El risc de voler ser feliç

Hi he pensat en molts moments : què passaria si no me’n recordes de fer un nus al final de la corda, què passaria si el set que tinc a la corda arribés a l’ànima i es partís la corda en dos, si el bloc de pedra s’esberla i ens cau al cap, si peta el seguro,…

A mitjans Juliol, una noia (Cristina, 27 anys) va patir un accident a la paret de l’Aeri, a Montserrat. Com et quedes com a company de cordada, si el company se’t despenja i es mata?

No sé pas com ha estat l’accident, però pel que expliquen les notícies, deuria patir algun oblit (desenganxar-se,...) o alguna seguro va petar. Va caure 50 metres, quan estaven a la reunió 4,sense desenganxar-se de la corda. La parella es va fer un esguinç al peu, només, així que sembla que no deuria caure massa. Això pinta que deurien ser parats a la R i que ella tenia tota la corda acumulada per assegurar la pujada del company.

I dius quina necessitat tens de pensar en tot això? Doncs perquè tens la sensació que quan ho penses, llavors « això no em passarà », perquè ja sap on hi ha un perill. Un dels companys amb qui vaig començar a escalar ho va deixar deu fer un any. Diu que és tan despistat que segur que en algun moment s’oblidaria d’alguna cosa crítica i que per tan prefereix no jugar-se-la.

Tornem doncs a la pregunta de sempre: per què carai has de fer-ho? Per què carai has de pujar per aquella paret, o has de pujar aquella muntanya? La Cristina, al seu blog, sentenciava amb una màxima: “persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda”. Sé que no respon estríctament a la pregunta, però en part, al darrere de fer coses que potser no entens per què les fas, hi ha perseguir la felicitat, la calma, sentir-te ple, malgrat el risc o el perill.