l'habitació...

Construccions diferents a les que fem a casa...

Estat deficient

De tant en tant, algun bon periodista mira amb ull crític i posa les coses al seu lloc.

Val a dir, que jo sense ser periodista, no puc ser gaire crític i comprovar si les dades que m'expliquen són reals... que interessant...

No hase falta dezir nada más!