Vinc de dinar amb l'Ondina i la seva família. El seu marit. La seva cunyada. La seva mare. La seva sogra. La filla de la seva cunyada. Una filla amb la seva parella. Un fill amb la seva parella i la seva filla. Una altra filla que es metge que ha estudiat a Cuba i que de tornada a El Salvador no troba feina (com a màxim feines de metge pagades a 350$ al mes. I en Carles, la Roser i jo.
El dinar, a fora el jardinet (a l'estil backyard), ha acabat amb una taula oberta sobre la joventut. Resulta que les parelles masculines de les noies joves havien sentenciat que el país aniria pitjor si les dones anaven prenent posicions de poder, i que millor que elles es quedessin a casa. Es veu que aquesta posició és força habitual entre el jovent masculí salvadoreny. És resultat d'un treball d'emancipació femenina força treballat entre el sector femení, però que ha obviat el treball amb el sector masculí.
I d'aquí passem a parlar dels fills de la Marta, la cunyada de l'Ondina. Que resulta que els seus fills (de 30 anys els més grans) ja tenen una mica, també, aquesta posició. I comenta que tampoc han treballat gaire la part dels seus sentiments, més comunico-afectiva. Amb els dos grans, quan els militars van matar el seu pare (davant d'ells, a les escales de l'escola dels jesuïtes a San Salvador, quan en tenien 7 i 9), es van passar uns anys sense ni comentar-ho, i això vulguis que no, marca una manera de comunicar-se i de ser.
Perquè aquells no van ser anys fàcils. Veure tot allò que ells volien ser, volien fer, com volien el seu país, i veure com van actualment les coses. És com si ja s'haguessin resignat a no veure per al seu país allò pel que van lluitar i per al qual tants dels seus companys, amics, parelles o familiars hi van deixar la pell.
I és que va ser una guerra amb molt pocs mitjans, en un moment que no era propici i feta per gent molt, molt jove i en general poc preparada per a la guerra (ni de guerrilles ni de cap tipus).
Vaig fer bona pensada de llegir "Grandeza y miseria en una guerrilla. Informe de una matanza" abans d'aterrar a El Salvador.
L'Ondina ens acomiada amb un llibre que parla de la seva germana, a la qual també van matar, i sobre la qual la seva parella va escriure uns poemes que més tard van ser musicats i algun d'ells va protagonitzar el concert d'Abril en Managua: Eugenia.
I de tot plegat, tot just en fa 19 anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada