Un banc

Fa un parell de divendres em va tocar lliurar per la tarda. Quin luxe, oi?

Doncs com que vaig sortir d'hora, cap a les 4 ja era al cotxe tornant cap a casa, vaig decidir anar a comprar un regal per la Victòria a Cerdanyola, així de passada mirava de comprar-me un parell de sabates noves, que les que porto se m'estan trencant.

Caminant, de camí cap a la sabateria, just a l'alçada de l'Arquer - Buïgas, hi havia un noi assegut en un banc. Era negre. Duïa un gorro de llana i vestia un xandall. Veia que deia alguna cosa a tothom que li passava pel davant (que a mitja tarda, pel centre de Cerdanyola, en són uns quants). Quan vaig arribar a la seva alçada em va dir "tengo hambre". Instintivament vaig dir "no, ho sento" i vaig seguir caminant, però una ona de dolor em pujava de l'estómac. N'he vist uns quants de pidolaires i aquest noi m'havia fet sentir quelcom que només havia sentit a Bolívia amb algunes persones, sobretot amb els nens del carrer neteja-sabates. Els ulls del noi deien molt més que les dues paraules que m'havia dit. Realment vaig veure la desesperació de qui ja no creu que se'n pugui sortir, d'aquell que ha tocat fons, del que no sap què fer per poder sobreviure. Pensant tot això... instintivament li havia dit que no i moment seguit me n'anava a comprar sabates i a comprar un regal. Desesperació. Opulència. Desigualtat. Món injust.

Vaig dir-me que si quan tornava encara hi era, faria com aquella vegada que la Pili em va explicar que se'n va trobar un que li demanava diners per menjar i li va dir "si tens gana, et pago un àpat".

En tornar el noi encara hi era, però hi havia quelcom que em frenava a anar cap a ell, apropar-m'hi, preguntar-li com es deia, què hi feia allà, d'on venia, i que si tenia gana, que l'acompanyava a menjar a algun lloc un entrepà i una beguda.

No t'explicaré com acaba la història, perquè el més important és "per què em costava tan apropar-m'hi?", "per què una persona pot estar tan desesperada i no poder fer res per a resoldre la seva situació?".

Als links de webs interessants fa unes setmanes hi vaig incloure el de El diari d'Àkan. Precisament parla de la gent immigrada al país, de com un català viu la situació ajudant-los a passar el tràngol de la mala vida enmig de l'opulència.

Malgrat pugui sentir-me frustrat a la feina, creure que no aprofito prou els meus dies, que em faci mal l'esquena,... estic tan agraït de portar la vida que visc i compartir-la amb els que la comparteixo!