Tornant a Bolívia

D'ençà del 13 de juliol que faig voltes per Amèrica, i enlloc em sento tan a casa com a Bolívia. Vaig arribar a l'aeroport a les 5 del matí, i el vol no sortia fins a les 5 de la tarda. Tenia tot una jornada per estar-me a l'aeroport de La Paz. El primer que vaig fer va ser el check in i oblidar-me de la maleta. Facturada ja no m'emprenyaria més.

La resta del dia el vaig matar amb l'esmorzar al Subway, fer feina a l'ordinador, escriure alguns emails als amics que fa dies que no saben res de mi, dinar al Subway i jeure al sol als "jardinets" de fora l'aeroport. La millor sensació del dia: sortir a fora en màniga curta, notar que el vent és fred, veure els cims nevats al voltant de La Paz, i sentir el sol bent calent que et va cremant la pell. Això també és Bolívia, la de l'altiplà.

Al final em van avançar el vol a la 1 de la tarda, així que cap a les 12 ja passava els punts de seguretat i cap a Sucre. Només asseure'm a l'avió, vaig repenjar el cap a la finestreta i em van despertar quan ja portàvem més de la meitat del vol. Feia un dia i mig que m'havia llevat i acomiadat de El Salvador. Ni adonar-me'n de l'enlairament! Em tornava a sorprendre la immensitat dels Andes, com de crua és aquesta terra àrida, enfiladissa, i com és possible que hi hagi gent que la vulgui habitar. Aquesta gent han de tenir els gens acostumats al patiment, perquè en aquests paratges només s'hi pot sobreviure a la contra: sembla que la terra no t'hi vulgui, que no t'ofereixi res per quedar-t'hi, i en canvi, els habitants, tossuts, perseveren.

A Sucre, el mateix: vent fred, sol calent, terra erma.

És veu una pobresa molt crua en aquest recoi de país. Gent que tens la sensació que no té ni on parar a dormir! De Centreamèrica, m'enduc la sensació que poc o molt, sempre acabes sobrevivint, allà. Sempre trobes alguna cosa, sempre hi ha l'economia informal, sempre hi ha algun arbre fruiter. Aquí, a l'altiplà, la vida sembla molt més injusta.

Mentrestant, jo seguiré duent la meva vida d'occidental, ordinador sota el braç, 4 mantes per dormir, dutxa calenta al llevar-me, esmorzar de mantega i cafè amb llet, i vés a saber si no pararé a fer un beure i unes olivetes a mitja tarda, un dia és un dia, no vindrà de 20 bolivianos.

Malgrat tot, tinc la sensació que el progrés existeix, fins i tot aquí. Ja ho vaig dir al febrer: els taxis no estan tant destirotats, es veuen nanos pel carrer amb raquetes de tennis a la motxilla, es veu la gent... potser fins i tot "a la moda", a la moda occidental, vull dir, d'allò que a Occident en diuen anar a la moda. Potser, deu ser com visitar Catalunya els anys 60 i tornar-hi els 80, i veure que efectivament es veuen cotxes, se'n veuen de millors, la gent vesteix millor... Vés a saber.